dijous, 26 de juliol del 2012

A la sombra del baobab

Xavier Moret
Península
Relat d'un viatge més o menys improvisat a Botswana, a la recerca de baobabs i, com diu el subtítol del llibre, de les arrels d'Àfrica.
Viatjar és una manera de viure. Si pogués, em passaria la vida viatjant. Per això m'encanto amb els llibres de viatges. Diuen que els qui som sagitaris tenim el cul inquiet, portem el viatge a dins. No ho sé.  Només sé que, ja de petit, em passava hores i hores llegint Jules Verne i Tintín i que aquesta va ser la primera i més autèntica formació geogràfica que mai he tingut. Em puc passar estona i estona mirant mapes i imaginant rutes. La majoria no les he fet, i la majoria no les faré, però d'alguna manera, imaginant-ho, ja he començat el viatge. El primer viatge que puc considerar com a tal el vaig fer en un ja llunyà 1974, amb la motxilla a l'esquena, l'interrail en una mà i uns ulls esbatanats de tot el que veia nord enllà. Després n'han vingut uns quants més, molts menys dels què voldria i, amb els anys, he anat entenent que el viatge és una actitud i no un inventari de llocs ni una comptabilitat de quilòmetres, i que el viatge el portes tu a dins i el pots fer al costat de casa o a l'altre hemisferi. Per això admiro amb la mateixa devoció el Bruce Chatwin que travessa Austràlia que l'Espinàs que camina per la Segarra.
En Xavier Moret n'ha escrit uns quants, de llibres de viatges, i té una mirada que sento propera; per això els seus llibres m'agraden i sento que em permeten acompanyar-lo. Pot tractar-se d'un viatge amb la família per l'oest americà (Amèrica, Amèrica), del repte d'un continent per explorar (Boomerang) o d'un relat periodístic d'una realitat visitada i revisitada (Islàndia, l'illa secreta; Islandia, revolución bajo el volcán), però també de la crònica per la Costa Brava (Viatge per la Costa Brava). Sempre amb una mirada encuriosida i alhora respectuosa, amb precises i encertades referències literàries.
No he estat mai a l'Àfrica. Bé, de fet sí, si es comptabilitza una incursió per la Península del Sinaí i una estada a Lanzarote. Vull dir que no he estat mai a això que s'anomena l'Àfrica negra, o l'Àfrica subsahariana, si es vol. De manera que aquest llibre m'ha transportat -una vegada més!- cap a terres desconegudes i que ara, després de llegir-lo, no ho són tant. 

