La crisi de la vivenda a Espanya i els desnonaments

Andrés Kudacki
Visa pour l'Image
Perpinyà

Un any més, i ja en portem vint-i-set, no faltem a la nostra cita anual al festival de referència del fotoperiodisme mundial. 24 exposicions oficials, seleccionades d'entre les 4500 propostes presentades, a més de tot l'off-festival. Exposicions, debats, xerrades, diàlegs, presentacions, actes en els que de ben segur que ha planat l'actualíssim debat sobre l'ètica fotoperiodística.
Centrant-nos en les exposicions, no hi falten les centrades en els conflictes actuals, uns de coneguts i d'altres força desconeguts (són aquests els que tenen un paper més important, perquè fan visible allò que aparentment no existeix). 
Fora dels reportatges sobre conflictes immediats, voldria destacar els treballs de Pascal Maitre (riu Congo, reportatge en el cor d'una llegenda) i Juan Manuel Castro Prieto (Perú, vall sagrada) tot i que les magnífiques imatges d'aquest darrer es veuen perjudicades, al meu parer, per una edició de la imatge poc encertada pel que fa al focus i al tractament del color. També destacaria les dues retrospectives dedicades a Eli Reed (A long walk home) i Manoocher Deghati (Davant de la realitat), i la bellíssima història d'amor explicada per Nancy Borowick (El càncer, una història de família).

Però, per damunt de tot, si alguna exposició m'ha arribat més endins ha estat la d'Andrés Kudacki que dóna títol a aquesta entrada. Veient aquestes imatges ens hi podem veure tots reflectits; ja no és "allò que passa a aquella pobra gent d'allà". És allò que pot passar aquí al costat, al veí, o al familiar. O que ens pot passar a nosaltres mateixos. La dramàtica imatge de la visió de la policia a punt per entrar al pis, vista des de l'espiell, ens posa en el punt de vista i la situació de la vístima del desnonament. Unes imatges impactants que posen en lloc d'honor el paper social que pot tenir el fotoperiodisme i que haurien de tenir la màxima publicitat i difusió. Per si les voleu veure, les trobareu en aquest enllaç: http://www.andreskudacki.com/?page_id=298

Anja Niedringhaus. Homenatge

Anja Niedringhaus
Visa pour l'Image

L'Anja Niedringhaus era una fotoperiodista "valenta, talentosa i consumada", tal com diu el fulletó del festival. Va morir l'abril del 2014 assassinada per un policia afganès. El festival Visa pour l'Image li ofereix un homenatge tot recollint una selecció de les seves millors obres.
Un any més (i van...) Visa pour l'Image recull a Perpinyà una selecta tria del fotoperiodisme mundial, i un any més dóna peu no només a l'exposició dels reportatges sinó, sobretot, a la reflexió sobre el paper del fotoperiodisme en el món actual.
He triat com a capçalera d'aquesta entrada el recull dedicat a l'Anja Niedinghaus perquè crec que les seves imatges acompleixen el manament que en Jean-Paul Griolet, president de l'Associació Visa pour l'Image, prescriu com a responsabilitat del fotoperiodista: "despertar la nostra consciència, promoure la tolerància i el respecte mutu, enaltir la bellesa del món, condemnar les barbàries així com tots els racismes, fanatismes i degradacions d'aquest planeta, el llegat del qual deixarem als nostres fills..." Les fotografies de l'homenatge triat defugen la facilitat obscena de la imatge crua, descarnada i impactant i amb una saviesa enorme travessen el discurs immediat per explicar-nos les fondàries del que exposen. La imatge d'en Bush amb el gall dindi rostit enmig de les tropes de l'Iraq és més eloqüent que centenars de paraules que se'n pugui escriure; l'escorcoll d'un nen per un soldat, la pregària dels metges vestits de verd al terra de l'hospital...L'Anja Niedringhaus tenia, sens dubte, el talent de captar l'instant precís que deia en Cartier-Bresson.

Però, al marge d'aquesta, que em serveix d'excusa per iniciar l'entrada, volia fer esment de tres altres exposicions que ens obliguen especialment a reflexionar sobre el paper del fotoperiodista. La primera és la de Jorge Silva, titulada La Torre de David. La Torre de David és una gratacels de 45 pisos, situat en ple centre de Caracas. A mig construir, el seu constructor, David Brillembourg va fer fallida, i la torre ha estat progressivament ocupada per gent sense sostre, okupes que poc a poc l'han anat omplint fins arribar a les 3000 persones. Tot i semblar que podria tractar-se d'un infern sense control i cau de violència (la sèrie Homeland hi va situar una part de la història), la torre és regida per diferents comités i assemblees fins el punt que el fotògraf, Jorge Silva, explicava que es sentia més segur dins la torre que al carrer. La reflexió proposada ve del fet que, lluny de robar furtivament les imatges, o d'infiltrar-se a l'estil del periodisme gonzo, Jorge Silva va demanar permís als habitants de la torre i va conviure obertament amb ells per tal de fer el reportatge. El fotògraf que es submergeix en el món que retrata.

La segona exposició que em fa reflexionar és el resultat d'un treball coordinat pel fotògraf Christophe Simon. Volent documentar la passió que es viu al Brasil pel futbol, va facilitar càmeres fotogràfiques i quatre rudiments tècnics a un grup de 18 adolescents d'una favela de Río per tal que fossin ells els qui, a través de la seva mirada, fotografiessin la passió pel futbol. El resultat és magnífic i combina les fotografies dels nois i noies amb les del propi Simon. El fotògraf que obre camins a d'altres mirades.

