Revisitació del drama clàssic d'Àngel Guimerà, de la mà d'en Lluís Homar, que interpreta ell sol els quatre papers principals de l'obra. No em posaré jo ara aquí a disertar sobre l'obra de Guimerà; recordar només el paper simbòlic d'enfrontament entre el costat fosc i corrupte, ple d'engany i males intencions, representat per la "terra baixa", en contrast amb el costat lluminós, pur i innocent representat per la muntanya, allà on el torb i la tramuntana fan lliure el qui s'hi està.
He dit revisitació perquè no és una relectura. Pau Miró i Lluís Homar es mantenen fidels al text original; això sí, el despullen de brancatge i en deixen només el tronc principal, la qual cosa permet a Homar passar pels quatre personatges a qui dóna veu -la Nuri, la Marta, en Sebastià i en Manelic- sense haver d'agafar viaranys laterals accessoris. Va de pet al tronc de l'obra. He dir quatre personatges, perquè malgrat hi hagi un sol actor, no es tracta d'un monòleg. Lluís Homar salta de l'un a l'altre de vegades canviant de situació a l'escenari, de vegades a través d'un objecte i de vegades senzillament amb un lleu canvi en l'expressió de la cara i en la inflexió de la veu. Un autèntic recital interpretatiu que dóna en tot moment la sensació de que l'actor es troba comodíssim dalt de l'escenari fent el que fa. I li surt rodó. Com deia encertadament Bernat Puigtobella a Núvol, Homar no homareja ni fa teiatru; Homar ha mort el teiatru, en la recuperació del potencial poètic d'un text que, així despullat de tot l'acompanyament de centre parroquial -amb tots els respectes- mostra una força enorme.
La força d'un text que, per no interferir, es mou també en el terreny de l'austeritat en el muntatge escenogràfic que amb una cortina en té prou per emmarcar els tres actes -no m'agrada la il·luminació del primer: massa fredor de florescent- i amb alguns tocs de so, de vegades sons indefinits i d'altres amb la veu de la Sílvia Pérez Cruz cantant, tot, però, molt minimal. Alguna pega? Doncs sí: jo li trobo a faltar, encara que només sigui com a homenatge al muntatge d'en Puigserver del 90, més contundència en el crit final. No ha mort el llop? Doncs que ho digui ben fort, cony!
Wajdi Mouawad Dir. Oriol Broggi Biblioteca de Catalunya
Cinc agents del Servei Secret estan tancats, en un lloc aïllat del Canadà, pendents de seguir la pista del que pot arribar a ser un brutal atac terrorista. Cinc personatges que amb prou feina saben res l'un de l'altre, però que tenen, cadascú d'ells, un fil que els vincula al món exterior. Cinc experts que intenten esbrinar quin terrible descobriment va dur a llevar-se la vida al sisè personatge.
Una obra que per moments és un thriller fascinant on, això sí, s'hi barregen la poesia i Tintoretto. "Si la poesia i la matemàtica estan tan relacionades, pot ser que el terrorisme i la poesia també ho estiguin?". Obra densa, d'aquelles en les que caldria aturar-se un moment a cada frase, o tenir el text per poder-lo païr. Així com en el seu moment Jackson Pollock i la seva generació varen voler posar punt i final a l'art d'un món la construcció cultural del qual no havia evitat els horrors de les guerres del segle XX, així també els joves actuals dinamiten el corpus artístic d'aquest món que ha seguit sense oferir esperança a la humanitat. Wajdi Mouawad ens presenta un món al llindar de l'apocalipsi, un món contra el qual només hi pot fer front la poesia feta ràbia en el cos dels joves que es revolten. I, malgrat tot, un punt final d'esperança clou l'obra.
Una obra molt exigent amb els actors, que es veuen llençats a enfrontar monòlegs tots ells carregats de trascendència. Cadascú d'ells té un moment o altre per ell -o ella. Tots fan un treball excel·lent, malgrat que potser el focus interpretatiu recau sobretot en un Eduard Farelo en estat de gràcia, completament identificat amb el seu personatge i el seu paper. Ja és una pauta que Wajdi Mouawad vulgui, a cada obra, explicar-ho tot, i això les densifica i fins, en determinats moments, les allarga en excés. Obra, a més, d'una gran complexitat tècnica, on les pantalles i les gravacions hi juguen un paper cabdal.
