divendres, 30 de desembre de 2011

Lugares que no quiero compartir con nadie

Elvira Lindo
Ed. Seix Barral
Una de les coses que més m'agraden del món (tractant-se d'un comentari sobre un llibre d'Elvira Lindo hauria de dir "del món mundial") és viatjar. I quan no puc fer-ho, que és gairebé sempre, m'agrada llegir llibres de viatges, o que parlin dels llocs on m'agradaria viatjar. I això m'ha portat a llegir aquest llibre.
"Lugares que no quiero compartir con nadie" no és una guia. Tampoc és ben bé un diari personal. I, tanmateix, serveix de guia i de diari. De fet no se sap massa bé si Elvira Lindo aprofita la seva experiència per fer una guia personal de Nova York, o s'aprofita de Nova York per fer un mapa d'ella mateixa. Un mapa construït a través de seqüències concretes, desordenades, a tall d'un trencaclosques fet a base de viure sis mesos a l'any a Nova York sense, a priori, un objectiu o una feina concreta més enllà d'escriure cròniques periodístiques més o menys  regulars.
Elvira Lindo utilitza, per a fer-ho, un llenguatge aparentment simple, amb un registre de vegades volgudament vulgar, però directe i efectiu. Descriu la seva ciutat adoptiva i, sobretot, els seus habitants, amb tendresa i estimació, amb els avantatges de fer-ho des de la distància que li dóna el fet de no tenir-hi l'arbre genealògic emocional. Constata, a més, tot el que té de bo poder allunyar-se del seu petit món habitual per poder-lo mirar amb perspectiva, amb un gran angular que li permet tenir una visió més desapassionadament objectiva i matisada pel coneixement d'altres realitats. I, tal i com descriu el títol, va puntejant el seu relat, el relat de la seva vida novaiorquesa, el relat de les seves alegries i les seves pors, amb referències a aquells llocs que, malgrat no voler compartir amb ningú, no es pot estar d'explicar-nos perquè són, en definitiva, els escenaris d'aquests relats emocionals. És un llibre agradable de llegir pels qui han estat a Nova York perquè et permet evocar la pròpia experiència, i interessant de fer-ho pels qui volen anar-hi perquè dóna pistes de llocs que no sempre apareixen a la Lonely Planet. Llegint-lo m'han vingut al cap dos llibres amb els que hi trobo semblances: "Historias de Nueva York", d'Enric González, i el que va escriure el company de la pròpia Elvira Lindo, Antonio Muñoz Molina, "Ventanas de Manhattan".
L'escriptora no amaga en cap moment la fascinació per la ciutat, sobretot per aquells elements menys emblemàtics i més quotidians, aquells que la fan una ciutat amb les seves pors i les seves manies, amb les pudors i els forats al paviment, la ciutat de la gent que riu, i sua, i plora, i treballa. Una ciutat feta per gent d'arreu del món que fa que en cap moment t'hi sentis estrany.
El llibre té un annex amb les adreces i les pàgines web dels establiments que hi apareixen i, ja que som a l'era digital, un web propi que va creixent i que fa que es tracti d'un llibre dinàmic, en construcció permanent. (el podeu enllaçar aquí)

dijous, 29 de desembre de 2011

The artist

Michel Hazanavicius
Tal i com sintetitzava un diari, té tots els ingredients perquè, a priori, no la vagi a veure ningú: és muda, és en blanc i negre i és francesa. I, en canvi, està encandilant a tothom arreu on la projecten. Podia semblar una broma, un divertimento, i no ho és. Què té, doncs, "The artist"?Jo crec que la paraula que millor la defineix és "encantadora". 
L'argument: George Valentin (magnífic Jean Dujardin) és una estrella del cinema mut. La casualitat el fa conèixer Peppy Miller (també magnífica Bérénice Bejo), una aspirant a actriu, a qui ajuda en els seus primers passos pel món del cinema. L'arribada del sonor a Hollywood marca el declivi de la carrera d'ell, mentre que Peppy Miller és converteix en el nou ídol del públic. Una història aparentment previsible però a la qual el director sap donar els girs adequats en els moments oportuns per tal que no ho sigui.
Cinema dins del cinema, la pel.lícula és, abans que res, un homenatge als orígens de Hollywood. L'argument porta a pensar, inevitablement, en "Singin' in the rain", però aquí s'acaba la semblança. Les clicades d'ull al cinema de la primera època daurada són constants, des de trets argumentals, com la gestualitat utilitzada o com l'amor pur i a distància que mantenen la parella protagonista, fins a les pròpies localitzacions: una de les cases que apareixen a la pel.lícula fou la casa de Mary Pickford i els estudis foren els estudis on varen treballar Chaplin, o Douglas Fairbanks.
I l'ús del blanc i negre i la manca de text parlat no fa més que reforçar l'expressivitat del llenguatge visual. En paraules del director, Michel Hazanavicius, "Vaig fer aquesta història per demostrar que el format és posterior a la història. És més fàcil que el públic accepti que va a veure una pel.lícula muda quan la trama és sobre un actor de cinema mut". Muda, però amb una intervenció decisiva del so, com en un malson brillantment executat o com al final (no dic res més...!). A més, la fantàstica música de Ludovic Bource, que per moments recorda les bandes sonores del cinema mut soviètic, reforça encara més el llenguatge visual, de manera que es fusionen i esdevenen un tot. 
La planificació de les seqüències és acuradíssima, i té moments d'una ressolució brillant: l'ascens de l'actriu a través dels crèdits de les pel.lícules, el pas del temps mentre Valentin i la seva dona són a taula, les escales on ells dos es troben als estudis, la trobada dels dos als estudis, separats per un decorat que només deixa veure les cames d'ella,... Cinema que s'adreça a les emocions i a la sensualitat del gest i l'expressió corporal.  Un parell de secundaris de luxe, com John Goodman, i James Cromwell, i que ningú s'oblidi de la gran interpretació del gos! 