Finalment el Festival proposava una exposició que pretenia justament posar sobre la taula com ha canviat la producció i l'intercanvi d'imatges amb la generalització de dispositius amb capacitat per fotografiar: imatges del tsunami preses amb mòbils, el cadáver de Gaddafi o, la primera de totes, les de Zapruder el día que varen assassinar Kennedy.
Surts de Perpinyà amb els ulls plens d'imatges i el cap vinga donar-hi voltes. Ben mirat, objectiu acomplert.

La paix impossible

Don McCullin
Église des Dominicains, Perpinyà
Visa pour l'Image 2013

Don McCullin. Sensesostre irlandès

Retrospectiva del treball d'un dels darrers mites del fotoperiodisme, que mai abans havia exposat a Perpinyà. La selecció, organitzada per Robert Pledge, aplega des dels primers treballs de McCullin, a la seva Anglaterra natal, fins els darrers treballs a Síria, passant per tots els grans escenaris dels conflictes del darrer terç del segle XX i del que portem del XXI: Xipre, Irlanda del Nord, Berlín, Vietnam, Líban, Biafra, Bangladesh..., i encara amb una mirada als seus veïns anglesos més marginats i desposseïts. 
Tal i com es presenta l'exposició, a Don McCullin se l'ha anomenat "el Goya de la fotografia", per tal com és capaç de mirar directament als ulls dels éssers atrapats per l'horror. Susan Sontag digué d'ell que feia un "recorregut heroïc a través de les regions marcades per l'horror i el patiment". I aquest viatge no deixa intacte el fotògraf, que malgrat que un cop i un altre es sent atrapat pel xuclador vertiginós que el porta a reflectir en imatges allò del què hem de fugir, allò que hem de rebutjar, arriba a plantejar-se, davant la reiteració de la barbàrie humana, si de debò serveix per a res, el seu esforç i el seu compromís. Potser per això, per trobar una llacuna de pau en el seu esperit, fotografia, també -i l'exposició ho recull- el suau paisatge anglès. Però la crida és massa forta i McCullin, amb 78 anys, tornava el desembre passat a Síria!

Don McCullin. Anglaterra

Don McCullin. Vietnam

Don McCullin. Xipre

Don McCullin

Vint-i-cinquena edició de Visa pour l'Image. Puc dir, orgullós, que n'he estat fidel seguidor des de la primera edició i que només he fallat, en contra de la pròpia voluntat, en dues o tres edicions. Crec fermament que, per aprendre a fotografiar, s'han de veure moltes fotografies i el festival aplega, cada any, obres dels mestres, i els qui som aficionats a la fotografia, o considerem la fotografia el nostre mitjans d'expressió tenim al Visa una oportunitat única per fer una immersió en aquest llenguatge visual.
Al llarg d'aquests anys el festival s'ha consolidat fermament, malgrat uns temps actuals en què l'ofici de fotoperiodista es troba en una autèntica cruïlla davant la realitat digital i l'esclat de les xarxes socials. Recordo encara com havíem de descobrir on era el Convent dels Mínims, un espai que queia a trossos, literalment, i el descobríem al capdamunt del barri de Sant Jaume, aquells carrers en pujada on escoltàvem parlar en català a les famílies gitanes que l'habiten. Ara Perpinyà s'ha endreçat, s'ha rentat la cara i ha anat guanyant espais rehabilitats any rere any.

La capital del Rosselló se'ns presenta amable i acollidora, tant si anem a veure un partit de l'USAP com si anem al Visa.
Vint-i-tres exposicions repartides majoritàriament per un radi relativament petit. La pluja torrencial que va caure el dia que hi vàrem anar va impedir que en veiéssim algunes que havíem destacat, però tot i així en vàrem veure un bon gruix. Per qui hi estigui interessat, destaco els treballs de Pascal Maitre sobre Kinshasa, la de Michael Nichols sobre els lleons del Serengeti, la de Majid Saeedi sobre l'Afganistan, la de John G. Morris sobre l'avenç aliat a França el 1944 i una gran retrospectiva sobre Joao Silva, a més de la ja esmentada de Don McCullin.
Com ja he dit, una de les exposicions d'aquest any és la que recupera un treball -inèdit fins ara- de John G. Morris realitzat l'estiu de 1944, acompanyant l'avenç de les tropes aliades per França. Un treball impecable emmarcat dins del més gran conflicte bèl·lic que ha patit la humanitat. Precisament pensant en la magnitud d'aquesta barbàrie em va fer pensar molt un comentari del meu fill, fet com aquell qui no diu res: malgrat la brutalitat que va representar la II Guerra Mundial, les imatges mostrades, tot i no estar exemptes de l'horror de la guerra, no li provoquen -deia ell- l'efecte de crueltat i de violència desfermada d'imatges de conflictes actuals, sigui a Síria, a l'Iraq o a on sigui. Què és el que ho fa, això, em pregunto: la guerra és diferent? És diferent la mirada dels fotògrafs que la documenten? O és l'exigència de l'espectador, cada vegada més insensibilitzat per l'abundància d'imatges, la que demana del fotògraf unes imatges cada cop més cruentes?. Jo no sé respondre.