Tennessee Williams Dir. Josep Maria Pou Teatre Goya
L'Amanda Wingfield viu amb els seus dos fills al Saint Louis dels anys 30. L'Amanda viu en un món irreal, ancorada en un passat idealitzat, i crea una atmosfera asfixiant, que fa que l'ambient a la seva llar es converteixi en irrespirable. En Tom es refugia en el món fictici del cinema, mentre la Laura ho fa en el seu món de figuretes d'animals de vidre, en el seu zoo de vidre. L'arribada d'en Jim sacsejarà la familia aportant-hi una dosi de realitat. Tot plegat, amb el rerefons de la gran depressió i la guerra civil espanyola. Segons llegeixo, El zoo de vidre (The Glass Menagerie) va ser el primer gran èxit teatral de Tennesse Williams. En ell s'hi troben, sens dubte, aquell ambient d'ofec del sud -to i estar situada a Saint Louis- que coneixem d'altres obres de l'autor. El treball plantejat per Josep Maria Pou és fidel al text original i a la seva intencionalitat. Fins i tot l'escenografia, molt ben resolta, ens situa en el temps just allà on Tennessee Williams va situar l'acció. Però planteja una dramatúrgia una mica plana, amb una excessiva distància entre escenari i públic. A mi, personalment, m'ha costat entrar-hi. I no pel treball dels actors, que es fan seus els personatges, -amb el però d'una certa manca de matís en el treball de la Míriam Iscla, massa propera a la comèdia.
M'ha agradat especialment l'escena entre en Jim i la Laura, en què el primer intenta ajudar-la i ajudar la seva autoestima, i el moment àlgid de dramatisme que té com a protagonista l'unicorn i el simbolisme que carrega: en trencar-se-li la banya, es converteix, només, en un cavall. És el moment en què el món de la Laura passa, també, de la ficció a la dura realitat. Una frase que m'ha quedat gravada: "el temps és la distància més larga entre dos punts".
Elton John, Tim Rice, Hans Zimmer Lyceum Theatre. London
Aquestes festes, compromisos familiars m'han dut a Londres. La idea era visitar el nebot i la seva família, i un viatge d'aquesta mena deixa poc marge per anar fent el turista, més enllà de fer una immersió pels agradables i recomanables barris de Clapham, Balham, Brixton o Streatham i sentir-se un poc londinenc anant a comprar pels seus mercats i fent una pinta en algun pub. Però clar, Londres és Londres, i tampoc es tractava de fer el plasta tot el dia a ca'l nebot, bavejant davant el seu plançó. Així que, malgrat el poc temps que presumia que tindria, vaig fer una llista de possibles llocs on m'agradaria treure el nas. Després de la llista dels llocs per visitar, la cosa es va eixamplar amb possibles activitats a fer. Primer vaig mirar com teníem el tema del rugby, però tots els equips londinencs jugaven on Cristo va perdre l'espardenya. No hi havia jornada de Premier, i al moment de reservar alguna cosa no se sabia ni quins serien els partits de copa ni on es jugarien. Així que, seguint amb la llista d'activitats, vaig a anar a parar a la possibilitat de veure un musical al West End. I vàrem triar The Lion King. Una passada.
Els guionistes de can Disney en saben un pou: agafen una tragèdia grega o una obra de Shakespeare (en aquest cas ho fan amb ni més ni menys que amb Hamlet) i l'adapten amb uns quants animalets. Després l'ensucren una miqueta per fer-la digerible pel consum massiu, i li posen un final que faci feliç tothom. Cap misteri, doncs, amb el guió, prou conegut. La música té tots els ingredients per enganxar: polifonies de reminiscències sudafricanes, polirítmies amb el mateix origen, pop de qualitat -Elton John és molt Elton John- i una cançoneta d'amor cantada a dues veus amb les inflexions, harmonies i canvis de tonalitat exactes per a resultar un èxit. Tot, cantat per uns intèrprets amb unes veus impressionants.
Però, per damunt, de tot, destaca el muntatge escènic. És impressionant i et deixa absolutament bocabadat, més tenint en compte que no es basa només en un gran desplegament de mitjans, sinó que recorren a efectes visualment potents però de vegades senzills, com el teatre d'ombres de tocs hindús, o els enginyosos animals. L'escenari, això sí, no té ni un pam quadrat fixe, tot puja i baixa, es mou, projecta... una caixa de sospreses constant, que et fa gaudir de valent. A més, el lloc, el Lyceum Theatre, un teatre que ve del segle XIX, és l'escenari ideal: recarregat amb ornaments de guix, repintat, amb un amfiteatre d'una verticalitat vertiginosa, amb moquetes i estores, cortines i daurats, amb entrades diferenciades pels espectadors de platea i pels de l'amfiteatre...Sessió a dos quarts de quatre, ple de canalla.
