dilluns, 18 de març del 2013

Argo

Ben Affleck
Iran, 1979. Després de la caiguda del xa i de la revolució islàmica, l'ambaixada nordamericana és assaltada i el seu personal retingut com ostatge per la guàrdia revolucionària. Sis persones aconsegueixen escapar i refugiar-se a la residència de l'ambaixador canadenc. Des dels EUA es prepara una operació per tal d'alliberar-los.
Al principi de la pel.lícula hi ha una introducció que ens situa en el context històric en què s'emmarquen els fets. Aquesta introducció no amaga el paper galdós jugat pels Estats Units i la Gran Bretanya en la història iraniana recent, però el fet que la veu en off que la narra sigui la mateixa que se li dóna a la portantveu dels revolucionaris iranians pot portar-nos a pensar que es tracta d'una visió esbiaixada de la història; qualsevol intent de crítica pot quedar aleshores justificat: "no sóc jo qui ho diu, això és el que deien ells!"
A partir d'aquí la pel·lícula es desenvolupa com un thriller, amb una tensió que va in crescendo i que fa que, tot i que l'espectador ja sàpiga abans de començar com va acabar tot plegat, no pugui deixar de moure's al seient, amb aquell "ai,ai,ai" que certifica que la pel·lícula està molt ben feta, almenys en aquest tram.
Però, què voleu que us digui, a mi em fa un tuf de propaganda que no m'he pogut treure de sobre. No pretenc que el director faci una tesi sobre l'imperialisme, però si es vol es poden introduir alguns elements que, com a mínim, facin pensar a l'espectador. Sobretot si un dels actius de la pel·lícula és això que agrada tant de "basada en fets reals". Només hi ha un moment en que la nostra mirada pot arribar a comprendre l'odi dels iranians envers els nordamericans, quan, a l'escena del mercat, un venedor els increpa tot cridant que va ser amb una arma nordamericana que el xa havia mort el seu fill. Aquesta falta d'elements crítics em feia venir al cap altres pel·lícules de tractament ben diferent sobre la història recent de les intervencions americanes, i pensava en la sensació tan diferent a la d'Argo que em produïen, per exemple, Missing, de Costa-Gravas, o Bajo el fuego, de Roger Spottiswoode. 
Aquí la pel·lícula es converteix en una pel·li de bons i dolents, sense matisos: tots els iranians apareixen bruts i mal afaitats, i als responsables de vigilar que ningú no s'escapi només els falta una cua i banyes (sí, ja sé que el director només volia fer un thriller, però si el situa en uns fets històrics, la pretesa neutralitat ideològica és una perversa opció ideològica). Potser si hagués llegit el meravellós Persépolis, de Marjane Satrapi, hauria entès millor els matisos del país en el qual situa la història.
El final és molt hollywoodià, en el pitjor sentit de la paraula, amb un retrobament entre el protagonista de la història, Tony Méndez, i la seva família, que no ve a sant de res (Curiosament, un dels millors moments ve després, en el pla de la prestatgeria plena de joguines).
Les interpretacions són correctes; Ben Affleck és del tot inexpressiu, però pel paper que ha de fer ja li va bé. Si haig de destacar algú, destacaria el gran, en tots els sentits, John Goodman.
Mai he fet cap mena de cas a això dels òscars, però de ben segur que hi havia pel·lícules molt més bones que Argo que se'l mereixien més. Però vaja, així va la cosa mainstream. Argo és una pel·lícula que funciona bé per veure un dissabte a la tarda per televisió, espatxurrat al sofà, però si heu de passar per taquilla hi ha opcions molt millors.
(Per cert, m'ho sembla només a mi, o és cert que, a Estambul, el protagonista entra a la Mesquita Blava i, tot d'una es troba dins de Santa Sofia?)

dimecres, 13 de març del 2013

The killing

Veena Sud
Seattle. Una noia, Rosie Larsen, desapareix, i del cas se n'ha d'encarregar la inspectora Sarah Linden, que és a punt de deixar el seu lloc per anar a viure a Califòrnia amb el seu fill i el seu promès. Amb ella col.laborarà el que serà el seu substitut, Stephen Holder. The Killing és l'adaptació nordamericana de la sèrie danesa Forbrydelsen.
Al contrari del que sol passar a les sèries policíaques, en que en un sol capítol es desenvolupen i resolen diferents casos, a The Killing un sol cas és el que ocupa tota la sèrie. En aquest sentit, se l'ha relacionat amb Twin Peaks. És cert que hi ha històries laterals, camins sense sortida i línies d'investigació errònies, però probablement tot plegat s'assembla més al que deu ser realment la tasca policial. En general, cada capítol correspon a un dia d'investigació. Però, a més  de la trama que es desenvolupa seguint estrictament el cas policial, hi ha també la història relacionada amb els afers polítics que envolten les eleccions a l'alcaldia de la ciutat i del candidat Darren Richmond, que es veu relacionat amb el cas. L'altra línia, que crec que és de les més ben traçades a la sèrie, és la que segueix la familia Larsen, tractant molt bé els silencis, els dubtes i el dolor que els envolten.
Justament això, silencis i temps lents, sota la pluja constant de Seattle, li donen un aire diferent. Ara hem acabat la primera temporada i el cas no s'ha acabat, i queda un cert regust, després del darrer capítol, de pensar que la sèrie es pugui allargar més enllà del que un guió coherent pugui demanar, estirant el bon inici per criteris purament comercials. Veurem la segona temporada què ens proposa, i si confirmen, o es desmenteixen, aquestes pors. Seria una llàstima perquè aquesta primera temporada ha despertat grans expectatives.