diumenge, 25 de desembre de 2011

It's a wonderful life

Frank Capra
Quantes vegades la dec haver vist? Probablement més de vint. I no me'n canso. No me'n canso perquè és Nadal, i un Nadal no seria Nadal sense aquesta pel.lícula, sense aquesta "¡Qué bello es vivir!" que ara, després de tants anys, em permeto de veure directament en versió original. Una pel.lícula que, haig de confessar, mai he vist al cinema; al començament la veia perquè la programaven per televisió: la televisión española, al principi; després s'hi va afegir l'uatxeefe; després ja la podia veure en català. Però més endavant la cosa va passar pel vídeo (Beta o VHS?) i finalment pel DVD. Suposo que aviat la veuré directament en streaming o en ves saber quin suport.
L'argument és conegut per tothom: George Bailey dirigeix una companyia que concedeix crèdits a gent amb pocs recursos. Un bon dia, un descuit del seu oncle els situa a punt de fer fallida. Desesperat, Bailey està a punt de suicidar-se però aleshores apareix Clarence, el seu àngel de la guàrdia que l'ajuda a descobrir tot el que té de bo la vida.
La pel.lícula és un cant a l'humanisme, a valorar l'amistat i l'amor per damunt de qualsevol altra cosa, sobretot per damunt del diner i els béns materials. És una pel.lícula inspirada en els valors del new deal roosvelià, que subratlla el valor de les petites coses i de la comunitat filmada en un moment especialment dur, just després d'acabar la II Guerra Mundial (1946).
Formalment la pel.lícula correspon a l'època daurada de Hollywood. El guió és perfecte i la planificació i el ritme, també. Pel que fa als actors, destaca un extraordinari James Stewart, capaç d'exhibir una inacabable varietat de registres. Així, passem de veure la persona més bona del món, a la més enamorada, però també a una persona frustrada, avorrida, desesperada i fins i tot irada.
Hi ha qui diu que la pel.lícula és carrinclona; en primer lloc cal situar-la en el context històric i cultural en què apareix. Certament, hi ha detalls que són significatius: per exemple, la ciutat que hauria estat si George Bailey no hagués nascut és una ciutat plena de clubs nocturns i bars de copes mentre que la ciutat on viu és una ciutat de ciutadans benpensants, on es projecta "The bells of St. Mary's", una pel.lícula on Bing Crosby és capellà i Ingrid Bergman monja (que de tant en tant també miro per Nadal). També és significatiu el fet que, en cas de no haver nascut Bailey, la seva dona hauria estat una bibliotecària solterona, com si fer de bibliotecària fos el paradigma de les solterones. Però, lluny de trobar sobrers aquests detalls, per mi formen part imprescindible de la pel.lícula, que fan que sigui la que és. I sí, a mi el final em fa plorar. Començo amb les primeres notes de "Hark the herald angels sing" i quan arribem a "Auld Lang Syne", mentre llegeix la dedicatòria que l'àngel Clarence li ha escrit a l'exemplar de "Les aventures de Tom Sawyer" ("Ningú ha fracassat si té amics"), aleshores ja la plorera és definitiva. I ja puc estar tranquil fins el Nadal de l'any següent.