No crec que mai hagués anat a veure-ho aquí, però, què voleu, em feia molta il·lusió anar a un musical al West End. I aquest s'ho valia.
Himmelweg vol dir "camí del cel", i és com amb un cruel eufemisme s'anomenava el tram de camí que anava des de les andanes on desembarcaven els deportats fins les cambres de gas. Crec que va ser en un viatge que va fer Caterina la Gran pels seus immensos dominis, que al seu pas s'aixecaven pobles de mentida, façanes sense casa al darrere, i s'omplien els carrers de figurants. Això és el que fa el comandant del camp de concentració on es situa l'obra -atenció: basada en un fet real- per fer veure a la delegació de la Creu Roja que els visita que tot el dolent i esgarrifós que es diu dels camps nazis no són més que enraonies producte de la campanya anti-alemanya. I, com a actors d'aquesta immensa mentida, els propis presoners, al front dels quals hi ha el qui ell anomena "l'alcalde", també ell un presoner que es troba atrapat entre col·laborar -i mirar de salvar com més gent, millor; si més no, els seus- i assumir les decisisons esgarrifoses que ha de prendre -qui hi participarà, qui sobra?-.
L'obra s'estructura a partir dels vèrtex formats pels tres personatges: la delegada de la Creu Roja, que recorda la seva visita i intenta justificar -sense aconseguir calmar la seva consciència- no haver vist res que no fos un camp modèlic, amb presos ben cuidats i fins i tot contents. En segon lloc, el responsable jueu del camp, de qui ja hem explicat la cruïlla moral on es troba. Finalment el comandant del camp, gairebé un humanista, que cita Corneille, Calderón i Shakespeare, que cita, també, Spinoza, que considera que aquesta guerra és un gran error inevitable que donarà lloc a un món millor. Un comandant que portat al paroxisme d'haver de representar el paper que ha de representar es va desquiciant, es desmunta, es contorsiona, xiscla, enfolleix, en un huracà interpretatiu d'en Raimon Molins que, per sí sol, ja justifica anar a veure l'obra. Una obra duríssima, esplèndida, de les que queden a la memòria.
El director d'una oficina d'una entitat bancària (Jordi Bosch) es veu en la tessitura d'haver de negar un crèdit que li demana l'Antoni (Jordi Boixaderas) perquè no reuneix els requisits exigits. Impressionant. Vertiginosa. A hores d'ara encara em fan mal les barres de tant riure....i haver-me d'aguantar perquè, en el fons, la història que presenciem a la Sala Villarroel és molt trista, com la punyetera realitat que estem vivint. Rabiosament actual. Al principi em pensava que només em passava a mi però després, parlant amb altre gent, amics, coneguts, he comprovat que a tothom li ha passat algun cop: trobar-se amb algun treballador, o treballadora, d'un banc o d'una caixa que s'adreça al client, o parla de l'entitat, talment com si els diners fossin seus. I, ben mirat, és clar que tothom qui hi treballa té, com tots els treballadors, l'espasa damunt del cap. Ja fa molt de temps que ha passat a la història allò de voler pels fills que entressin a la caixa, que això sí que és un futur i mira que ben col·locat que està el nen; ara mateix, mentre escric això, no puc deixar de pensar en un parell d'amics que fa mesos que dormen malament perquè no saben si d'aquí ben poc seran a la llista dels del copet a l'espatlla i gràcies pels anys treballats. Però no em refereixo a que facin o no la seva feina bé, que ho han de fer, sinó a l'actitud (com l'actitud que de tant en tant, sortosament no gaires cops, també trobem en aquell metge, aquell mestre, aquella dependenta...).
M'hi feia pensar en Jordi Bosch, en tot això. I també el discurs ferotge, despietat, deshumanitzat, contra el sistema en el qual vivim, o contra el qual sobrevivim. Però malgrat aquest aspecte, hem de tenir en compte que el pes fonamental de l'obra rau en una sàtira, gairebé esperpent, de les relacions entre homes i dones, i en el paper més aviat patètic, galdós, que hi juguem els de gènere masculí. Per a reflexionar-hi, mentre et cargoles de tant riure. Els dos Jordis estan sublims en els seus papers, en una allau verbal de gairebé hora i mitja que els ha de deixar, a ells, ben baldats, i a l'espectador sense forces després del tsunami patit. La recordaré -amb un somriure- molt de temps. Ah, i gràcies, Gustau, per recomenar-me-la!
