dissabte, 29 de desembre del 2012

Autobiografía del general Franco

Manuel Vázquez Montalbán
Ed. Planeta
Marcial Pombo, un escriptor més aviat mediocre, rep l'encàrrec d'escriure una suposada autobiografia de Franco. L'escriptor, que ha conegut des de petit la por a través dels ulls del seu pare, represaliat pel franquisme, i ell mateix militant antifranquista, es veu obligat a fer un exercici gairebé d'esquizofrènia per tal de posar-se en la pell del dictador i elaborar un discurs coherent amb la seva suposada lògica. Però no li serà gens fàcil fer-ho, i no podrà evitar apostil.lar el discurs "autobiogràfic" amb el contrapunt de la memòria, la pròpia i la col·lectiva, de manera que exerceix de rèplica d'allò que ell mateix escriu.
Fa potser un parell de mesos vaig veure per televisió un reportatge sobre Vázquez Montalbán. En aquest reportatge un suposat comissari Montalbano, el personatge creat per Andrea Camilleri en homenatge a l'escriptor català, viatjava a Barcelona per conèixer els escenaris que l'inspiraren. D'entre les diferents intervencions que hi havia, em va cridar l'atenció la de l'Anna Sellés, quan afirmava que "Autobiografia del general Franco" era el treball que li havia costat més. Això em va portar a llegir-lo, tot i la, diguem-ne, suposada poca actualitat del tema. I entenc l'afirmació de la seva vídua perquè, realment, es tracta d'un exercici d'acrobàcia desquiciant, impossible de no fer trontollar el cap més clar. I més tenint en compte la implicació ideològica i personal del tema. Amb la seva lucidesa habitual fa que la veu del dictador, aquella veu de falset que amagava el personatge cruel que no dubtava en donar el "enterado" de les execucions, ens aparegui com a real, a l'hora d'elaborar el discurs del nacional-catolicisme emmarcat en la lògica -si és que en té- militar. Al llarg de tot el llibre no deixa cap racó sense explorar, de les relacions familiars, les militars, les polítiques, per descriure la trajectòria d'algú que està convençut -o almenys així ho vol donar a conèixer- d'haver estat triat per a sacrificar-se pel bé suprem de Déu i de la Pàtria. En el clímax del cinisme, destaca una frase atribuïda al dictador quan li preguntaren per com s'ho feia per mantenir-se tant de temps al poder: "Créame. Haga com yo: no se meta en política". 
Però Montalbán posa el contrapunt al discurs del dictador tot incorporant falques extretes de la memòria, de la memòria dels vençuts, de la memòria de la por, de la memòria individual i col·lectiva. Exhaustivament documentada, l'obra es converteix en un treball a mig camí entre la ficció novel·lada i l'assaig històric, en el qual Vázquez Montalbán hi aboca tota la seva impressionant capacitat d'anàlisi i la seva mestria a l'hora de disseccionar la realitat social, política i històrica. I també el seu cinisme i la seva capacitat per predir el futur quan apunta que l'estratègia del poder, sigui quin sigui el poder, passa per esborrar la memòria i convertir la història en una freda entrada de diccionari que no posi en perill la continuïtat de l'ordre establert. 
En temps turbulents com els actuals, es troben a faltar veus com la d'en Vázquez Montalbán, veus crítiques que ens facin reformular la realitat i ens ajudin a fer front a l'ofensiva reaccionària i ultralliberal  que ens pretén imposar el pensament únic. Encara que corri el perill de semblar la paròdia de la Maruja Torres a Polònia, com trobem a faltar el Manolo! 

dissabte, 22 de desembre del 2012

Lo imposible

Juan Antonio Bayona
La família Bennet passa les vacances de Nadal del 2004 en una illa tailandesa, quan es veu sorpresa pel tsunami que va arrasar les costes del Mar d'Andaman i de bona part de l'Oceà Índic.
M'ha costat anar a veure Lo imposible. Al principi era la temàtica, ja que això del cinema de catàstrofes no és, a priori, un tema que m'entusiasmi massa. Després s'hi va afegir el rumor que corria entre les persones que l'havien anat a veure respecte de la quantitat de desmaïs que s'anaven produïnt a les diferents sessions. Això va acabar d'allunyar la major part de potencials acompanyants. Però el fet que es tractés d'una història basada en fets reals protagonitzada per una família espanyola, i fins tot la cadena de casualitats que varen permetre que la història viscuda per María Belón arribés a les mans de J. A. Bayona em va remoure el cuquet i, finalment, ens hem llençat al buit amb en Toni i hi hem anat. I m'ha agradat.
Cal aclarir, abans de res, que s'ha de ser conscient de què es va a veure. Cal saber que es tracta d'un melodrama i que, malgrat que la història acabi bé, et fas un fart de patir.
En la línia del millor Spielberg J. A. Bayona basteix una història que va puntejant hàbilment de moments lacrimògens i de moments de suspens, arribant al punt culminant en la -forçada- seqüència del desencontre familiar a l'hospital. El director utilitza alternativament primers plans, que l'ajuden a elaborar el discurs emocional, - la carícia del nen que troben que, pel que sembla, va ser espontània- i grans plans generals, que l'ajuden a demostrar la magnitud de la tragèdia. I ho fa amb mestria, utilitzant grues que es van enlairant poc a poc per ensenyar-nos que darrere d'un mur de fang i troncs hi ha quilòmetres i quilòmetres de ...més fang i més troncs; això amplifica la sensació d'impotència i desesperança. També el director alterna imatges d'un cru realisme amb d'altres en què la imatge només es suggereix, i això també ajuda al pols dramàtic de la narració.
S'ha criticat que J.A. Bayona no hagi ampliat la història més enllà de la de la família Bennet/Belón; per mi això és un encert, perquè no juga brut (a més, estic segur si hagués pres l'opció contrària també se l'hauria criticat: en aquest país no hi ha res que s'odii més que l'èxit d'un altre). Com a totes les històries en què l'ésser humà es troba en situacions límit, aquí també apareix el millor i el pitjor de la humanitat, de l'egoïsme més extrem fins la generositat més despresa.
Impressionant la posada en escena, amb una especial menció per la seqüència del tsunami; en tot moment el so hi juga un paper importantíssim, així com la música.
Pel que fa al treball d'actors, magnífica Naomi Watts i extraordinari Tom Holland en el paper de Lucas, el fill gran. Pel que fa a Ewan McGregor el trobava una mica fora de lloc fins que es desmunta tot trucant per telèfon a la família: només amb aquesta escena ja compensa el balanç de tota la pel.lícula.
Què voleu que hi faci: a mi això de que aquesta pel.li hagi sortit de l'Escac em fa gràcia.