diumenge, 22 de juliol del 2012

Capità de mar i guerra/ Master & Commander

Patrick O'Brian
Peter Weir
Coberta de l'edició catalana de l'obra. Malauradament ja està descatalogada
Durant uns quants anys he anat llegint la sèrie de novel.les escrites per Patrick O'Brian protagonitzades pel capità de la marina reial britànica Jack Aubrey. La sèrie s'inicia a Menorca, a Maó, en temps de la dominació britànica, just en el moment en què es coneixen el capità Aubrey i el que serà el seu gran amic, el metge, naturalista i espia Stephen Maturin, fill de pare irlandès i mare catalana.
Al llarg de vint volums (20!), es fa la millor i més ben documentada crònica de la vida de l'Armada britànica de finals del XVIII i començaments del XIX, durant les guerres napoleòniques. Les descripcions dels vaixells, de la vida que s'hi feia, de les maniobres navals, són exhaustives, fins el punt que al començament els qui som llecs en el tema i amb prou feines sabem on és babord i on és estribord anem una mica de corcoll per assimilar la nomenclatura tant específica del tema; tot i així, a mesura que avancen els volums i la narració un es va acostumant a reconèixer què és l'amura, què és arrissar, què són el major, la mitjana i el trinquet, o què és navegar de bolina.
A més d'acompanyar els protagonistes per tots els mars i oceans del planeta, des de la Mediterrània fins a l'Oceà Glacial Antàrtic, també hi ha temps per a les intrigues polítiques, no només les que tenen com a finalitat la lluita contra la França napoleònica sinó també les que cerquen la insurrecció de les colònies espanyoles a Amèrica o fins i tot les internes del govern de Sa Graciosa Majestat.
Veiem Aubrey victoriós en diversos combats navals, però també derrotat i presoner de francesos i nordamericans; el veiem brillant al pont de comanament i matusser a terra ferma, on ben aviat l'enreden i l'arruïnen, i fins i tot el podem veure empresonat, escarnit públicament i degradat. Hi ha temps perquè Aubrey tingui amants i perquè es casi i tingui fills, i si bé el percentatge més gran de narració té lloc dalt d'un vaixell, també tenen el mateix interès tots els episodis -de vegades volums sencers- que passen a terra. Tot escrit amb un rigor i una minuciositat documental prodigiosa que fan que la lectura de l'obra d'O'Brian sigui una autèntica immersió en el temps que es descriu.
L'any 2003 Peter Weir va signar una espectacular adaptació de l'obra de Patrick O'Brian. Es tracta d'un barrig-barreig d'episodis extrets de diferents volums però enllaçats amb traça i bon ofici. En el paper de Jack Aubrey hi figura un pletòric Russell Crowe, i Paul Bettany encarna el doctor Maturin, un Maturin que apareix a la pel.lícula una mica més atractiu que tal i com es presenta a la narració, on se'l presenta com un personatge poc agraciat i que no té gaire cura ni del seu aspecte ni de la seva higiene.
La pel.lícula té una posada en escena fantàstica, amb tota la majestuositat i la potència visual dels vaixells de vela i sap combinar la meticulositat dels petits detalls amb la grandesa infinita dels oceans, tant quan estan tranquils com en plena tempesta. Un espectacle digne de veure's en pantalla gran, com més gran, millor. Per acabar-ho d'arrodonir, una banda sonora excepcional i perfectament justificada -Aubrey toca el violí i Maturin el violoncel- on destaca la meravellosa Suite nº1 per a violoncel de J.S. Bach, però amb altres fragments que resten a la memòria, com aquesta peça de Boccherini

dimecres, 18 de juliol del 2012

La leyenda del tiempo

Camarón de la Isla
Juliol de 2012: fa vint anys de moltes coses. Fa vint anys de la mort de Camarón.
Veu prodigiosa, rogallosa i metàl.lica fins els registres més alts, afinadíssima sempre, així sonava Camarón, arriscant-se, a més, a trencar tots els motlles i totes del convencions sense sortir del marc del flamenc, projectant-lo a una dimensió sonora i expressiva inèdita abans d'ell. La leyenda del tiempo va ser justament el disc trencador, en incorporar guitarres i baixos elèctrics, bateries i teclats, i fins i tot un sitar.  Si abans estava acompanyat de Paco de Lucia, que a aquestes alçades ja s'havia alliberat d'encarcaraments i volava cap a Miles Davis i Chick Corea, ara compartia estudi amb Tomatito i Raimundo Amador, cantant Federico Garcia Lorca, La Tarara o Volando voy, una rumba de Kiko Veneno que seria tota una declaració de principis. Escandalitzats els més purs flamencòlegs, entusiasmat la resta del planeta. Es diu que és el treball més important de la història del flamenc i, alhora, s'explica que els més puristes del gènere anaven a la botiga a retornar el disc, un disc del qual només se'n varen vendre 6000 unitats!
Melismes extrems, veu volcànica, sorgida d'un magma ancestral; diu Paco de Lucía: "mentre d'altres cantaven lletres de temàtica social, la veu estripada de Camarón evocava, per ella mateixa, la desolació d'un poble". 
Parafrasejant Miquel Barceló, bon amic seu: "No conèixer Camarón és com no conèixer Picasso".