dissabte, 24 de desembre de 2011

A merced de la tempestad/Tempest-tost

Robertson Davies
Libros del Asteroide
Una companyia teatral d'aficionats vol representar "La tempesta", de William Shakespeare. L'obra s'ha de posar en escena als jardins de la finca de l'acabalat G.A. Webster. Els preparatius de la representació revolucionen la vida de tots els qui hi participen.
"A merced de la tempestad" és el primer llibre de l'anomenada "Trilogia de Salterton", la primera de les quatre trilogies en què Robertson Davies va estructurar la seva obra narrativa. En aquesta novel.la hi apareixen alguns dels trets que formaran part de la seva obra posterior: el professor conco que viu en el seu món d'erudició, els joves fills de l'aristocràcia industrial o financera, que es mouen en un paradís de frivolitat, el món de la faràndula, teatral o de circ,... Com en tota la seva obra, Davies utilitza un llenguatge erudit, ple d'ironia i amb un cert to victorià; la pròpia imatge de l'escriptor sembla correspondre a una època més antiga que la que realment li correspon: recorda més Walt Whitman que algú de mitjan segle XX. També hi juguen un paper important els diàlegs, un terreny en què l'autor, expert dramaturg, es movia a la perfecció. Si bé aquests són trets que caracteritzen la totalitat de les seves novel.les, en "A merced de la tempestad" no hi ha encara la profunditat psicològica ni la càrrega filosòfica que trobem, sobretot, en la monumental "Trilogia de Deptford". Per això és una novel.la de bon llegir, però no aconsellable per introduïr-se al món de Robertson Davies perquè, si es fa així, el lector primerenc pot pensar que la resta de la seva obra està igual de ben escrita però que és igual d'intrascendent. I això no li faria justícia perquè la lectura de novel.les com "El cinquè en joc" són imprescindibles, d'aquelles que, un cop llegides, et preguntes com és que no ho havies fet abans. 

dijous, 22 de desembre de 2011

Operetta

Cor de Teatre


Operetta és un divertidíssim espectacle que combina música, teatre i una acurada coreografia durant una hora i quart, enllaçant diversos fragments d'òpera cantants a cappella. Està presidit per un gran sentit de l'humor però alhora per un gran rigor musical i interpretatiu. Operetta es converteix en una magnífica eina per entrar en el món operístic, a través de situacions d'una gran frescor i riquesa imaginativa. Una trentena d'actors i actrius/cantants que es mouen en un aparent caos on tot està, però, mil.limètricament controlat, amb un ritme trepidant que no deixa gaire temps per a respirar; aconsegueixen que l'espectador acabi, a més de feliçment satisfet, esgotat (de veure'ls anar amunt i avall!). Una porta que facilita l'accés a l'aparentment hermètic i elitista món de l'òpera. Mireu, si més no, el programa com resulta d'atractiu:


Marxa Trionfal  d’Aida, Giuseppe Verdi
Obertura de Guillem Tell, Gioachino Rossini.
Casta Diva de Norma, Vicenzo Bellini
Escena de la Coronació de Boris Gudonov, Modest Mussorgsky
Mi par d’esser con la testa Barbiere di Siviglia, Gioachino Rossini
Habanera de Carmen, Georges Bizet.
Brindis de La Traviata, Giuseppe Verdi
Duet Papageno-Papagena de La Flauta Màgica, Amadeus Mozart
Cor d’esclaus de Nabucco, Giuseppe Verdi  (arr. Esteve Palet)
Cor del Toréador de Carmen, Georges Bizet
Mon coeur s’ouvre à ta voix de Samson et Dalila, Camille Saint Saëns
Cor de Gitanos d’Il Trovatore, Giussepe Verdi
Cor dels pelegrins de Tanhauser, Richard Wagner
Galop Infernal d’Orfeo dels inferns, Jacques Offenbach
Belle nuit, o nuit d’amour (Barcarola) d’Els contes d’HoffmanJacques Offenbach



Tot això amb pallassos, directors de cinema, ciclistes, titelles o encarregats de la neteja d'una estació de tren. Seguiu-li la pista perquè és un espectacle per no perdre's.

dimarts, 20 de desembre de 2011

¿Qué ocurrió entre mi padre y tu madre?/ Avanti!

Billy Wilder
Divendres al vespre. El millor moment de la setmana. Et relaxes, et deixes anar. Es el moment de sopar la pizza que les consideracions dietètiques desaconsellen. Tot fent un zapping mandrós, ensopeguem just el començament d'una pel.lícula d'aquelles que venen de gust de veure en un moment així: "¿Qué ocurrió entre mi padre y tu madre?" (ho escric així, en castellà, perquè al canal on la fan està doblada al castellà, sense possibilitat de veure-la en VO; això tindrà les seves conseqüències).
Billy Wilder va signar aquesta comèdia el 1972, en plena maduresa creativa. Un film sensacional, amb domini del temps, del ritme, amb un Jack Lemmon pletòric, fent un recital d'expressivitat facial i gestual. Però no seré jo qui ara descobriré ni la pel.lícula, ni el seu autor. La raó per la qual escric aquest post és una altra.