Litoral s'inicia quan en Wilfrid, mentre està fotent el clau de la seva vida, rep una trucada per comunicar-li la mort del seu pare. Comença així la llarga odissea d'en Wilfrid per enterrar el cos del seu progenitor, algú a qui gairebé no ha conegut perquè, quan va morir la mare d'en Wilfrid en néixer aquest, va marxar aclaparat pel dolor.
Litoral és una obra llarga, de dimensions i maneres de gran teatre clàssic, més encara pel complex, dens i bell llenguatge poètic de l'autor que Raimon Molins, alhora director de l'obra, ha traduït tan bé. Una obra farcida, sobretot a la segona part -al meu entendre, la millor- de monòlegs plens d'imatges poètiques. Característiques de teatre clàssic també per tal com ens parla de l'amor i de la mort, del somni, i de la recerca de la pròpia identitat. Deixeu morir els morts, deixeu-los descansar, com a única fórmula de poder salvar els vius. "Allà, on es creuen els camins, pots trobar l'altre". Raimon Molins ens explica, al text introductori, com l'obra de Mouawad crea la construcció del jo a partir de l'acceptació de l'altre; si a Sartre l'altre era el problema, aquí l'altre és la condició necessària perquè jo sigui jo. Només trenca aquesta estructura clàssica la inclussió del teatre dins el teatre, incloent l'aparició d'un equip de filmació que apareix des d'una altra magnitud.
L'autor, Wajdi Mouawad, és d'origen libanès, i tota l'obra és creuada transversalment per l'experiència traumàtica de la guerra, de l'èxode i la bogeria que duu associades; una situació que fa que Wilfrid no pugui trobar lloc on enterrar el seu pare, en el seu peregrinatge als origens, perquè els cementiris ja estan plens. Sembla com si l'autor tingués tantes coses per explicar -Litoral només és la primera part d'una tetralogia que inclou l'exitosa Incendis- que les volgués encabir totes en les tres hores de l'espectacle. Crec que això representa un llast per a l'obra, en el sentit que costa, a l'espectador, saber exactament què és el que ens vol dir, enmig de tantes històries laterals d'una llargària desproporcionada amb el cos principal. Al meu entendre, amb una esporgada milloraria. També m'ha resultat una mica atropellada la interpretació d'en Marc Rodríguez, que dificulta la comprensió del text -insisteixo: dens i bell-, amb un registre massa uniforme. A l'altre extrem, la pausa, la dicció perfecta i el domini escènic d'en Lluís Marco. També m'ha semblat irregular la selecció de la música: què hi fa Sakamoto aquí? Brillant m'ha semblat l'escenografia i el ritme de l'obra. Una obra produïda per la Sala Atrium que el seu director dedica a M.LL. -Mercè Lleixà- que fou la qui li injectà el verí definitiu del teatre.
La Margaret viu en un dels barris més deprimits del sud de Boston. Tota sola s'ha de fer càrrec de la seva filla deficient. Quan es queda sense feina, va a trobar Michael, originari també del barri, però que ara és metge i viu en una situació acomodada. Tenim llibertat per triar, o estem lligats a tants condicionants socials que la possibilitat de triar és gairebé irrellevant? Dibuixem el nostre destí, o aquest ens ve ja donat pel lloc i la circumstància amb què naixem, com si la nostra vida no fos més que un esbòs a llapis i nosaltres només poguéssim acolorir-lo, sense sortir dels marges? Poden establir-se mecanismes, no ja tant sols d'ajuda, sinó de comunicació, entre persones que comparteixen un mateix origen però als qui el decurs de la vida ha portat a estrats socials diferents? Podem dir que, probablement, totes i cadascuna de les decisions que ha pres la Margaret a la seva vida han estat equivocades, però, li podem recriminar res si aquestes decisions les ha pres sota la pressió de lluitar per tenir una vida només una mica digna?