dilluns, 16 de juliol del 2012

La delicadeza/ La délicatesse

David Foenkinos
Seix Barral
La Nathalie és feliçment casada amb en François, i té una brillant carrera professional. Un (mal) dia, però, en François mor en un accident, i tota l'existència de la Nathalie trontolla.
Faig aquesta entrada referint-me al llibre, no a la pel.lícula. La pel.lícula no l'he vist, però un cop llegides les crítiques tampoc no crec que ho faci. En canvi, el llibre m'ha agradat, i força. Es tracta d'una història d'amor senzilla i honesta, sense artificis ni escabrositats pensades per atreure els lectors amb ànsies de morbo. Una història plena de sensibilitat guarnida amb unes gotes adequades d'humor, una història que ens va atrapant amb suavitat i que ens arrossega per la seva bellesa i la seva credibilitat. Els personatges que hi apareixen poden estar més encertats o menys en les seves decisions, però no hi ha ningú que actui amb una especial mala bava; es tracta de gent normal i corrent, com la majoria dels que trobem cada dia pel carrer quan anem a la feina.
Tot i no tractar-se d'un guió cinematogràfic, de vegades pot recordar-ho, per la concisió amb què escriu l'autor: frases curtes, anant a buscar sempre l'adjectiu adequat, sense lloc per gaires comparacions, o metàfores, o recursos literaris més elaborats. I és que el seu recurs és justament la precisió en la recerca dels mots. Davis Foenkinos demostra una gran habilitat en trobar la paraula justa, en un exercici d'economia narrativa, que no impedeix, però, que faci una excel.lent descripció dels diferents estats d'ànim i dels sentiments que afecten els personatges de la història. No és tant una novel.la analítica com descriptiva: no intenta penetrar a l'interior de les persones sinó que descriu com aquestes es senten. I els personatges ens apareixen pausibles, reals, amb les seves inseguretats, les seves fantasies, les seves gelosies i les seves pors. 

dimecres, 11 de juliol del 2012

Cuentos completos

Flannery O'Connor
Ed. Lumen
Recull de tots els contes escrits per l'escriptora nordamericana Flannery O'Connor, que es va revel.lar com escriptora amb la seva primera novel.la Wise Blood i que va tenir una curta vida, marcada per la malaltia.
Es tracta de narracions localitzades en l'àmbit del sud, especialment en la Geòrgia d'on era nadiua l'escriptora. Narracions totes elles inquietants, en les quals sempre plana el tema del valor del què és bo i el què és dolent. Narracions inquietants també pels personatges que les protagonitzen, personatges primaris, arrelats d'un món agrari deprimit i oblidat de la marxa del món. Són personatges al llindar de la psicopatia, i fortament marcats per un fonamentalisme religiós barreja de cristianisme i de l'animisme importat de terres africanes. Orfes, predicadors, pagesos, esguerrats... Narracions plenes de pols i suor, i de l'humitat de les terres baixes. Un Sud marginat i marcat permanentment per les tensions racials.
A diferència de Carson McCullers, que destil.la poesia fins entre les fronteres de marginalitat de la societat -i a qui, per cert, sembla que menyspreava- els relats de Flannery O'Connor poden arribar a incomodar perquè són un cop de puny directe a la boca de l'estómac. Si el conte, per definició, concentra en poques pàgines tota l'essència narrativa, en el cas d'aquest contes encara es fa més evident, i obliga a llegir-los a poc a poc, per no patir una sobredosi. Per acabar de fer més intensa la lectura, res millor que llegir-los mentre sona la banda sonora de O, Brother, la pel.lícula dels Coen. Els seus personatges, tot i que passats pel filtre de l'humor, podrien ben bé sortir de les narracions que ressenyem.
En aquest enllaç trobareu un bloc dedicat exclussivament a O'Connor i la seva obra, i en aquest enllaçareu amb Andalusia Foundation, fundació dedicada a la memòria i obra de l'escriptora (Andalusia és el nom de la finca on va viure els seus darrers anys)