dilluns, 17 de desembre del 2012

El hòbbit: un viatge inesperat/ The hobbit: An unexpected journey

Peter Jackson
Primera part de les aventures d'en Bilbo Saquet el qual, acompanyat per tretze nans i per Gàndalf el Gris, intenta recuperar l'antic regne dels nans, Erèbor, ara en mans del drac Smaug.
El hòbbit va ser escrit per J.R.R. Tolkien el 1932 com un conte per als seus fills. No va ser fins vint anys més tard, i després de gairebé 10 de fer i refer, que va publicar El Senyor dels Anells. A l'hora de fer la recreació cinematogràfica s'han invertit els termes, i El hòbbit apareix com una obra posterior a la trilogia de l'Anell. I aquest és un llast que, al meu entendre, arrossega la pel·lícula, i que ha estat reconegut pel propi Jackson: si hagués començat filmant El hòbbit, el resultat hauria estat molt diferent, però ara es veu condicionat (ell o les productores?) pel to, pel caràcter i fins per l'estètica de El Senyor dels Anells. Així ens trobem amb una història que es veu arrossegada per un to èpic excessiu per tal com sobrepassa, de molt, el de l'original literari. 
Quan varen estrenar la primera part de la trilogia de El Senyor dels Anells em vaig empipar molt perquè considerava que guionistes i director s'havien centrat exclussivament en els episodis bèl·lics, que dotaven a la pel·lícula d'una innegable espectacularitat i que podien atreure un nombre considerable d'espectadors, però que traïen el caràcter de saga escandinava de l'obra, i tot el corpus de creació d'una cosmologia i de lluita entre el bé i el mal que conté, a més de l'immens treball antropològic i filològic dut a terme. L'opció presa a l'hora de fabricar la pel·lícula desvirtuava una impressionant obra literària.
Molt em temo que amb El hòbbit em pugui passar una cosa semblant. Insisteixo en el to exageradament èpic de la pel·lícula, quan el que recordo de la lectura era l'aire de conte lluny d'angoixes existencials; a més, és constatable que, entre el públic, els qui hem llegit el llibre estem pendents de si el que es veu a la pantalla surt o no surt a l'original literari, a més de preguntar-nos com s'ho farà Peter Jackson per omplir tres pel·lícules. I que no són pas curtes! Potser per això es treu de la màniga l'aparició de Galadriel o allarga l'aparició de Ràdagast, el mag bru. Els combats també són excessius (insisteixo: posant-los de costat amb el llibre) tant per la durada com per la vertiginositat amb què s'exposen. Fins i tot en la filmació del viatge, aprofitant els extraordinaris escenaris naturals de Nova Zelanda, abusa un pèl de les imatges aèries, com si fos una d'aquestes sèries documentals que de tant en tant es programen a televisió. De fet una de les millors escenes de la pel·lícula, l'encontre entre Bilbo i Gòl·lum, té lloc en un moment de repòs, d'aturada de la vertiginositat.
Fantàstic Martin Freeman; en algun lloc he llegit que és com si hagués nascut per ser hòbbit, i ho refermo totalment. Res a afegir a l'excel·lent treball d'Andy Serkis com a Gòl·lum i de Ian McKellen com a Gàndalf: ja els coneixíem de la trilogia anterior. M'ha agradat molt, també, la caracterització dels nans (potser és el que ajuda a trencar el to èpic i recuperar l'aire de conte), i una mica massa capficat el personatge de Thorin.
Era necessari el 3D? Suposo que, comercialment, sí. Del punt de vista artístic, potser és innecessari. O potser és innecessari per mi i pels que, com jo, portem ulleres perquè no ens hi filem i a sobre hem d'afegir-hi l'altre coi d'ulleres. Però tot sigui per l'espectacle. En qualsevol cas, un gran i entretingut espectacle.
(Nota addicional: jo vull una casa com la d'en Bilbo, i viure en un poble com el dels hòbbits)


divendres, 7 de desembre del 2012

Take Five

The Dave Brubeck Quartet
Dimecres passat va morir David Brubeck, pianista i compositor de jazz. Curiosament, la seva interpretació més coneguda és Take Five, que no és una composició seva sinó de Paul Desmond, amb qui formaven grup. La principal característica de Take Five és un fet poc habitual en el món del jazz i, de fet, en el món de la música occidental: l'ús d'una mètrica de 5/4, la qual li dóna aquest aire peculiar  que fa que l'identifiquem en només escoltar la bateria que obre la peça i que dóna entrada a la meravellosa seqüència d'acords inicial (Ebm/ Bbm7). Take Five es fonamenta, tant a l'estrofa com a la tornada, en un seguit de frases que es van desenvolupant en graus decreixents, la qual cosa li dóna un cert aire sofisticat, que contrasta amb el to cool que li dóna l'estructura harmònica i les fases d'improvisació.
Amb el temps el propi Brubeck va arribar a escriure un text per al tema, que va ser interpretat per Carmen Mc Rae. L'any 1976 Al Jarreau va gravar una extraordinària versió on fa una autèntica lliçó d'scat 

 

dimarts, 4 de desembre del 2012

Un viatge de mil dimonis (i un parell d'àngels)

El Roto/ OPS/ Rábago
Centre d'Art Tecla Sala
Tres persones en una, com el misteri de la Santíssima Trinitat. Tres persones en una, però sempre un mateix discurs, un discurs compromès, un discurs contra la massificació, contra l'alienació, contra la repressió... Apunts surrealistes quan signa com a OPS, precisió periodística quan ho fa com El Roto, elaboració més filosòfica quan signa Rábago. 

