El periodista deportivo/ The sportswriter

Richard Ford

El periodista deportivo és la primera de les tres noveles dedicades a Frank Bascombe, un ex-aspirant a escriptor que després de renunciar a la literatura fa, com indica el títol de la novel·la, de periodista esportiu (a la tercera novel·la de la sèrie, Acció de Gràcies, el trobem fent d'agent immobiliari).
Richard Ford deu ser l'escriptor més existencialista de tots els novel·listes actuals ("en la mayoria de los casos, todos podríamos ser otro"); encara que sigui un periodista esportiu ("lo único que pido es participar fugazmente en las vidas de otros, hablar con una voz llana y sincera, no tomarme a mi mismo demasiado en serio, y luego distanciarme. Porque, al fin y al cabo, una cosa es escribir de deportes y otra cosa muy distinta es vivir la vida"), no deixa de sentirse com l'escritor que, en realitat, és. I ho deixa ben clar: "Los escritores, todos los escritores, necesitan pertenecer a algún sitio. Solo que los escritores de verdad, desgraciadamente, son socios de un club de un solo miembro". 

Bascombe té una mirada al món que podria semblar resignada però que, en realitat, obvia -o ho pretèn- el passat ("para mi, no hay esperanza a menos que olvidemos las cosas que han pasado y que se han dicho") i no planteja cap interès en el futur, convençut que aquest és imprevisible i atzarós, i que no paga la pena amoinar-s'hi ("en la vida no hay temas trascendentales. Las cosas suceden, y luego se acaban, y eso es todo"). El que passa és que, a més, tot s'esdevé en un context social, i cultural , hiper-individualista, ("No llames. La amistad es una mentira de la vida. No llames"), enmig d'un Nova Jersey creuada per autopistes i plena de ciutats de vacances abocades al mar. Colpit per la mort prematura del seu fill, en Frank va d'un costat a l'altre com podria anar-hi una bola de pinball. Res a fer, res a pensar, només ara i aquí. ("La tristeza, la verdadera tristeza es relativamente breve, pero el duelo puede ser muy largo").Aquesta primera novel·la de la sèrie no té, a diferència de la tercera, el punt de sentit de l'humor que faria més païble el llarg discurs sobre la soledat que, en el fons, és. Fins es podria arribar a pensar que es tracta d'un llarg elogi de la mediocritat, i sense cap esperança. Fins i tot en alguns moments pot semblar que tingui la visió reaccionària que associem al seu origen al sureny Mississipi. 

Acció de gràcies / The lay of the land

Richard Ford
Ed. Empúries

En Frank Bascombe és un agent de la propietat immobiliària que es prepara per a celebrar el Dia d'Acció de Gràcies.
Tercera novel·la dedicada a Frank Bascombe. Habitualment, els personatges que protagonitzen sèries de novel·les solen ser homes d'acció, soldats, detectius, policies,... El que no és gens habitual és que el protagonista de la sèrie sigui un discret agent de la propietat immobiliària. I és que la literatura de Richard Ford no ho és gaire, de convencional.
Com si es tractés de l'Ulisses de Joyce, l'acció -per dir-ho d'alguna manera- té lloc durant les quaranta-vuit hores prèvies a la celebració del gall dindi. Només un final en què Richard Ford recorre a un esdeveniment imprevist i exterior fa que es trenqui la dinàmica adquirida fins aleshores. Pel camí qualsevol gest, qualsevol objecte, pot transportar al protagonista -està escrit en primera persona- als racons més remots de la memòria, com si es tractés de Proust (abans Joyce, ara Proust, déu n'hi do!) I tot per bastir una profunda, sincera i descarnada reflexió sobre el sentit de l'existència, molt propera a l'existencialisme. I, per més que Ford miri cap al passat, no fa més que insistir en la seva inutilitat i en el poder únic que conté el present ("Les coses que no arribaràs a fer no es decideixen al final de la vida, sinó en algun punt de la prolongada i grisa etapa intermèdia, quan no pots veure la llumeneta de cap dels dos extrems")