De fet, la resposta, o l'actitud que prenguem davant qüestions com aquestes són les marquen la frontera per dir-ho a la manera de Norberto Bobbio, entre la dreta i l'esquerra: les persones són lliures per triar el seu destí, i només les seves capacitats i el seu esforç fan que aquest sigui un o un altre, o, per contra, hi ha uns condicionants socials -per tant, històrics- que fan que aquesta hipotètica tria no sigui tant lliure; que es jugui amb les cartes marcades, per entendre'ns. Aquestes reflexions em vénen al cap després de veure Bona gent. Una intensa i dramàtica obra que, per contra, fa riure, i molt, l'espectador. Per què? No sé si és per l'obra tal i com està escrita, o per la direcció, però crec que, en algun moment, li falta un punt de pausa, algun silenci sobtat, d'aquells que fan que se't glaci el somriure a la cara i t'enfronti a tot el dramatisme de la situació. Si no és així, tot plegat adquireix un to de comèdia -ep, res en contra de les comèdies- que li resta profunditat. De fet, ja a la primera aparició de la Mercè Arànega, el públic esclata en una gran riallada, i jo que em quedava amb cara de babau: osti, sí que fa riure, però això que està explicant és molt bèstia! I més si tenim en compte el moment que estem vivint: fa tanta gràcia veure com estan despatxant algú?
He parlat de la Mercè Arànega. M'ha semblat extraordinària. Deu acabar baldada, perquè es passa l'hora i mitja de la funció parlant, però és capaç d'omplir el seu personatge de molts matissos: mireu quin subtil canvi experimenta la seva expressió quan, a l'escena del bingo, sent a parlar d'en Michael. Fantàstica. Ella porta el pes de l'obra, però cal destacar també l'Àlex Casanovas, en el paper de Michael.
Som al 1932. Max i Martin són dos amics alemanys que regenten una galeria d'art a San Francisco. Quan Martin decideix retornar a Alemània amb tota la família, els dos amics es fan promeses d'amistat eterna, i es comprometen a mantenir el contacte a través de l'intercanvi de correspondència. Poc a poc, però, els canvis que es van produïnt a la convulsa societat alemanya van aflorant a la superfície i van enterbolint la relació entre els dos amics, un dels quals, en Max, que s'ha quedat als Estats Units, és jueu. La degradació de la relació i l'amistat, que es pot seguir fins i tot a través de l'encapçalament i les fórmules de comiat, desemboca en tragèdia, tragèdia que inclou una subtil venjança.
A través de la lectura de la correspondència anem veient com va creixent l'ou de la serp, i anem veient la subtil transformació que els dos protagonistes experimenten en el seu posat, en la seva expressió, en la seva mirada. Anem assistint a la progressiva seducció que el nazisme exerceix sobre Martin, com aquest es va veient absorbit per l'imparable remolí de les promeses de glòria i orgull racial amb què el nou règim alemany captivava un poble moralment i econòmicament enfonsat. Només recordo una sensació semblant en la descripció d'aquest procés, quan vaig llegir Les benignes, la novel·la de Jonathan Littell. En aquell moment, i ara també, em produïa un especial vertigen veure com és de difícil percebre quan poc a poc es va entrant a les arenes movedisses de l'horror percebut com no obstant com a far alliberador. Pel que fa a Max, poc a poc va manifestant primer la incredulitat i després el dolor de perdre el que creia que era l'amistat més intensa.
Kathrine Kressmann Taylor, l'autora de l'obra, es va inspirar en una cas real que va conèixer directament, quan dos alemanys que vivien als EUA i que havien estat a Alemània, ignoraven i menyspreaven un tercer alemany, jueu, quan varen retornar a Amèrica. Aquell fet la va colpir tant que li va donar forma d'obra teatral. Fa anys la varen portar als nostres escenaris Ramon Madaula i Jordi Bosch. Ara, a La Villarroel, amb una mínima escenografia i una estudiada i precisa coreografia, Lluís Homar i Eduard Fernàndez reprenen la història i ens permeten viure una estona, breu, de teatre intens.
La Violeta, barcelonina, la noia de Can Rius, es casa amb en Vickram, un actor indi de Bollywood que va conèixer a Barcelona. L'espectacle es divideix en dues parts; a la primera, d'estructura més teatral, es presenten les hores prèvies al casori. És una hora i mitja estrident, esbojarrada i vertiginosa, centrada en uns diàlegs que mantenen la línia més "teresinesca" de la companyia.