Mala bava, però mala bava nascuda d'un profunda empatia cap els marginats, els desposseïts, donant veu als qui no en tenen. L'obra d'Andrés Rábago porta, de vegades, a recordar alguns dels malsons de Goya, o del Bosco. Tot el que té de críptic ho té també, paradoxalment, de pedagògic. 
L'exposició és una esplèndida producció del Centre d'Art Tecla Sala, i serveix per aprofundir en el coneixement d'una de les veus més lúcides i crítiques que podem trobar en el periodisme actual. Com s'explica al fulletó de l'exposició, es tracta d'una "de les firmes espanyoles més implicades en la reconstrucció d'una cohesió comunitària i en la reivincació del concepte de persona, acorralat pel concepre d'individu que la modernitat havia parit i establert". Del tot recomanable.

dissabte, 1 de desembre del 2012

En la casa/ Dans la maison

François Ozon
En Germain, un professor de literatura en un institut, es desespera en comprovar el baix nivell dels seus alumnes. Però enmig de la mediocritat general sobresurt en Claude, i en Germain s'aboca en guiar-lo pel camí de l'escriptura, un camí que cada vegada s'embolica més i que esdevé un autèntic homenatge a la novel·la per entregues.
En la casa és una pel·lícula que admet diferents lectures. Caminant pel fil de la ficció i la realitat, té tocs de comèdia i de thriller, amb fortes dosis de metallenguatge i referències cinèfiles. Hi ha lloc per Woody Allen i per Alfred Hitchcock, i un toc final per Orson Welles, amb un particular Rosebud que remet a Céline, just ara que ha estat esborrat oficialment de la cultura francesa.
Justament un dels fils que ressegueixen la pel.lícula és sobre la creació literària, amb un bon equilibri entre la teoria -que desenvolupa el professor- i la pràctica, que desenvolupa l'alumne. També hi trobarem una bona dosi de mirada àcida sobre la mediocritat de les classes mitjanes, i encara una divertida reflexió sobre l'essència de l'art, amb una especial dedicatòria per als sovint superficials i inconsistents textos que acompanyen els catàlegs d'art.
En la casa és una pel·lícula que exigeix una participació activa de l'espectador ja que no li dóna res del tot mastegat ni res per explícitament tancat. 

En la casa (Dans la maison) - Tráiler español (v... per keane43

dissabte, 24 de novembre del 2012

El planeta de los simios /Planet of the Apes

Franklin Schaffner
Una nau espacial arriba a un planeta desconegut deprés de 18 mesos de viatjar a una velocitat propera a la de la llum, per la qual cosa han passat, en temps cronològic terrestre, 2006 anys. En un principi el planeta sembla inhòspit, però poc a poc els astronautes van trobant formes de vida cada vegada més complexes, fins que descobreixen que es troben en un món dominat pels simis, en el qual els humans són tractats com animals salvatges evolutivament inferiors.
Després de massa temps sense que els de Phenomena ens fessin gaudir amb les seves propostes, per fi han retornat. Problemes amb l'empresa Balañá els han desplaçat del cinema Urgell al Comèdia, però això no els ha fet perdre gens ni mica de convocatòria. El programa del retorn l'han constituït dos grans èxits del cinema dels seixanta: Por un puñado de dólares (Per un pugno di dollari, 1964), i El planeta de los simios (Planet of the apes, 1968).
No n'estic gaire segur, però diria que vaig veure El planeta de los simios (així, sense títol en anglès) al Cine América, al Paral.lel. Del que sí que n'estic segur és que em va impactar. Em va impactar el to directe i explícit de crítica a l'integrisme religiós, al fanatisme com negació de l'evidència científica. a l'obscurantisme i, en un brillant i inesperat final, a la humanitat. Hem de pensar que això s'esdevenia en l'Espanya del tardofranquisme, una Espanya guiada pel nacionalcatolicisme, on l'integrisme, el fanatisme i l'obscurantisme eren el paisatge comú i en la que qualsevol crítica havia de ser recoberta per una espessa capa de metàfores, imatges suggerides i dobles sentits que fossin capaços de superar una patètica censura i que ens obligava a esmolar l'enginy si volíem treure l'entrellat dels missatges tan crípticament amagats. El planeta de los simios que, no ho oblidem, s'estrenava a Espanya l'any 68, pocs dies després del mes de maig, es presentava com una crítica punyent i sense disfresses, utilitzant el senzill recurs d'invertir les expressions de l'equació de relació entre humans i simis, de manera que l'espectador podia fàcilment identificar el missatge crític només canviant els termes d'aquesta equació. 
En el moment en que vaig veure-la per primer cop no crec que fos conscient del paper que el tractament del so i la música de Jerry Goldsmith, música de caràcter experimental, juga en la creació d'un ambient d'irrealitat, així com també els escenaris naturals on va filmar-se, tant la costa californiana del final com, sobretot, el Lake Powell del principi. 
Per cert: jo sempre havia cregut que el simi que acompanya la doctora Zira es deia Aureli (Aurelio segons el doblatge castellà), fins el punt que, entre els amics, anomenàvem -de manera certament cruel- Aurelio quan ens volíem referir a algú especialment lleig o d'aspecte simiesc. Ara he vist que, a la versió original, el nom és Cornelius. Tinc mala memòria o aquí li havien canviat el nom?
Aprofitant la tirada de la pel.lícula se'n varen fer un parell més, no gaire afortunades. També Tim Burton en va fer un remake, que no he vist, però crec que, més de quaranta anys després de la seva estrena, El Planeta de los simios és una gran -i actual- pel·lícula. 