Estàvem veient tant amples la pel.lícula, doblada al castellà, quan, tot d'una, el so va passar a la versió original i varen aparèixer uns subtítols. Vaig agafar el comanament, convençut que, sense voler, havia petjat algun botó que no tocava. Però no, remenar el comanament no em va servir de res. Però no va durar gaire: incomprensiblement, el so va tornar altre cop a "normalitzar-se" i varen desaparèixer els subtítols. "Coses de la tecnologia", vàrem pensar, i vàrem seguir veient la pel.li. Però la cosa no va acabar aquí; al cap d'una estoneta, va tornar a succeïr, i encara un altre cop més endavant. I aleshores ens en vàrem adonar: els fragments que apareixien en versió original subtitolada corresponien a les escenes en que Jack Lemmon o Juliet Mills apareixen nus, de vegades una mica i de vegades de manera més evident. I és que aquests fragments deurien haver estat censurats en el seu moment i, per tant, mai doblats. Per això ara, en projectar-se la versió doblada de la pel.lícula, no hi ha més remei que, o bé doblar-los de nou, o bé fer el que va fer la cadena televisiva. I vet aquí que en vàrem treure un doble profit: vàrem gaudir d'una pel.lícula extraordinària i el meu fill, que té setze anys i sempre havia sentit a parlar de la censura com d'una cosa de la prehistòria, va poder comprovar, en directe -i atònit- com les gastava.


diumenge, 18 de desembre de 2011

Pina

Durant molts anys d'amistat, Wim Wenders i Pina Bausch s'havien plantejat la possibilitat de fer un treball conjunt. Quan el 2009 la ballarina i coreògrafa alemanya va morir, Wenders va decidir tirar endavant una pel.lícula a través de la qual, tant ell com els ballarins que treballaven amb Pina Bausch poguessin homenatjar-la (al cartell de la pel.lícula hi ha una frase reveladora de la seva intencionalitat: "Una pel.lícula per a Pina Bausch). Però la pel.lícula va una mica més enllà del que seria el clàssic documental, perquè s'estructura a partir d'oferir diferents coreografies en escenaris diversos, des de l'escenari teatral a escenaris urbans, industrials i naturals. Molt poques paraules, però sempre coincidint en subratllar la capacitat de Pina Bausch de saber extreure de cadascun dels ballarins tot el seu potencial expressiu i creatiu. Coreografies sempre arriscades; segons Wenders(veure entrevista)"la dansa era, per a Pina, la seva arma contra la pena i el dolor del món, i també contra la mort. Quan afirmava: 'Balleu, balleu, o estarem perduts', ho creia de debò". Valentia creativa, que portà el treball expressiu del cos més enllà dels marges canònics de la dansa; eclecticisme musical, per tal com podia utilitzar tan aviat música de Txaikovski com de Caetano Veloso. Filmada originalment en 3D, la pel.lícula de vegades té un ritme una mica massa pla, però tot i així  és una magnífica oportunitat de veure les propostes coreogràfiques de Pina Bausch, sobretot per aquells que no vàrem tenir la sort de veure-la en directe.
                                        

diumenge, 11 de desembre de 2011

Quartett

Heiner Müller
Sala Atrium


L'any 1982 Heiner Muller va estrenar Quartett, obra escrita dos anys abans basant-se en la novel.la Les liaisons dangereuses, de Choderlos de Laclos. A l'obra de Müller hi apareixen només dos personatges- Monsieur de Valmont i Madame de Merteuil- que a través d'uns diàlegs/monòlegs vertiginosos i despietats es destrossen mútuament, deixant al descobert, per damunt de tot, la inexorabilitat del pas del temps. 
En paraules del director de l'obra, Jordi Prat i Coll, "Desig, plaer, ira, dolor, ritual i mort és l'etern retorn espai-temporal que articula aquesta peça. Una divertida, cínica, sexual i crua guerra de sexes a l''Alemanya' on Madame de Merteuil i Monsieur de Valmont són el reflex de les nostres passions més animals. Dels nostres pensaments més destructius. Müller s'emmiralla en ells. Ells s'emmirallen en nosaltres. I nosaltres suem 'la seva sang'".
Fa divuit anys Ariel García-Valdés va dirigir Quartet, amb Anna Lizaran i Lluís Homar al Teatre Lliure, amb Heiner Müller encara viu (va morir l'any 1995). Ara Jordi Prat i Coll dirigeix uns excel.lents Marta Domingo i Raimon Molins en un muntatge valent, dinàmic, precís. Un muntatge, a més, que té lloc a l'espai íntim de la sala Atrium, un tresor amagat a la Dreta de l'Eixample, amb els actors a tocar i on poden  mostrar tota l'extraordinària gamma de sutileses que saben exprémer en el moment just, amb la intensitat precisa. Una joia que no us podeu perdre.