dimecres, 6 de març del 2013

El verano sin hombres/ The Summer Without Men

Siri Hustvedt
Anagrama
Després de trenta anys de vida en comú, en Boris li comunica a la Mia que ha decidit fer una "pausa" en el seu matrimoni. La "pausa" és, en paraules de Mia, "francesa, amb el cabell bru, llarg i brillant. Els seus pits eren notables i autèntics, sense operar. Portava ulleres rectangulars, estretes, i tenia una ment excel·lent. Era jove, per descomptat, vint anys més jove que jo..."
Menyspreada, colpida per l'atzagaiada, Mia cau en una crisi que la duu a ser ingressada. Quan surt de l'hospital se'n va a la conservadora Bonden, una ciutat de Minnesota on havia nascut i on encara viu la seva mare. Allà es retroba amb aquesta i amb les seves amigues de la residència d'ancians. Allà també entra en contacte amb un grup de noies adolescents, a les quals imparteix un taller de poesia. Completen el quadre el jove matrimoni amb dues criatures que viuen a la casa del costat de la seva.
Tota la narració discorre per les reflexions i els pensaments que Mia va fent sobre el seu present i sobre el seu passat, sobre el seu paper com a dona i sobre el paper de les dones en general. Les jovenetes del taller la duen a considerar quina és l'essència de la condició femenina, des d'un punt de vista d'especificitat de gènere -"si fossin nois, això ja ho haurien resolt esbatussant-se", i sobre la sexualitat femenina que ha de combatre les idees preconcebudes per una imposició masculina, i ho reverteix: "Adam és Adam a partir d'Eva, i no a l'inrevés". Complementàriament, el coneixement dels secrets de la mare i les seves amigues la duen a reflexionar sobre el pes que un món fet per homes i dominat per homes ha representat, i representa, per a les dones. La mare de Mia li confessa que troba a faltar el seu marit però que per res del món tornaria a ajuntar-se amb un altre home."Els vidus es tornen a casar perquè això els facilita la vida; les vídues no solen fer-ho perquè això els fa la vida més difícil"
La narrativa de Siri Hustvedt està arrapada a l'os de la pròpia experiència, i la seva acció es situa en els viaranys de la reflexió i del pensament. L'acció és mínima, justa la necessària per estirar aquestes reflexions i pensaments. És, per tant, una literatura que requereix de la voluntat del lector per acompanyar-la, i que duu a aquest a elaborar les seves pròpies reflexions.

diumenge, 3 de març del 2013

Autoretrat

Alberto García-Alix
La Virreina
Alberto García-Alix ens proposa un recorregut a través de la seva obra tot seguint, com a fil conductor, a ell mateix. 
Si l'obra d'Alberto García-Alix ja és tota ella impregnada de la seva personalitat, en aquesta proposta aquest fet es fa encara més evident. El nom de l'exposició, Autoretrat, es refereix no només a la imatge del propi autor, que pot ser la cara, però també, la mà, el peu, com aquelles imatges que formen part del seu mirar, les més properes, el sostre d'una habitació, un retrat, el barri que s'endevina més enllà de la galeria. 
García-Alix es despulla i se'ns presenta sense concessions, sense edulcorants. Heroïna i motos, tatuatges  i vànoves rebregades configuren un univers de vegades sòrdid, però ple de poesia, d'aquella poesia propera a Jean Genet. Un exercici, aquest, tant destinat a permetre que entrem al seu món, com a entendre's a sí mateix. En qualsevol cas, tant pel que fa als autoretrats, diguem-ne, clàssics, com a la resta d'imatges, constitueixen tots junts el paisatge íntim del fotògraf. Un paisatge que esdevé més explícit quan ens és explicat pel propi artista en els vídeos que formen part de l'exposició. 
Una reflexió final: en una entrevista recent, feta amb motiu de l'exposició, García-Alix explicava que sempre treballava amb material analògic, i ho feia per fugir de la manipulació que es pot fer a través del format digital. Crec que es pot fer un ampli llistat d'avantatges i inconvenients d'un material o d'un altre, i ara no hi entraré, però discrepo pel que fa a la possibilitat de manipular la realitat. És obvi, i prou conegut, que les imatges fotogràfiques s'han manipulat des de sempre: recordem com Trotsky apareixia i desapareixia per art del laboratori, i d'Stalin. El propi fet d'utilitzar pel·lícula en blanc i negre, ben legítim, és per obtenir una major força expressiva. Però és que, a més, crec que la pròpia fotografia, per se, és ja una distorsió de la realitat. Crec, com deia Susan Sontag, que tota imatge fotogràfica és, intrínsecament, una manipulació de la realitat pel sol fet de triar un enquadrament que es descontextualitza del seu entorn. Només per aquest sol fet, la imatge fotogràfica ja adquireix un nou significat, i justament aquest fet és el que l'artista utilitza per expressar el què vol, i això val, en major o menor grau, per a qualsevol tipus de fotografia.