diumenge, 18 de novembre del 2012

En lloc segur/ Crossing to safety

Wallace Stegner
Libros del Asteroide
En Larry i la Sally Morgan visiten els seus amics, en Sid i la Charity Lang, per retrobar-se durant el que seran les darreres hores de la Charity. Fluctuant entre el present i el passat, En lloc segur és la crònica de la seva amistat, una amistat plena de moments dolços però també d'amargs, una crònica farcida de lleialtat, dubtes, desacords però, per damunt de tot, d'amor.
Només val la pena llegir un llibre si es mereix ser rellegit. No recordo si la cita- que, evidentment, no és literal- és d'en Cabré però, més enllà de la seva autoria, en aquest cas s'escau a mida pel llibre que comento. Puc dir que En lloc segur és un dels llibres més meravellosos que he llegit mai. Fa tres anys el vaig llegir i ara hi he tornat. Escrit des de la maduresa del seu autor -va ser el seu darrer treball- desprén una sensibilitat extraordinària i encomana al lector l'embolcall d'emocions que, amb una prosa precisa, sense artificis, descriu l'escriptor. En lloc segur és un dels millors exemples que es pot escriure sense recórrer a recursos impactants per tal de mantenir l'interès del lector. No li cal sexe, ni violència -elements que em semblen molt bé quan calen- sinó el reposat descabdellament de les emocions de tota una vida per tal de mantenir la tensió narrativa. El mateix autor, a través del narrador de la història, ho explica: "Com es pot fer un llibre perquè el llegeixi algú sobre unes vides tan tranquil.les com aquestes? On són les coses que els novel.listes aprofiten i els lectors esperen? On és la gran vida, la dilapidació evident, la violència, el sexe pervertit, el desig de mort? On són les infidelitats, les promiscuïtats, els divorcis convulsius, l'alcohol, les drogues, els caps de setmana de disbauxa? On és l'odi, les ambicions polítiques, les ànsies de poder? On és la velocitat, el soroll, la lletjor, tot allò que ens fa qui som i que fa que ens reconeguem en la ficció?" I Wallace Stegner fa un exercici de valentia suprema i prescindeix, un per un, de tots els elements que acaba d'exposar. A través del text es desprèn una profunda sensació de sinceritat, la sensació que tot és real, de que allò que es descriu s'ha viscut realment, i sempre amb una prosa realista vestida d'una enorme elegància, amb un ús precís dels adjectius, de les imatges, de la metàfora. 
El text està escrit en primera persona per en Larry, un personatge que ha arribat a fer-se un lloc en el món de la literatura que no oblida com varen ser els seus amics els que, quan arribaven a Iowa procedents d'un llunyà Nou Mèxic, els varen treure de la precarietat i els varen incloure al seu món, un món que, en aquell moment, era a anys llum del seu: "Vam endinsar-nos en el seu univers newtonià com un parell d'asteroides, ens van capturar amb la seva tirada gravitatòria, ens van convertir en llunes i ens van posar en òrbita al seu voltant". I tot això a canvi de no res, de poder gaudir d'estar junts. "Ens han convidat a les seves vides, de les quals mai no serem desallotjats ni en sortirem".  Unes vides que abasten tota una munió de gent fins la qual arriba la seva influència: "Les seves lleialtats no eren nacionals, regionals, polítiques ni religioses, sinó tribals". I no s'està de reconèixer el paper que cadascun dels elements ha jugat durant aquests anys, ni de ser crític, quan li cal, sobretot pel paper de control absolut exercit per la Charity, sobre tots ells i molt especialment sobre el seu marit, en Sid. Però el desacord sempre és tractat amb un profund respecte i una especial voluntat d'entendre les raons que empenyen cadascú a fer el que fa. Alts i baixos que sempre es superen per la voluntat ferma de fer-ho i per la sòlida estructura d'amor sobre la qual es basteixen les relacions: "El que ens havia passat a la Sally i a mi era que havíem recuperat el futur com a possibilitat". La natura, el paisatge, juga també un paper clau a la novel.la -de fet, a tota l'obra de Wallace Stegner- i adquireix un protagonisme que va més enllà que el de servir de teló de fons: "Els boscos (...) són més que un lloc conegut i estimat. Són un hàbitat al qual en altres temps estàvem plenament adaptats, una mena de regne plàcid on espècies com la nostra podíem evolucionar sense objeccions i trobar el nostre esglaó en l'escala de l'ésser". Amb una òptica propera al panteïsme, deixa sempre un regust d'enyor per una arcàdia perduda.
De vegades passa que arribes a un autor a través d'un llibre que et produeix un impacte tal que ja és teu per sempre. Em va passar amb Robertson Davies i El cinquè en joc i amb Wallace Stegner i En lloc segur, també, i això m'ha permès llegir-ne altres textos amb una predisposició positiva especial. A tenir en compte la molt bona traducció de Dolors Udina.
No sé fer això de llistes tipus "els cent millors llibres que he llegit", o coses per l'estil, però si em preguntessin allò tant suat de quins llibres posaria a la maleta si anés a una illa deserta, En lloc segur hi seria. I si la maleta fos petita, també l'hi encabiria.