divendres, 9 de desembre de 2011

Un método peligroso/ A Dangerous Method

David Cronenberg


La pel.lícula ens situa al començament de la psicoanàlisi, i ens porta per les diferents etapes de la relació personal i científica entre Sigmund Freud i Carl G.Jung, amb la figura de Sabina Spielrein, inicialment pacient i finalment terapeuta ella mateixa com a tercer vèrtex del conjunt. 
En primer terme trobem un Jung encarcarat i encotillat per les convencions, per la "norma", un Jung admirador del seu mestre Freud de qui, malgrat tot, s'anirà allunyant en voler encetar nous camins d'investigació que Freud considera més propis del misticisme i l'esoterisme. Jung té la possibilitat de provar de tractar amb la "cura del parlar" a la pacient russa Sabina Spielrein, turmentada per una infantesa plena d'humiliacions; Jung i ella esdevindran amants durant un temps. Més tard la pròpia Spielrein esdevindria psiquiatra i aniria acostant-se a les tesis de Freud. En tercer lloc hi veiem un Freud que no cedeix en considerar la sexualitat al centre de la seva tesi, un Freud a la defensiva, a l'aguaït dels qui l'assetgen, tant per les seves idees com per la seva condició de jueu ("malfii's dels aris", li diu a Spielrein, jueva ella també). Cal destacar la introducció d'un quart personatge, el d'Otto Gross, ell mateix psicoanalista i malalt, que serveix per a subratllar les contradiccions internes del personatge de Jung.
Pel.lícula interessant, realitzada amb pulcritud acadèmica i de diàlegs complexos: cal tenir present que està basada en l'obra teatral The Talking Cure, de Christopher Hampton, que és, alhora, co-guionista de la pel.lícula. Com a curiositat, no deixa de sobtar veure a tres actors (Michael Fassbender: X-Men; Keira Knightley: Pirates del Carib; Viggo Mortensen: El Senyor dels Anells) tant lluny dels papers que els han donat popularitat.

dimarts, 6 de desembre de 2011

Impressionistes. Mestres francesos de la col.lecció Clark

Caixafòrum
Sterling Clark va ser un col.leccionista d'art nordamericà que, recolzat per la fortuna familiar- el seu avi fou president de Singer Corp., de màquines de cosir- va reunir nombroses obres, fonamentalment del Quattrocento italià i, sobretot, dels impressionistes. El 1955 va obrir el museu que acull les seves col.leccions a Williamstown, Massachussets. Una extensa mostra de l'apartat dedicat als impressionistes es mostra ara a Caixafòrum.
L'estiu del 74 vaig arribar a París, amb cara de passerell i un bitllet d'Interail a la butxaca. El primer que vàrem fer -èrem quatre, els passerells- abans i tot d'anar a cercar un lloc per a dormir -per què, si es podia dormir en un parc?- va ser anar al Jeu de Pomme, que era on, en aquella època, hi havia, entre d'altres, les pintures dels impressionistes. Hi teníem una devoció reverencial. Als espais que ens eren propis hi penjàvem, així que podíem comprar-los, cartells o postals que reproduïen aquelles pintures, a les que hi havíem d'afegir Van Gogh i Picasso, sobretot el Gernika. Després, amb els anys, es va tancar el Jeu de Pomme i es va obrir el Museu del Quai d'Orsay, però en aquest jo ja no hi he estat, mireu si en fa, d'anys, que no he estat a París! I les obres de Monet, o Degas, Renoir o Manet varen quedar ja fixades permanentment a la retina pictòrica, però la seva visualització sempre més ha estat a través de fotografies, o reproduccions. Per això és un plaer immens poder tornar a acostar el nas a una pintura de Monet fins gairebé tocar-la, o d'apreciar el relleu de les pinzellades que feia Pissarro, o desxifrar els secrets del color de carn dels retrats de Renoir. I això és el que es pot fer ara a Caixafòrum. Oportunitats de veure les obres d'aquests pintors en tenim a cada moment a través de llibres, enciclopèdies o d'internet. Oportunitats de viure-les, poques vegades.
El gruix de l'exposició pertany a l'obra dels pintors impressionistes, amb un petit pròleg que mostra els precedents amb obres de pintors realistes com Corot, Millet, Rousseau, i un epíleg on s'apunta ja la direcció del posterior fauvisme, amb Bonnard i Gauguin. Enmig, i com a contrapunt, una petita mostra de la pintura acadèmica, la pintura dels salons oficials mentre esclatava el moviment impressionista. Pel que fa a aquests, l'exposició s'estructura en àmbits temàtics, del paisatge al retrat, passant per la natura morta, el cos humà i les escenes de la vida quotidiana.
Tenir al davant l'obra original permet apreciar-ne els detalls. Cal veure les pinzellades nervioses de Sisley (El Loing i els molins de Moret. Sota l'efecte de la neu), el treball precís del puntillisme de Pissarro (Saint Charles. Eragny), el tractament de l'aigua de Renoir (Venècia, el Palau Ducal). Cal veure, de Renoir, la Posta de Sol, que per la indefinició dels contorns evoca Turner, talment una impressió. A Els penya-segats d'Étretat, la llum de Monet, meravellosa, com la que va pintar a la Catedral de Rouen. Com s'ho fa?, penses. I, quan t'hi acostes, no veus més que grumolls de pintura.
De Renoir, també, dues natures mortes a destacar: les Cebes i les Peònies, pel treball de textura i volum.
Si la temàtica paisatgística inclou, en els pintors impressionistes, elements del naixent món industrial, amb fum, vaixells i xemeneies, cal també veure com canvia la temàtica referida a la vida quotidiana. M'ha sorprès l'obra Travessant el carrer, de Giovanni Boldini, una escena que pot fer pensar en les fotografies que anys més tard farien Robert Doisneau o Henry Cartier-Bresson del París de cada dia. 
Vist d'aprop encara meravella més com tracta la pell Renoir (La llotja del teatre. Al concert). 
De Degas sorprèn l'audàcia compositiva: A Abans de la cursa pinta cinc cavalls i, amb aquesta excusa, els pinta des de diferents punts de vista, com si volgués donar-los moviment, en una prèvia del que faria Marcel Duchamp anys més tard. A Ballarines a la classe de dansa, el mateix format de la pintura ja sorprèn, per inusual; a més talla, si li cal, algunes de les figures i fa que la major part de l'espai correspongui al terra. 
A Retrat d'un home, pinta el retratat de costat, gairebé d'esquena, interrompent un moment íntim d'aquest, com si el contrariés. 
Val la pena seure -hi ha un banc!- al davant dels dos autorretrats de Renoir, de 1875 i de 1899, i comparar-los, abans de gaudir de l'esclat de color final que proposa Gauguin (Noia cristiana), que ja apunta als camins de l'abstracció posteriors.