dilluns, 9 de juliol del 2012

La Traviata

Giuseppe Verdi
Atelier de l'Opera
Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera
No tinc pas les pretensions de descobrir, ni tant sols de ressenyar, La Traviata. Tampoc no pretenc fer una crítica -en el més bon sentit de la paraula- de la representació que la gent de l'Atelier de l'Òpera en va fer aquest dissabte passat. Faig aquesta entrada per parlar de la fantàstica iniciativa que des de ja fa una colla d'anys (aquest any s'ha fet la dissetena edició, però no sempre hi ha hagut continuïtat) organitza el poble de Sant Pere Sallavinera: les Nits Culturals. Un cap de setmana de començaments de juliol durant el qual s'organitzen, divendres i dissabte a la nit, un parell de concerts a la plaça del poble, i encara un tercer concert, dissabte a la tarda, adreçat a nens i nenes. Per aquí hi ha passat la Coral Cantiga, l'Orquestra Nacional d'Andorra o Lluís Claret, per dir alguns noms. Poca broma, doncs.
Sant Pere Sallavinera és un petit municipi de l'Alta Segarra (administrativament pertany a l'Anoia), dedicat sobretot al conreu de cereal. De ben poc li ha anat aquest estiu; des del poble es pot veure com el foc va treure el nas per la carena que el tanca pel costat de migdia. Un ensurt massa gran per un poble tan petit: l'any 2011 hi havia censats 164 habitants. Una xifra que durant les Nits Culturals es veu amplament multiplicada de gent que s'aplega a la plaça, sota el cel de juliol, envoltada per les cases que la defineixen i escoltant una música que, sigui quina sigui, es converteix en màgica pel sol fet d'interpretar-se aquí, com si d'una cerimònia de celebrar la sega es tractés. Perquè mentre els músics van desgranant amb destresa l'enfilall de notes, totes les arnes de la nit, alguna òliba i quatre rat-penats dansen amb aquella alegria entre els tres costats del triangle que forma la plaça, i una sentor de rostoll humit va embriagant, lentament, els assistents a la litúrgia. Així sia, i per molt anys.

divendres, 6 de juliol del 2012

Souvenir

Martin Parr
CCCB
La segona meïtat del segle XX es caracteritza, al món occidental, per l'explosió de la societat de consum, per l'accés massiu de la classe treballadora a béns de consum que aconsegueix convertir-la en això que s'anomena classe mitjana. Dos dels pilars fonamentals d'aquest procés foren l'entrada a les llars dels electrodomèstics i la possibilitat que cada família posseís el seu propi vehicle. Un altre producte de consum de masses ha estat el turisme, no entès com el primitiu acte de viatjar que només estava a l'abast de les classes benestants sinó com a fenòmen d'un impacte social, econòmic i ecològic brutal. La indústria del turisme ha creat territoris de monocultiu, depredant el que ha calgut per oferir a les classes treballadores la possibilitat de gaudir, durant un període de temps no excessiu, de paradisos gairebé sempre artificials i creats sobre la base de tòpics estandaritzats. La indústria turística ha dictat què s'ha de fer i què s'ha de visitar. I, per tant, què s'ha de fotografiar.
L'exposició que presenta el CCCB presenta els tres peus del consum viatger: la postal, el souvenir i la fotografia. Martin Parr és un col.leccionista no només d'imatges, sinó també d'objectes. A l'exposició ens presenta una petita mostra de la seva col.lecció de postals, del més kitch al més xaró, i una tria d'objectes de col.lecció agrupats en tres blocs temàtics: la cursa espacial, la Tatcher i la guerra contra el terrorisme dels EUA. Però el més destacat es el seguit de fotografies que presenta: fotografies de gent que fotografia, dels llocs comuns que té l'experiència turística de masses, del col.leccionisme compulsiu de llocs i imatges d'aquesta experiència. En aquest sentit l'exposició pot arribar a ser cruel perquè per poca autocrítica que fem sempre ens podem veure reflectits en alguna de les imatges. La fotografia és el botí del turista (més ara, amb les càmeres digitals) i conforma el rebut de l'experiència vital, la constatació que s'ha estat allà on cal estar (els marcadors turístics, els anomena). 
Mirada cruel i alhora irònica, amb un deix d'humor molt britànic que oscil.la entre la subtilesa i el gore. Martin Parr no té pietat dels seus contemporanis, però tampoc d'ell mateix perquè l'exposició s'obre amb una altra sèrie, d'autorretrats fets a diferents fotomatons i estudis de fotos turístiques d'arreu del món; a més d'aixecar acta de la seva presència en aquests indrets, també constata el pas del temps en la seva pròpia persona. Una exposició que cal veure (i tenir present quan anem per aquests móns a fer el turista, que nosaltres no ens n'escapem). 