dimarts, 13 de novembre del 2012

The Last Waltz

Martin Scorsese
En deu anys, el festival In-Edit de cinema documental musical s'ha convertit en una cita obligada pels amants d'aquest gènere. I a fe que n'hi ha, perquè només calia veure les llarguíssimes cues que es formaven davant els cinemes Aribau i Aribau Club per comprovar que la proposta aixecava grans expectatives. El programa, certament, prometia, i era difícil fer tria. 
Aquest cop, finalment, ens vàrem decidir per revisitar un clàssic: The Last Waltz, la pel.lícula que Martin Scorsese va filmar en ocasió del concert de comiat que va oferir The Band el 1976. Ja l'havíem vist quan es va estrenar aquí, i posteriorment en DVD. Però tornar-la a veure -i escoltar- en pantalla gran i ben sonoritzada la torna a situar com una de les grans pel.lícules documentals de música de tots els temps. De fet, i aprofitant l'avinentesa del festival, s'ha publicat una llista de les considerades millors pel.lícules d'aquest gènere i The Last Watz, com no podia ser d'altra manera, hi ocupa un lloc privilegiat (a mi personalment se'm fa difícil establir un ordre en un llistat d'aquests; si de cas, el prenc com a referència no pel valor ordinal sinó com a arxiu). 
A més de The Band, protagonista indiscutible i merescut, d'una trajectòria impressionant i no només com a grup acompanyant de Bob Dylan (vull fer constar que considero The Basement Tapes com un dels millors i més desconeguts discs que varen fer junts), a més de The Band, deia, hi ha lloc per a tota l'escena de la música popular nordamericana -Canadà inclòs: del Neil Young que ve del nord i parla d'Ontario al Dr. John que arrenca el gumbo de New Orleans, els sons plens de gospel dels Staples o el blues de Chicago de Muddy Waters, les difícils harmonies de Joni Mitchell, el to èpic de Neil Diamond o la improvisació de Ronnie Hawkins, amb l'afegitó de la potència irlandesa de Van Morrison i el blues -això sí, amb flegma britànica- d'Eric Clapton. I Paul Butterfield. I Emmylou Harris -que no va poder anar al concert i la varen gravar després. I les intervencions poètiques de Michael McClure i Lawrence Ferlinghetti, el darrer sobrevivent de la generació beat (fa un parell d'anys vaig estar a la seva llibreria de San Francisco, la Citylighs Bookstore, i encara hi va cada dia!). Fins i tot hi ha temps perquè al final, en una interpretació eucarística i esplèndida de I Shall be Released, hi intervinguin Ringo Starr i Ron Wood. I, naturalment, el mestre, Bob Dylan.
Música popular, o d'arrel popular, amb tonades i ritmes que s'encomanen fàcilment i amb textos que parlen d'amors impossibles, de perdedors, de rebels, de carretera... Algú va dir que Amèrica és una carretera. I és a aquest concepte que s'agafa Martin Scorsese per donar una dimensió molt més gran al documental. Si la pròpia filmació del concert ja era extraordinària, amb les càmeres entre els músics, jugant amb les llums, el relat que aconsegueix dels membres de The Band sobre la seva pròpia trajectòria encara ho subratlla més. La pel.lícula d'Scorsese ha marcat posteriorment un patró de com han de fer-se aquest tipus de treballs. La relació de Scorsese amb la música sempre ha estat molt estreta: ha fet pel.lícules sobre els Rollings, sobre Dylan, sobre George Harrison, sobre el blues...i sobre The Band amb els que, a més, tenia una forta amistat. Scorsese sap què vol dir el concepte "carretera".  Setze anys de carretera, de carretera de veritat, de tocar en locals buits i honky tonks, d'entrar a supermercats a pispar menjar, donen prou pòsit per fer que la música de The Band sigui del tot sincera, autèntica, que vagi a l'arrel de tot. Una narració que s'intercala amb les imatges del concert i que, vista ara, amb només Robbie Robertson i Garth Hudson com a supervivents, s'envolta d'un halo de nostàlgia. Una nostàlgia que ve reforçada per les notes del vals que donen nom a la pel.lícula. Per si no l'heu vist, aquí us la deixo. 
Watch The Band - The last waltz.avi in Music  |  View More Free Videos Online at Veoh.com

dissabte, 10 de novembre del 2012

Que ningú no et salvi la vida

Flavia Company
Ed. Proa
Un bon dia, en Víctor va impedir que l'Enzo morís ennuegat per una oliva. Anys més tard, i amb l'Enzo prop de la mort, en Víctor vol cobrar-li el favor.
"Que ningú no et salvi la vida" també es podria titular "El moribund, l'amic, la filla i el taxista", com si es tractés d'una pel.lícula de Peter Greenaway. Cadascun d'aquests personatges s'encarrega de narrar, en primera persona, els quatre capítols en què es divideix la novel.la, quatre capítols que serveixen per donar una visió polièdrica, en el temps i en l'espai, de la història que se'ns explica. Tot i que, de fet, el més important de la novel.la no és la història, no són els fets -que, en realitat, només s'intueixen- sinó tots els sentiments, les emocions i, sobretot, les consideracions morals que travessen els diferents personatges. És una novel.la que, sobretot, parla de la culpa i el càstig: no és perquè sí que, d'una manera explícita, plani per damunt de les seves pàgines la referència a Crim i càstig, la breu però intensa obra de Dostoievski. Per altra banda també es pot considerar que té un cert component mefistofèlic: en salvar-te/allargar-te la vida, quin contracte estableixes amb la persona salvadora? Però, a més, parla de la soledat, de l'amor, de l'amistat, de la mort, del perdó, de la veritat i la mentida...
La novel.la està escrita amb un llenguatge precís d'una gran densitat conceptual, que obliga el lector a aturar-se i reflexionar, amb algunes frases d'aquelles de tornar enrere per rellegir-les de nou: "Les creences eren una font de malentesos, una plantilla que es col.locava sobre la realitat per fer-la casar amb els propis límits". O aquesta altra, en una conversa: "Tinc fe. Quina sort, comenta ell. Bé, no és només una sort, es defensa ella, és una feina. D'acord, i per què et sembla que has arribat a sentir pau? Ella sospesa les paraules abans de dir-les; no he fet mal a ningú, assegura per fi, i tampoc no he estat superba intentant de fer el bé a qui no m'ho ha demanat". Són només algunes de les moltes frases, sentències, que habiten el llibre i articulen la història. Una història amb un final sorprenent i atrevit, com aquelles pel.lícules en què, al final, el crim queda sense resoldre, on es qüestiona sobre la veritat i la mentida, la culpa i el penediment. 