diumenge, 4 de desembre de 2011

Fàbrica Moritz Barcelona

Jean Nouvel
Rebombori a la Ronda de Sant Antoni. Carrers tallats i una munió de gent. Cues que arriben Valldonzella enllà. El motiu? Avui obre les portes (de manera puntual: la definitiva serà el proper diumenge) la remodelada Fàbrica de Cervesa Moritz, al mateix edifici on havia estat situada històricament. I hi ha curiositat per veure com ha quedat després de la remodelació que n'ha fet Jean Nouvel. Aquest nom és un dels pocs que els neòfits com jo coneixem del món de l'arquitectura, tot i viure en una ciutat on hi ha un bon mostrari per a gaudir-ne, i de totes les èpoques. Jean Nouvel va saltar a ocupar espai als mitjans de comunicació del país, i a l'arxiu arquitectònic dels barcelonins, a partir de la construcció de la Torre Agbar, un edifici que al seu moment va generar una certa polèmica però que ara ja forma part amb tota naturalitat de l'skyline barceloní. Ara, com diu ell mateix, ha passat de l'aigua a la cervesa.
Un grup de dixieland rep els visitants
Aquest cop la intervenció s'ha fet a l'espai interior de la fàbrica, car la façana s'ha mantingut com era originalment, això sí, neta i repintada.  I l'interior val la pena. No puc entrar, per pur desconeixement, en aspectes tècnics. Pel que fa als estètics, m'haig de moure sobretot en el terreny del "m'agrada " o "no m'agrada" i haig de dir que m'ha agradat, tot i tractar-se d'una visita dirigida, sense circulació lliure, i sense que els espais estiguin encara en funcionament, per la qual cosa no puc opinar sobre la funcionalitat de la proposta. L'espai més destacable és el soterrani, on s'han distribuït els àmbits a partir d'un marc general que manté la totxana compacta original a les parets i la volta del sostre. 
A partir d'aquí, plafons, o sofàs, o maquinària antiga es combinen amb propostes de jocs visuals, com la piràmide del cel o el periscopi del carrer. 

Espais per exposicions, amb projeccions a la paret, i una sortida al celobert per retornar a la planta baixa tot vorejant un mur vegetal. 
video
El fil conductor de tot l'espai, el nexe, és la llum que domina tot el conjunt, llum que va de les tonalitats grogues i taronges a les vermell-marronoses. Ara caldrà veure, a partir de la setmana vinent, com respon el disseny de l'espai al seu ús, que amb el temps ha d'incloure des de cerveseria a una brasseria, sala d'exposicions i fins i tot una secció de producció de cervesa, que es podrà comprar a granel!! A la sortida, una cervesa i una tapa de patates braves a l'estil alsacià no han fet més que presagiar bons auguris.

