dissabte, 29 de desembre del 2012

Autobiografía del general Franco

Manuel Vázquez Montalbán
Ed. Planeta
Marcial Pombo, un escriptor més aviat mediocre, rep l'encàrrec d'escriure una suposada autobiografia de Franco. L'escriptor, que ha conegut des de petit la por a través dels ulls del seu pare, represaliat pel franquisme, i ell mateix militant antifranquista, es veu obligat a fer un exercici gairebé d'esquizofrènia per tal de posar-se en la pell del dictador i elaborar un discurs coherent amb la seva suposada lògica. Però no li serà gens fàcil fer-ho, i no podrà evitar apostil.lar el discurs "autobiogràfic" amb el contrapunt de la memòria, la pròpia i la col·lectiva, de manera que exerceix de rèplica d'allò que ell mateix escriu.
Fa potser un parell de mesos vaig veure per televisió un reportatge sobre Vázquez Montalbán. En aquest reportatge un suposat comissari Montalbano, el personatge creat per Andrea Camilleri en homenatge a l'escriptor català, viatjava a Barcelona per conèixer els escenaris que l'inspiraren. D'entre les diferents intervencions que hi havia, em va cridar l'atenció la de l'Anna Sellés, quan afirmava que "Autobiografia del general Franco" era el treball que li havia costat més. Això em va portar a llegir-lo, tot i la, diguem-ne, suposada poca actualitat del tema. I entenc l'afirmació de la seva vídua perquè, realment, es tracta d'un exercici d'acrobàcia desquiciant, impossible de no fer trontollar el cap més clar. I més tenint en compte la implicació ideològica i personal del tema. Amb la seva lucidesa habitual fa que la veu del dictador, aquella veu de falset que amagava el personatge cruel que no dubtava en donar el "enterado" de les execucions, ens aparegui com a real, a l'hora d'elaborar el discurs del nacional-catolicisme emmarcat en la lògica -si és que en té- militar. Al llarg de tot el llibre no deixa cap racó sense explorar, de les relacions familiars, les militars, les polítiques, per descriure la trajectòria d'algú que està convençut -o almenys així ho vol donar a conèixer- d'haver estat triat per a sacrificar-se pel bé suprem de Déu i de la Pàtria. En el clímax del cinisme, destaca una frase atribuïda al dictador quan li preguntaren per com s'ho feia per mantenir-se tant de temps al poder: "Créame. Haga com yo: no se meta en política". 
Però Montalbán posa el contrapunt al discurs del dictador tot incorporant falques extretes de la memòria, de la memòria dels vençuts, de la memòria de la por, de la memòria individual i col·lectiva. Exhaustivament documentada, l'obra es converteix en un treball a mig camí entre la ficció novel·lada i l'assaig històric, en el qual Vázquez Montalbán hi aboca tota la seva impressionant capacitat d'anàlisi i la seva mestria a l'hora de disseccionar la realitat social, política i històrica. I també el seu cinisme i la seva capacitat per predir el futur quan apunta que l'estratègia del poder, sigui quin sigui el poder, passa per esborrar la memòria i convertir la història en una freda entrada de diccionari que no posi en perill la continuïtat de l'ordre establert. 
En temps turbulents com els actuals, es troben a faltar veus com la d'en Vázquez Montalbán, veus crítiques que ens facin reformular la realitat i ens ajudin a fer front a l'ofensiva reaccionària i ultralliberal  que ens pretén imposar el pensament únic. Encara que corri el perill de semblar la paròdia de la Maruja Torres a Polònia, com trobem a faltar el Manolo! 