diumenge, 4 de novembre del 2012

Skyfall

Sam Mendes
Silva és un ex-agent de l'MI6 que considera que va ser traït per M. i que penetra al cor mateix del Servei Secret britànic amb la intenció de venjar-se'n.
Haig de dir, d'entrada, que Skyfall m'ha semblat la millor pel.lícula de la sèrie de James Bond des de fa molts, molts anys. I crec que, per aconseguir-ho, es basa en la solvència d'una direcció magnífica, a càrrec de Sam Mendes, i de dues premises fonamental en el guió: a) simplificar la trama, de manera que l'espectador no hagi d'estar donant voltes i voltes a veure si allò que sembla que és és el que sembla i es pugui centrar a gaudir del que veu, i b) recuperar alguns elements del passat més glamurós de Bond. Per il.lustrar aquest darrer aspecte, res més significatiu que un diàleg que tenen M i Bond quan aquest intenta protegir-la del seu enemic: "On anem ?", pregunta M. "Al passat, a un terreny que ens sigui favorable", respond Bond. I la pel.lícula és plena de símbols que refermen aquesta opció, començant per l'aparent mort de Bond del principi de la història: mor el Bond d'ara per renéixer un Bond que s'aferra als valors del passat.
La franquícia Bond va tenir el seu punt més àlgid als seus inicis, quan Sean Connery li donava la dosi precisa de seducció, violència, masclisme i tradició britànica que sociològicament el públic estava delerós de consumir. Amb l'excepció de "On Her Majesty's Secret Service", protagonitzada per un correcte però massa tou George Lazenby, Sean Connery va protagonitzar entre 1962 i 1971 els anys més gloriosos de la saga. Després va agafar el relleu Roger Moore, avalat per la popularitat de la sèrie televisiva "El Santo", però el món dels setantes era molt diferent al de la dècada anterior i el personatge de Bond, encara un gentleman, va anar esdevenint una caricatura d'ell mateix, fins el punt que el propi Connery va produïr i protagonitzar "Never says never again", un remake de "Thunderball", de manera simultània a l'estrena d'"Octopussy"i enfrontat a la franquícia. Un parell de pel.lícules protagonitzades per Timothy Dalton varen tancar aquesta etapa. El 1995 reneixia de nou la sèrie, ara protagonitzada per Pierce Brosnan, però molt condicionada per la correcció política imposada pel moment i que desvirtuava la pròpia essència del personatge creat per Ian Fleming i que de correcte no en tenia res: un assassí professional al servei de les estructures més reaccionàries i que encarnat en Brosnan era educat, respectuós amb les senyores, no fumador i que si matava ho feia sense esquitxar. Aquesta filigrana arribava als despatxos i de la mateixa manera que desapareixia Moneypenny, M era ara una dona - per altra banda, magnífica Judi Dench. 
Skyfall recupera alguna de les essències primitives, tot i que encara li queda terreny per recórrer. Es recupera part de l'escenografia original -atenció al despatx de M a l'escena final- i alguns dels seus elements més emblemàtics, com l'Aston Martin ple de gadgets mortífers. Skyfall representa una constant dialèctica entre passat i present, entre conservació i renovació, i guanya la primera opció. Bond només té sentit agafant-se als valors més reaccionaris, als valors imperials davant un enemic eteri, una ombra. Són alliçonadors el poema de Tenysson i la imatge de l'illa on Silva té el quarter general, amb un gran símbol de la pau a terra, tot cobert de runes. Bond ja no és el jovenet que pot amb tot, fins el punt que no supera les proves per ser readmès al servei, però ho compensa amb tota l'experiència que ha acumulat durant els anys. És cert que en aquest episodi un dels elements tradicionals i característics de Bond, les Noies Bond, té un protagonisme molt menor a l'habitual i que la imatge de Daniel Craig no suggereix la d'un gentleman; de fet, a les primeres pel.lícules de Bond, algú amb la imatge de Craig hauria fet de sicari dels dolents. Però almenys a Skyfall suavitza una mica la mirada i, de manera significativa, a la seqüència inicial, quan entra al vagó de tren ple de gent després d'haver-ne arrencat el sostre, el primer que fa es posar-se be l'americana i caminar amb elegància.
Pel que fa a l'entramat de la pel.lícula hi ha una mena de duel amb connotacions freudianes entre una mare -M- que no dubta a sacrificar els seus dos fills - Bond i Silva-, i entre aquests dos fills -no us perdeu la paràbola de les rates!. La relació materno-filial ve reforçada per l'afirmació de la pròpia M: "Els orfes són el nostre millor planter". Però  mentre Silva -magnífic Javier Bardem, però per què tots els directors s'entesten en que el protagonista sigui el seu cabell?- no supera la que considera traició de la mare, Bond és capaç d'avantposar el sentit de la lleialtat al sentiment de sentir-se sacrificat, per arribar, gairebé al final, a escenificar una mena de Pietà a la inversa, amb la mare jaient en braços del fill.
Pel que fa a la direcció, la pel.lícula és vibrant, dinàmica, i amb moments d'una especial bellesa visual (la seqüència a l'hotel de Xangai, el casino de Macau, fins i tot l'escena on M medita davant els fèretres de les víctimes de l'atac a l'MI6), sense que els efectes especials li restin el protagonisme a la història en sí mateixa. Fins i tot hi ha lloc per algun homenatge cinèfil, com l'arribada de Silva amb helicòpter mentre pels altaveus sona una música a tota potència -, en una clara picada d'ullet a Apocalypse Now, tot i que aquí Wagner és substituït pel rock'n roll. Detalls d'una certa exquisidesa (els quadres que apareixen no són qualsevol: un Turner i un Modigliani) o la referència a Tennyson, recolzats per la música de Thomas Newman - a més del tema original de John Barry- i un tema inicial cantat per Adele fan que es pugui pensar que ens trobem davant d'un renaixement del millor Bond. 

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Palestina. En la franja de Gaza