dilluns, 28 de novembre de 2011

Indiana Jones and the Last Crusade

Steven Spielberg
Indiana Jones, aquest cop amb l'ajuda del seu pare, ha d'anar a la recerca del Sant Graal. Fins aquí el resum. Ara, la pregunta: a sant de què ara ens posem a parlar de l'Indiana Jones? Doncs el motiu més immediat és la projecció que es va fer, divendres i dissabte passat, d'aquesta pel.lícula al cinema Urgell de Barcelona, dins la programació de Phenomena, una iniciativa que cal conèixer. Des de fa gairebé un any, amb una periodicitat mensual, es celebren unes sessions cinematogràfiques on es projecten, en sessió doble, alguns dels grans èxits cinematogràfics de finals dels 70 fins els 90. Totes en versió original i còpies en 35 mm. La iniciativa ha agafat una tal dimensió que les sessions, que varen començar en dijous, s'han traslladat als divendres i en alguns cassos s'han hagut de programar en dos dies. Fa goig veure el cinema Urgell, que amb gairebé 1800 localitats deu ser el darrer gran cinema de Barcelona, ple de gom a gom, amb un públic entusiasta, capaç de recitar de memòria els diàlegs de les pel.lícules i que aplaudeix fins el darrer nom dels títols de crèdit. Per aquí han passat Terminator, Alien, Jaws, The Shine, etc... Aquest darrer dia, a més de l'esmentat Indiana Jones, es va projectar Die Hard (La jungla de vidre), amb en Bruce Willis quan encara tenia cabell.
I ara parlem de l'Indiana. El 1928, el rus Vladímir Propp va publicar la seva anàlisi dels contes populars, identificant els elements que els són comuns i que els caracteritzen: l'heroi troba a faltar quelcom, algú li diu on ho pot trobar, .... Són els elements que, encara que no sempre hi siguin presents en la seva totalitat, fan que la història sigui, a més de previsible, fàcilment assimilable. I aquí rau la saviesa de Spielberg: ha sabut utilitzar aquesta estructura per muntar les seves pel.lícules. Evidentment algunes de les característiques dels contes populars s'han transformat (d'una boirosa edat mitjana passem a la meïtat del segle XX), però ha sabut també mantenir-ne una peça clau: la lluita del bé i el mal com a missatge de fons, i la fàcil identificació de bons i dolents, en un exercici de volgut maniqueïsme. En aquesta tercera entrega de la nissaga, torna a utilitzar els dolents més recurrents i que ja li havien donat bon resultat a la primera: els nazis. I com en els contes sempre hi ha un personatge que acompanya l'heroi i li fa de contrapunt, aquí hi situa la figura del pare de l'Indi, encarnat per un sublim Sean Connery. Algú podria pensar que Harrison Ford no dóna la talla; ben al contrari, el seu paper és encertadíssim, però és que aquí sembla menor per la dimensió que Sean Connery li dóna al seu personatge. Domina tota la pantalla i amb un sol gest de la cara és capaç de transmetre tot el que vol dir. Si a tot això li afegim una estructura formal clàssica, de presentació (on es desvelen alguns dels secrets de l'Indiana adult), nus i desenllaç, cadascuna en la proporció correcta, i un ritme trepidant, amb situacions còmiques que van amanint de somriures tota la història, entendrem per què la pel.lícula funciona tant bé. Jo, com a mínim, m'ho he passat pipa!!

dijous, 24 de novembre de 2011

L'home i la terra. Llum i ombra

Edward Burtynsky
Centre d'Art Tecla Sala


Edward Burtynsky és un fotògraf canadenc que,des de fa més de trenta anys, treballa a la recerca de les transformacions produides per la intervenció humana en el paisatge.
L'exposició mostra una trentena d'imatges de gran format en les quals contrasta fortament la bellesa plàstica de les imatges amb la temàtica de les fotografies, sempre centrades en els efectes de l'acció humana sobre la natura. A través de les imatges podem copsar la geometria de les pedreres, o la plasticitat gairebé abstracta de les explotacions mineres, o la meravellosa gamma cromàtica dels residus.
En paraules del catàleg de l'exposició, "Burtynsky ens proposa fotografies inquietants que provoquen una certa incomoditat en l'espectador, testimonis impressionants d'una lluita èpica i devastadora amb la naturalesa que (...) tenen un misteriós atractiu que emociona per la seva força, la seva dimensió i la seva monumentalitat".
Una exposició breu però que convé no perdre's perquè no és gaire habitual en les nostres contrades poder gaudir de treballs fotogràfics d'aquesta categoria.
A l'exposició es projecta el documental "Manufactured Landscapes", que també podeu veure aquí


diumenge, 20 de novembre de 2011

Un dios salvaje/Carnage

Roman Polanski


Dos nens s'esbatussen en un parc. Els pares de l'agressor van a veure els pares de l'agredit, per disculpar-se i mirar de posar pau. Tot molt correcte, tots molt ben educats, fins que la situació es va carregant i esclaten, per fi, totes les tensions acumulades no només entre els dos matrimonis sinó dins dels mateixos.
La pel.lícula es basa en una obra teatral de l'autora francesa Yasmina Reza, i tret d'un parell d'imatges exteriors, a l'inici i al final de la pel.lícula, la resta transcorre dins l'espai d'un apartament  -un espai recreat minuciosament i que transmet una total credibilitat -. Roman Polanski, però, juga amb la càmera d'una manera tan precisa que no ens cal sortir de les quatre parets. La fidelitat al text dramàtic justifica, també, la inusual curta durada de la pel.lícula (1 hora i 20 minuts). Però és una hora i vint minuts d'una intensitat que va creixent progressivament, que dóna temps a veure com es va congriant la tempesta fins que per fi esclata i totes les convencions, hipocresies i correccions polítiques salten pels aires. Diàlegs esmolats, un tempo brillant. I, tot i ser d'una gran intensitat dramàtica, l'espectador es fa un fart de riure. Jo no he vist l'obra teatral original, però la seva traslació a cinema és esplèndida. El guió el varen elaborar a quatre mans Roman Polanski i la pròpia Yasmina Reza i els quatre actors (Jodie Foster, Kate Winslet, Christoph Waltz i John C. Reilly) tenen unes interpretacions brillantíssimes, amb contenció quan cal i desbocament quan toca. 