dissabte, 22 de desembre del 2012

Lo imposible

Juan Antonio Bayona
La família Bennet passa les vacances de Nadal del 2004 en una illa tailandesa, quan es veu sorpresa pel tsunami que va arrasar les costes del Mar d'Andaman i de bona part de l'Oceà Índic.
M'ha costat anar a veure Lo imposible. Al principi era la temàtica, ja que això del cinema de catàstrofes no és, a priori, un tema que m'entusiasmi massa. Després s'hi va afegir el rumor que corria entre les persones que l'havien anat a veure respecte de la quantitat de desmaïs que s'anaven produïnt a les diferents sessions. Això va acabar d'allunyar la major part de potencials acompanyants. Però el fet que es tractés d'una història basada en fets reals protagonitzada per una família espanyola, i fins tot la cadena de casualitats que varen permetre que la història viscuda per María Belón arribés a les mans de J. A. Bayona em va remoure el cuquet i, finalment, ens hem llençat al buit amb en Toni i hi hem anat. I m'ha agradat.
Cal aclarir, abans de res, que s'ha de ser conscient de què es va a veure. Cal saber que es tracta d'un melodrama i que, malgrat que la història acabi bé, et fas un fart de patir.
En la línia del millor Spielberg J. A. Bayona basteix una història que va puntejant hàbilment de moments lacrimògens i de moments de suspens, arribant al punt culminant en la -forçada- seqüència del desencontre familiar a l'hospital. El director utilitza alternativament primers plans, que l'ajuden a elaborar el discurs emocional, - la carícia del nen que troben que, pel que sembla, va ser espontània- i grans plans generals, que l'ajuden a demostrar la magnitud de la tragèdia. I ho fa amb mestria, utilitzant grues que es van enlairant poc a poc per ensenyar-nos que darrere d'un mur de fang i troncs hi ha quilòmetres i quilòmetres de ...més fang i més troncs; això amplifica la sensació d'impotència i desesperança. També el director alterna imatges d'un cru realisme amb d'altres en què la imatge només es suggereix, i això també ajuda al pols dramàtic de la narració.
S'ha criticat que J.A. Bayona no hagi ampliat la història més enllà de la de la família Bennet/Belón; per mi això és un encert, perquè no juga brut (a més, estic segur si hagués pres l'opció contrària també se l'hauria criticat: en aquest país no hi ha res que s'odii més que l'èxit d'un altre). Com a totes les històries en què l'ésser humà es troba en situacions límit, aquí també apareix el millor i el pitjor de la humanitat, de l'egoïsme més extrem fins la generositat més despresa.
Impressionant la posada en escena, amb una especial menció per la seqüència del tsunami; en tot moment el so hi juga un paper importantíssim, així com la música.
Pel que fa al treball d'actors, magnífica Naomi Watts i extraordinari Tom Holland en el paper de Lucas, el fill gran. Pel que fa a Ewan McGregor el trobava una mica fora de lloc fins que es desmunta tot trucant per telèfon a la família: només amb aquesta escena ja compensa el balanç de tota la pel.lícula.
Què voleu que hi faci: a mi això de que aquesta pel.li hagi sortit de l'Escac em fa gràcia.


dilluns, 17 de desembre del 2012

El hòbbit: un viatge inesperat/ The hobbit: An unexpected journey

Peter Jackson
Primera part de les aventures d'en Bilbo Saquet el qual, acompanyat per tretze nans i per Gàndalf el Gris, intenta recuperar l'antic regne dels nans, Erèbor, ara en mans del drac Smaug.
El hòbbit va ser escrit per J.R.R. Tolkien el 1932 com un conte per als seus fills. No va ser fins vint anys més tard, i després de gairebé 10 de fer i refer, que va publicar El Senyor dels Anells. A l'hora de fer la recreació cinematogràfica s'han invertit els termes, i El hòbbit apareix com una obra posterior a la trilogia de l'Anell. I aquest és un llast que, al meu entendre, arrossega la pel·lícula, i que ha estat reconegut pel propi Jackson: si hagués començat filmant El hòbbit, el resultat hauria estat molt diferent, però ara es veu condicionat (ell o les productores?) pel to, pel caràcter i fins per l'estètica de El Senyor dels Anells. Així ens trobem amb una història que es veu arrossegada per un to èpic excessiu per tal com sobrepassa, de molt, el de l'original literari. 
Quan varen estrenar la primera part de la trilogia de El Senyor dels Anells em vaig empipar molt perquè considerava que guionistes i director s'havien centrat exclussivament en els episodis bèl·lics, que dotaven a la pel·lícula d'una innegable espectacularitat i que podien atreure un nombre considerable d'espectadors, però que traïen el caràcter de saga escandinava de l'obra, i tot el corpus de creació d'una cosmologia i de lluita entre el bé i el mal que conté, a més de l'immens treball antropològic i filològic dut a terme. L'opció presa a l'hora de fabricar la pel·lícula desvirtuava una impressionant obra literària.
Molt em temo que amb El hòbbit em pugui passar una cosa semblant. Insisteixo en el to exageradament èpic de la pel·lícula, quan el que recordo de la lectura era l'aire de conte lluny d'angoixes existencials; a més, és constatable que, entre el públic, els qui hem llegit el llibre estem pendents de si el que es veu a la pantalla surt o no surt a l'original literari, a més de preguntar-nos com s'ho farà Peter Jackson per omplir tres pel·lícules. I que no són pas curtes! Potser per això es treu de la màniga l'aparició de Galadriel o allarga l'aparició de Ràdagast, el mag bru. Els combats també són excessius (insisteixo: posant-los de costat amb el llibre) tant per la durada com per la vertiginositat amb què s'exposen. Fins i tot en la filmació del viatge, aprofitant els extraordinaris escenaris naturals de Nova Zelanda, abusa un pèl de les imatges aèries, com si fos una d'aquestes sèries documentals que de tant en tant es programen a televisió. De fet una de les millors escenes de la pel·lícula, l'encontre entre Bilbo i Gòl·lum, té lloc en un moment de repòs, d'aturada de la vertiginositat.
Fantàstic Martin Freeman; en algun lloc he llegit que és com si hagués nascut per ser hòbbit, i ho refermo totalment. Res a afegir a l'excel·lent treball d'Andy Serkis com a Gòl·lum i de Ian McKellen com a Gàndalf: ja els coneixíem de la trilogia anterior. M'ha agradat molt, també, la caracterització dels nans (potser és el que ajuda a trencar el to èpic i recuperar l'aire de conte), i una mica massa capficat el personatge de Thorin.
Era necessari el 3D? Suposo que, comercialment, sí. Del punt de vista artístic, potser és innecessari. O potser és innecessari per mi i pels que, com jo, portem ulleres perquè no ens hi filem i a sobre hem d'afegir-hi l'altre coi d'ulleres. Però tot sigui per l'espectacle. En qualsevol cas, un gran i entretingut espectacle.
(Nota addicional: jo vull una casa com la d'en Bilbo, i viure en un poble com el dels hòbbits)