Joe Sacco
Planeta DeAgostini
Crònica de l'estada que l'autor va fer a Palestina durant l'hivern del 91/92, en l'època de la primera Intifada.
A través de les pàgines d'aquesta crònica Joe Sacco va dibuixant -en sentit literal- les seves experiències  a través dels territoris ocupats com si es tractés d'un diari de viatge, com si en comptes d'anar recollint material per després traduïr-lo a forma il.lustrada anés anotant les seves observacions a la Moleskine pròpia del viatger. I no ho dic en to pejoratiu, ans al contrari, perquè aquesta opció fa que el lector es senti més proper a la narració gràcies paradoxalment a la distància que aconsegueix crear, defugint cap postulat maniqueu. I això que Sacco no amaga, en cap cas, la seva simpatia pels palestins, sense que aquesta simpatia per les persones que constitueixen el poble palestí es pugui confondre amb simpaties per la "causa palestina". Sacco recorre Cisjordània, de la mà dels habitants de Ramallah, de Nablus, d'Hebron, i també la franja de Gaza, a les ciutats i als camps de refugiats, on va recollint, una darrera l'altra, la mateixa història: l'enderrocament de les cases, els morts a totes les families, l'abús sistemàtic i indiscriminat per part de l'exèrcit israelià, la presó i la tortura, l'agressió impune dels colons... Històries desesperançades, de frustració i dolor, històries explicades per àvies, per joves, per nens, sempre arraulits pel fred intens i la humitat, sobre terres de fang i sempre, sempre, amb un te a la mà. Però Sacco també ens explica l'opressió de les dones palestines, o el control de qualsevol dissidència ideològica i fins i tot l'assassinat dels suposats col.laboracionistes.
Coneixia l'existència del còmic Palestina però no va ser fins que el vaig fullejar casualment a la biblioteca que me'n vaig adonar que corresponia a una experiència viscuda el 1992, i això em va acabar de decidir perquè va ser aquest any, el 1992, que vaig estar a Israel, o a Palestina, encara no sé com n'haig de dir. Recordo la tensió que es respirava a l'ambient, un ambient que s'acostava molt a la paranoia; però clar, el pitjor que li pot passar a un paranoïc és que l'empaitin de veritat. A Tel Aviv uns coneguts israelians ens ensenyaven les mascaretes anti-gas que tenien preparades en previsió d'un atac iraquià. També a Tel Aviv ens varen desallotjar de la platja per una amenaça de bomba, i una noia d'Ashkelon que ens acollí a casa seva ens descrivia com  els projectils palestins llançats des de Gaza queien vora casa seva. Aquesta mateixa noia ens advertia horroritzada que no ens acostéssim a la Porta de Damasc, a Jerusalem, on en realitat els àrabs ens venien raïm i es feien fotografies amb nosaltres abans d'assaborir un magnífic i aromàtic cafè. Pels carrerons de la ciutat vella, a la zona àrab, els botiguers es queixaven del menyspreu amb què els soldats israelians els tractaven. Nosaltres, mentre travessàvem Cisjordània, patíem per no ser apedregats per la nostra matrícula groga, del cotxe llogat a Tel Aviv, diferent de les blaves dels cotxes palestins. I més al sud, passat Jericó, recordo els controls militars des dels quals es veien els filats dels camps de refugiats. Ja en aquell moment ens costava imaginar que allò es podria arreglar.
Han passat 20 anys des de llavors i les coses no tant sols no s'han arreglat sinó que han empitjorat notablement. La política expansionista d'Israel s'ha multiplicat de la mà de la progressiva dretanització del seu govern, i el radicalisme islamista s'ha fet amb el control dels territoris ocupats, inicialment governats per una Autoritat Nacional Palestina caracteritzada per la seva corrupció. No sembla que a l'horitzó hi hagi cap perspectiva de solució, i no sembla que el camí pel qual s'ha optat hi ajudi. A "Palestina", el propi Joe Sacco suggereix que potser la única, encara que gairebé utòpica, solució, fos l'existència d'un únic estat que aplegués jueus i palestins.
Amb un blanc i negre expressiu, detallista, de traç fi recolzat en un ús exacte de les trames, que fan recordar el còmic underground de Robert Crumb, "Palestina" resulta un excel.lent treball periodístic.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Looper

Rian Johnson
L'any 2074 els viatges en el temps són possibles però és gairebé impossible desfer-se de ningú. Per fer-ho, els gàngsters envien l'individu que volen eliminar al passat, on uns sicaris, anomenats loopers, s'encarreguen de fer-lo desaparèixer. Però aquests mateixos gàngsters no volen deixar testimonis incòmodes i arriba un dia en què cada looper es veu obligat a assassinar el seu propi jo del futur.
Les paradoxes temporals han donat molt de joc en el terreny de la literatura i el cinema de ciència ficció, i Looper n'és un clar exponent. Tota ella és centrada en aquesta paradoxa, i en la possibilitat, o no, de que des del futur es pugui modificar el passat -amb la qual cosa el futur que ha de modificar el passat canvia, i ja no podrà fer-ho: heus aquí la paradoxa. Tancats en un bucle -loop, d'on deriva el nom de la pel.lícula- els actors de la història, tenen capacitat per trencar-lo? La presència recurrent de rellotges ens recorda quin és l'eix al voltant del qual gira la història.
Una història que comença de manera trepidant, que absorbeix l'espectador en un xuclador vertiginós durant la primera mitja hora de la pel.lícula per després ralentir-se i, llàstima, adoptar unes coordenades més estandaritzades i previsibles. Al final es recupera el tempo, però ja dins d'un esquema que es correspon més al cinema d'acció i no tant a la proposta inicial. Em queda el dubte de saber si és aquest el camí triat inicialment pel director o, com en tantes altres ocasions, són els productors els qui l'han imposat.
És inevitable, al llarg de tota la pel.lícula, establir connexions amb altres referents cinematogràfics o literaris. Tot i defugir l'estètica de Blade Runner, el futur que ens presenta ens hi fa pensar, un futur, en aquest cas, sense pluja ni to blavós, sinó més àrid, polsós i de colors torrats, i on la societat s'endevina sense control, on els desheretats sobreviuen com poden per uns carrers on les armes esdevenen argument. La referència a Terminator també és recurrent, com fins i tot a Total Recall/Desafio Total, però crec que hi ha lloc per trobar elements de les pel.lícules de superherois -els poders telequinètics podrien ser un precedent de X-Man?- , d'estètica de Matrix i, posats a fer, la seqüència de la grangera intentant treure la soca davant la mirada del nen em va recordar Shane. Més referències al western? Des dels noms dels personatges: Joe, Jesse, Kid... fins als pistolots que duen. Clar que els pistolots també ens parlen de Dirty Harry/Harry el Brut... No hi manca la persecució pel mig d'un camp de panís, com feia Cary Grant a North by Northwest/Perseguit per la mort.
Pel que fa als actors, Joseph Gordon-Levitt interpreta magníficament el seu paper, amb un punt de l'hieratisme del Ryan Gosling de Drive; al davant, un Bruce Willis més pausat, però que no renuncia a la seva escena Die Hard/ La jungla de vidre, suat, amb samarreta i engegant trets a tort i a dret. La tercera en discòrdia és Emily Blunt, correcta però eclipsada pels dos protagonistes masculins.
Una pel.lícula, malgrat aquesta sensació d'anar de més a menys, com a mínim interessant.