dissabte, 19 de novembre de 2011

To de re per a mandolina i clarinet

Jordi Turtós i Àngel Leiro

Documental que pretén buscar el com va néixer, què va ser i per què es va extingir el moviment de música progressiva anomenat Ona Laietana, nascut al voltant de la sala Zeleste (el podreu veure clicant aquí). Per fer-ho reuneix un grup de músics actuals -Roger Mas, Ramon Faura, Sisu Coromina i Francesc Bombí-Vilaseca- que es qüestionen sobre el moviment, les seves característiques i el seu llegat. A aquestes preguntes s'intenta respondre a través de la veu d'alguns dels seus protagonistes: els creadors de Zeleste, Rafael Moll i Víctor Jou, i alguns dels personatges del seu univers: Rafael Zaragoza, Xavier Batllés, Víctor Amman, Jaume Sisa, Gay Mercader,... El film fou presentat a començaments de novembre al Festival de Cinema Documental In-Edit Beefeater i emès fa pocs dies al programa Sputnik de TV3, que n'és productora.
No vaig poder anar a l'estrena de la pel.lícula, i tampoc l'havia vist per televisió, així que sort que un bon amic -gràcies, Humbert!- em va fer arribar l'enllaç. Sort, perquè toca de ple el punt G de la meva memòria músico-sentimental. Perquè jo em vaig fer gran, musicalment parlant, a Zeleste. En l'ambient en què em movia -el cau, la veritable escola- escoltàvem molt de rock britànic (King Crimson, Cream, Jethro Tull, Pink Floyd, Rollings) i nordamericà (Hendrix, Dylan, Stephen Stills). També havíem anat seguint a Màquina!, a Pau Riba, i a Om. Però entrar a Zeleste va ser entrar, de cop, al món de la sonoritat de Miles Davis i John Coltrane, i de tot el que se'n derivava: Chick Corea, Herbie Hancock, Weather Report...Tot d'una el món de l'harmonia i del timbre s'obria a nous universos. I s'hi afegia la recerca dels sons de la terra: Toti Soler i l'Orquestra Mirasol són els culpables de que jo volgués ser músic. I s'hi van afegir Música Urbana, i Iceberg, i en Santi Arisa i en Jordi Sabatés, i Secta Sònica i la Dharma... Quan escoltava en Xavier Batllés o en Carles Benavent, volia ser baixista; també, després de veure en Santi Arisa, volia tocar la bateria, i la guitarra després d'un concert amb en Max Suñé. I, a més dels músics, els escenaris: el Saló Diana, les Jornades Llibertàries, el primer Canet Rock... 
El documental presenta algunes imatges que semblaven irrecuperables, com en Toti Soler interpretant la Sardana Flamenca, i alguns comentaris que m'agradaria destacar: la imatge que fa en Pau Riba, explicant com el franquisme havia bastit una resclosa que no deixava passar la llibertat i com aquesta ho va inundar tot quan la resclosa va petar,... abans que s'optés per canalitzar-la, afegiria jo. Destacaria també, per propera, la descripció que fa Joan Saura de la sensació que es tenia en entrar a Zeleste i trobar-te en Xavier Batllés tocant el baix. També és destacable l'autocrítica que es fan els música d'ara: "ells (els de l'Ona Laietana) tocaven per gust, i nosaltres ens cobrem l'IVA entre col.legues!". Finalment, l'acta de defunció d'aquella onada, amb el clam reivindicatiu que fa en Manel Joseph: "Nosaltres (la Plateria) no en som responsables!!" i situant com a causes el canvi del context sòcio-polític, com a marc general, i l'aparició de l'heroïna i el punk com a factors més directes.
Un magnífic document per a recuperar la memòria històrica, i moltes hores de bona música. 

dijous, 17 de novembre de 2011

Arrels nòmades

Pius Alibek
Ed. La Campana

A través d'Arrels nòmades Pius Alibek ens narra els primers anys de la seva vida a l'Iraq, des de la infantesa a Ankawa, al Kurdistan, en el sí d'una familia de la minoria assíriocaldea, fins als anys de servei militar, sense oblidar el pas pel seminari, la universitat, la vida a Bàssora i Bagdad,...
Amb un estil fresc i proper Pius Alibek ens acosta a una realitat que, més que llunyana, descobrim que és propera, perquè ens mostra com arreu la gent pateix, plora, riu, somnia i estima igual. La seva narració transita per l'àmbit de la memòria més personal i es desvergonyeix a l'hora d'explicar-nos els seus pensaments més íntims. Llegir-lo és un plaer que s'acompanya, a més, d'aquella secreta satisfacció que experimentem en ullar dins la vida dels altres. 
Podeu veure l'entrevista que li varen fer a VilawebTv amb motiu de la publicació del llibre clicant aquí