La prosa és extraordinària, i té un to d'un humor irònic, gens exempt de mala bava, que endolceix el profund dolor que amaga : "potser ella m'envejava per estar malalt, per com la malaltia t'ajuda a enfocar i a veure més clara la teva vida, i ho redueix tot a un sol tema que no pots qüestionar. En podríem dir la casella gran, a l'exterior de la qual ja no n'hi ha cap altre". Un lloc destacat l'ocupen les descripcions, tant de persones ("Tot i tenir els braços i les mans secs i coriacis com els d'un caiman, té un cap rodó a mig camí entre el rosa i el carbassa, com si l'haguessin bullit. Porta els cabells blancs pentinats cesàriament, de darrere cap endavant, fent un serrell que (en funció del barber on vagi) pot ser un trist i simple serrell d'avi o bé una cabellera de llargària Beatle que li dóna una aparença d'uns setanta anys, que és més o menys la pinta que fa ara. Si a tot això hi afegeixes que quan es treu les ulleres l'ull esquerre se li desvia estràbicament, que porta un gran audiòfon en forma de bola a cada orella, que s'afaita la cara matusserament i que sempre s'acosta massa quan parla (ruixant-te de gotetes de Listerine), obtens un producte humà que no sempre és atractiu") com si es tracta de llocs o de moments: "Una olor acre i dolça de fulles cremades flota en l'aire, procedent dels jardins del darrere de l'altra banda de la carretera Mullica, on un propietari somia despert repenjat al seu rascle, amb la mànega preparada, escrutant les flames impassibles i les volutes de fum..." Richard Ford és minuciós i detallista, i la seva escriptura no és gens mandrosa, ans al contrari: recargola tots els rínxols que troba, un per un.  Sap circular per l'entramat soterrani de la vida de les persones, de les seves motivacions profundes a través dels seus símptomes externs. Llibre de solituds, Acció de Gràcies és també un extraordinari quadre de Hopper.

Canadà

Richard Ford
Empúries

"Primer, parlaré del robatori que van cometre els nostres pares. Després, dels assassinats que van tenir lloc més tard". Així, sense concessions, sense deixar lloc a les sorpreses, s'inicia Canadà. En Dell Parsons explica en primera persona com, quan tot just ell i la seva germana bessona Berner tenien quinze anys, varen veure com la policia s'enduia els seus pares, acusats d'haver atracat un banc i com, a partir d'aquell moment, la seva vida va emprendre un rumb inesperat, fugint la Berner a Califòrnia i anant ell a parar al Canadà per evitar que els Serveis Socials l'internessin en un Centre de Menors. Allà haurà d'aprendre a agafar la vida tal i com ve, fent cas dels fets i deixant de costat les grans declaracions: "(...) fixa't només en el present. No descartis res i procura aconseguir sempre coses que després no t'importi perdre". I li imposa un aprenentatge encara més dur: "Si bé no tothom cometia delictes, tothom enganyava".

Un relat ple de detallisme, amb una enorme capacitat d'observació dels petits gests i detalls que configuren el paisatge de la memòria. Sempre cercant imatges que fan que les sensacions s'entenguin no tant amb la raó com amb la pell. "En realitat, durant aquelles primeres hores, quan vaig pensar en els nostres pares , no va ser per preguntar-me si havien robat el banc o no ho havien fet; sinó que més aviat era com si haguessin travessat un mur o una frontera i com si la Berner i jo ens haguéssim quedat a l'altre costat". Tot expressat amb una distància emocional, que no és exempta de melangia, fins i tot de tendresa, però que li dóna la pausa necessària per poder-ho assumir. Al cap i la fi, tal i com explica: "Hi ha persones que volen ser presidents de bancs. D'altres volen robar bancs". Amb el temps, la perspectiva li permet destriar allò que realment va ser important d'allò altre que, malgrat semblar-ho, en realitat només era accessori.

Un altre element de pes en la narració és el paisatge natural, que com en els casos de Wallace Stegner o Peter Mathiesen hi juga un paper protagonista molt important.
Una història que insisteix en que, malgrat totes les circumstàncies que ens envolten, el camí que hom segueix és el que un mateix es traça : "... adaptar-se, passar d'una manera de viure que no va bé a una altra que hi vagi". Què està bé i què no, on és la frontera entre la voluntat i el determini, quina és la consciència que es té de cap on ens mena el camí que estem seguint? "El que trobo fascinant és com s'anaven acostant al punt sense retorn (...) No eren delinqüents. És extraordinari fins on abasta la normalitat; com encara l'albires, com si fossis en un rai i t'anessis endinsant en el mar mentre el tros de terra es va fent cada vegada més petit." O, en un altre paràgraf: "El esdeveniments que canvien la vida sovint no semblen el que són".
Una novel·la on res no és gratuït, que s'ha de llegir a poc a poc. Una novel·la que, des del primer moment, ja dóna la sensació que s'està llegint quelcom important.