dijous, 18 d’octubre del 2012

Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me

Gerard Guix
Columna Edicions
Fa cinc anys que en Gerard i l'Anastàsia estan junts, després d'haver-se conegut de manera gairebé fortuïta a Londres. La relació entre els dos es troba en un punt crític en el mateix moment en què en Gerard, que és escriptor, no veu la manera de sortir del forat creatiu en què es troba. Ara els dos fan un viatge a Suïssa, amb l'esperança de trobar sortida a totes les crisis, la personal i la professional.
El llibre està organitzat en cinc capítols, cadascun dels quals correspon a un dia diferent. Els dos primers estan narrats en primera persona per en Gerard mentre que els tres següents és l'Anastàsia la qui pren la veu i ajuda a donar una visió més polièdrica del que passa.
Haig de confessar que mentre llegia els primers capítols vaig estar a punt de deixar el llibre en alguna ocasió, i no perquè no estigui ben escrit ni perquè no tingui interès, sinó per la meva incapacitat d'empatitzar mínimament amb el personatge protagonista. L'he trobat un carallot: vanitós, immadur, incapaç d'estimar ningú que no sigui ell mateix,...( tu no ets així, oi, Gerard?). Però en Gerard Guix (el de veritat, el que ha escrit el llibre) té l'habilitat d'anar escampant de tant en tant, com si fos la sorpresa del tortell de reis, algun element prou intrigant per fer vèncer les prevencions i tirar endavant.
Un endavant relatiu, perquè la novel.la no es correspon a una estructura linial; més aviat és un loop infinit, com si el què llegim fos només un fragment d'una banda de Moebius narrativa. Pel camí va deixant portes obertes, preguntes sense resposta. Ja m'agrada, ja, això de fer que el lector hagi d'elaborar  la història per sí sol, però sempre em quedo amb el dubte de si això ha estat volgut, a que l'autor ha pensat que no calia o es deu, simplement, a que l'autor no ha sabut com tancar-ho.
Utilitzant recursos com la repetició de paràgrafs en situacions desplaçades en el temps, és una successió descriptiva minuciosa, que arriba al més petit detall, de manera que permet llegir-la com si davant nostre es projectessin les imatges, i l'analogia no és gratuïta, perquè el cinema hi és present de manera fonamental. Com fonamental és, també, la banda sonora que hi ha present i que ajudaria a situar-la en allò que en diríem una "novel.la generacional".
"Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me" ens parla de les relacions de parella, de l'amor, de la memòria, del què és real i el què no ho és, però també té elements de thriller.
Una darrera qüestió: el llibre és, entre d'altres coses, un homenatge a Audrey Hepburn i, com és natural, es fa referència sovint a "Breakfast at Tiffany's". El que no entenc és per què la tradueix sempre com a "Esmorzar amb diamants", quan tenim en català un dels cims de la traducció de títols, obra de Ramon Folch i Camarasa: "Desdejuni a can Tiffany". No em digueu que no és insuperable!


diumenge, 14 d’octubre del 2012

Campanades de boda

La Cubana
La Violeta, barcelonina, la noia de Can Rius, es casa amb en Vickram, un actor indi de Bollywood que va conèixer a Barcelona.
L'espectacle es divideix en dues parts; a la primera, d'estructura més teatral, es presenten les hores prèvies al casori. És una hora i mitja estrident, esbojarrada i vertiginosa, centrada en uns diàlegs que mantenen la línia més "teresinesca" de la companyia. 
A la segona part, durant la qual té lloc el casament, es dispara La Cubana en estat pur, i el públic esdevé, de cop i volta i gràcies a l'efecte màgic de centenars de pameles, convidat de la boda -de part de la núvia. Un enginyós muntatge dual entre l'escenari del teatre i una gegantina pantalla gegant, amb intervencions de la platea i l'inevitable participació del públic, fa que tot plegat acabi en una festa esbojarrada i divertida, que arrossega al riure més terapèutic. D'estètica xarona i desenvolupament de vegades barroer i, sobretot, previsible, res d'això és cap problema si hom sap què va a veure i es presta al joc: en aquest cas, la diversió està assegurada. A destacar les actuacions de Mont Plans i Annabel Totusaus, i la música de Joan Vives.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Adam resucitado/ Adam resurrected

Paul Schrader
Adam Stein és un conegut actor del music hall berlinès dels anys 30. Amb l'arribada dels nazis al poder, Stein, que és jueu, perd la feina i acaba essent deportat, ell i la seva familia, als camps d'extermini, on acaba sobrevivint tot fent de gos pel comandant del camp i tocant el violí mentre els presoners es dirigeixen a les cambres de gas. A principis dels anys 60, Stein és ingressat en una clínica psiquiàtrica del Negev.
 Basada en una novel.la de l'escriptor israelià Yoram Kaniuk, la història pren l'opció que només es pot explicar la bogeria des de la bogeria. Un magistral Jeff Goldblum interpreta Stein, un personatge d'una extraordinària intel.ligència però torturat tant per l'horror viscut com pel terrible sentiment de culpa del supervivent. A la clínica es veu envoltat d'una constel.lació de personatges que no han pogut superar la duresa del món des de la seva condició de jueus, tant per com han estat perseguits com pel pes del pecat original arrossegat. Entre els interns del centre en destaca un nen, mig salvatgina, que actua com un gos i a qui tenen tancat com a tal, i és justament a través d'aquest personatge que Stein aconsegueix redimir-se: des del seu passat d'home-gos aconsegueix que el nen gos esdevingui home. 
Mentre comencen a aparèixer les primeres imatges, sonen les primeres notes de Tanhausser: la cosa promet.Narrada en dos temps diferents, el present de la clínica mental (en una tonalitat gairebé de polaroid) i el passat de l'Europa de la pre-guerra i de la guerra (en un blanc i negre proper al de l'expressionisme) és una pel.lícula dura (que es correspon a una història dura), sense concessions i que deixa el païdor tocat.