dimarts, 3 de juliol del 2012

Moonrise Kingdom

Wes Anderson
La Suzy i en Sam són dos joves que tot just enceten l'adolescència. La Suzy viu a la petita illa on en Sam està de campament amb els boy-scouts. Ningú no ho sap, però fa temps que planegen fugir junts.
Moonrise Kingdom és una pel.lícula escrita en clau de conte que es veu amb un somriure però amb un cert punt de patiment per quin serà el destí final dels protagonistes, uns protagonistes que no tenen cabuda en el món on viuen i que cerquen, amb la seva fugida, de poder-ne crear el seu propi. En Sam és orfe i tots els companys el tenen per estrany. La Suzy viu en una família de bojos i es mira el món a través d'uns prismàtics; ella diu que és per veure les coses de més a la vora, però probablement aconsegueix veure l'interior de les coses.
La dedicació extraordinària als aspectes formals de la pel.lícula podria fer que aquests es mengessin el contingut argumental d'aquesta, però crec que el director sap establir un equilibri total entre uns i altres i aconsegueix que la seva peculiar manera de narrar reforci encara més la potència de la història que explica. Fins i tot hi incorpora la figura d'un narrador extern per ajudar a explicar aquesta personalíssima història.
 
Malgrat tractar-se d'una pel.lícula amb personatges reals és el més semblant a un film d'animació que es pot trobar (l'anterior pel.lícula de Wes Anderson ho era: la lloada El Fantàstic Senyor Guillot). Els moviments de càmera i els plans són estudiadíssims, com ho són també tots els elements que apareixen en pantalla, tots els detalls, el color i fins el revel.lat. A cada pla Wes Anderson pren una opció estètica (hi ha una preponderància enorme de plans simètrics) obtenint unes imatges amb una forta personalitat (cadascuna d'elles podria convertir-se en un cartell del Sònar). Un exemple d'això és la meticulositat emprada en la tria de les cobertes que la nena protagonista s'enduu en la seva fugida. Tot plegat dóna lloc a una successió d'escenes memorables. Posats a triar-ne una, el ball dels protagonistes a la platja, vestits en roba interior i escoltant la música... de Françoise Hardy! 
Pel que fa als actors, la sola llista de la nòmina d'actors fa feredar: Bill Murray, Frances Mc Dormand, Edward Norton, Bruce Willis, Tilda Swinton, Harvey Keitel, tots encoixinant l'excel.lent treball de la parella protagonista, Jared Gilman i Kara Hayward. La música és un altre dels elements importants en la narració, i és capaç d'alternar Benjamin Britten i Hank Williams, amb pinzellades de Mozart, Schubert o Saint Saëns.


(He seguit la recomanació de l'Albert i li ho agraeixo profundament: gràcies!. I tens raó: al final de la pel.lícula, tothom segueix assegut amb els crèdits).