divendres, 7 de desembre del 2012

Take Five

The Dave Brubeck Quartet
Dimecres passat va morir David Brubeck, pianista i compositor de jazz. Curiosament, la seva interpretació més coneguda és Take Five, que no és una composició seva sinó de Paul Desmond, amb qui formaven grup. La principal característica de Take Five és un fet poc habitual en el món del jazz i, de fet, en el món de la música occidental: l'ús d'una mètrica de 5/4, la qual li dóna aquest aire peculiar  que fa que l'identifiquem en només escoltar la bateria que obre la peça i que dóna entrada a la meravellosa seqüència d'acords inicial (Ebm/ Bbm7). Take Five es fonamenta, tant a l'estrofa com a la tornada, en un seguit de frases que es van desenvolupant en graus decreixents, la qual cosa li dóna un cert aire sofisticat, que contrasta amb el to cool que li dóna l'estructura harmònica i les fases d'improvisació.
Amb el temps el propi Brubeck va arribar a escriure un text per al tema, que va ser interpretat per Carmen Mc Rae. L'any 1976 Al Jarreau va gravar una extraordinària versió on fa una autèntica lliçó d'scat 

 

dimarts, 4 de desembre del 2012

Un viatge de mil dimonis (i un parell d'àngels)

El Roto/ OPS/ Rábago
Centre d'Art Tecla Sala
Tres persones en una, com el misteri de la Santíssima Trinitat. Tres persones en una, però sempre un mateix discurs, un discurs compromès, un discurs contra la massificació, contra l'alienació, contra la repressió... Apunts surrealistes quan signa com a OPS, precisió periodística quan ho fa com El Roto, elaboració més filosòfica quan signa Rábago. 

Mala bava, però mala bava nascuda d'un profunda empatia cap els marginats, els desposseïts, donant veu als qui no en tenen. L'obra d'Andrés Rábago porta, de vegades, a recordar alguns dels malsons de Goya, o del Bosco. Tot el que té de críptic ho té també, paradoxalment, de pedagògic. 
L'exposició és una esplèndida producció del Centre d'Art Tecla Sala, i serveix per aprofundir en el coneixement d'una de les veus més lúcides i crítiques que podem trobar en el periodisme actual. Com s'explica al fulletó de l'exposició, es tracta d'una "de les firmes espanyoles més implicades en la reconstrucció d'una cohesió comunitària i en la reivincació del concepte de persona, acorralat pel concepre d'individu que la modernitat havia parit i establert". Del tot recomanable.

dissabte, 1 de desembre del 2012

En la casa/ Dans la maison

François Ozon
En Germain, un professor de literatura en un institut, es desespera en comprovar el baix nivell dels seus alumnes. Però enmig de la mediocritat general sobresurt en Claude, i en Germain s'aboca en guiar-lo pel camí de l'escriptura, un camí que cada vegada s'embolica més i que esdevé un autèntic homenatge a la novel·la per entregues.
En la casa és una pel·lícula que admet diferents lectures. Caminant pel fil de la ficció i la realitat, té tocs de comèdia i de thriller, amb fortes dosis de metallenguatge i referències cinèfiles. Hi ha lloc per Woody Allen i per Alfred Hitchcock, i un toc final per Orson Welles, amb un particular Rosebud que remet a Céline, just ara que ha estat esborrat oficialment de la cultura francesa.
Justament un dels fils que ressegueixen la pel.lícula és sobre la creació literària, amb un bon equilibri entre la teoria -que desenvolupa el professor- i la pràctica, que desenvolupa l'alumne. També hi trobarem una bona dosi de mirada àcida sobre la mediocritat de les classes mitjanes, i encara una divertida reflexió sobre l'essència de l'art, amb una especial dedicatòria per als sovint superficials i inconsistents textos que acompanyen els catàlegs d'art.
En la casa és una pel·lícula que exigeix una participació activa de l'espectador ja que no li dóna res del tot mastegat ni res per explícitament tancat. 

En la casa (Dans la maison) - Tráiler español (v... per keane43