A la segona part, durant la qual té lloc el casament, es dispara La Cubana en estat pur, i el públic esdevé, de cop i volta i gràcies a l'efecte màgic de centenars de pameles, convidat de la boda -de part de la núvia. Un enginyós muntatge dual entre l'escenari del teatre i una gegantina pantalla gegant, amb intervencions de la platea i l'inevitable participació del públic, fa que tot plegat acabi en una festa esbojarrada i divertida, que arrossega al riure més terapèutic. D'estètica xarona i desenvolupament de vegades barroer i, sobretot, previsible, res d'això és cap problema si hom sap què va a veure i es presta al joc: en aquest cas, la diversió està assegurada. A destacar les actuacions de Mont Plans i Annabel Totusaus, i la música de Joan Vives.
Fa tres mesos que en Litus va morir en un accident de cotxe. La nòvia, l'amic, el company de pis, el col.lega i el germà es troben amb la intenció de recordar-lo. Però hi ha massa preguntes al voltant de la mort d'en Litus, i de la pròpia convocatòria de la reunió. Com si fóssim al menjador on es produeix la reunió, som els testimonis de com els personatges despullen els seus sentiments en un procés dur i sense concessions, carregat d'emocions i contradiccions, i de dolor. Cal deixar-se portar per la nostàlgia, o mirar el futur? Què és més difícil, llevar-se la vida o seguir viu tot fent-se adult? La naturalitat del text, que té la virtud de transmetre una enorme espontaneïtat, ens permet empatitzar amb els personatges; en un muntatge de petit format, a tocar dels actors, és impossible no emocionar-se o riure amb ells.
Marta Buchaca, autora i directora, ha bastit una obra amb un extraordinari domini del tempo dramàtic, amb un fantàstic equilibri entre la tensió i els moments d'humor que funcionen a la perfecció com a vàlvules de descompressió i permeten als espectadors poder sobreviure al dramatisme que els actors saben transmetre en un excel.lent treball interpretatiu. Si alguna cosa em sap greu és haver trigat massa temps en veure aquesta obra, perquè no en queda gaire, de temps, per a recomanar-la. Vaig fer tard en anar al seu espai original, a la petita sala d'Hostafrancs, i ara ho he aconseguit a l'Espai Lliure: els que no l'hagueu vist, no dubteu en anar-la a veure. Escampeu-ho, feu-ne difussió, comenteu-ho: l'obra s'ho val.
L'autora i un dels intèrprets, en David Verdaguer, ens comenten l'obra
Malgrat morir amb només 31 anys, Franz Schubert va deixar una extensa obra musical. Però encara que aquesta obra hagués estat molt més reduïda, el sol fet d'haver creat la Simfonia Inacabada ja seria prou motiu per ocupar un altar al temple de la música, car es tracta d'una indiscutible obra mestra. Amb la Simfonia Inacabada comença, i acaba, l'espectacle creat per Carles Santos. Un espectacle on es citen una actriu, una violinista, una directora, el propi Santos com a pianista i un enorme altaveu, per donar sortida a les fantasies oníriques del músic de Vinaròs. Cal suposar que cadascú somnia d'acord amb allò que li és més proper, i les fantasies i perversions de Carles Santos deuen anar lligades necessàriament amb la música. En aquesta ocasió, amb la música de Schubert, sobretot, però no només; hi ha espai per més evocacions musicals i per a la pròpia música de Santos, minimalista, creada a partir de la repetició de petites cèl.lules sonores fetes amb instruments o bé fins i tot amb paraules. En molts moments de l'espectacle plana l'ombra de Joan Brossa. Surrealisme, deliri?
Carles Santos és un transgressor i porta al límit el concepte de concert i fins i tot d'art. Sons sovint inconnexos, textos sense sentit en un diàleg (?) amb l'altaveu protagonista, i constants referències a tots els fluïds, amb una especial incidència en els corporals, pixums per damunt de tot. Geni, farsant? No hi ha dubte que Carles Santos és un geni; només un geni pot fer que paguem per anar a veure les seves parides. Però, en aquest cas, l'elucubració de Santos no aporta elements per a una provocació constructiva. Em sap greu però, un cop vist l'espectacle, puc dir que l'únic que em va interessar d'ell va ser la música de Schubert.
Menteixo. Va haver-hi una altra cosa que em va interessar: la proposta del propi Carles Santos, un cop acabat l'espectacle, de trobar-nos tots els espectadors al vestíbul del teatre per debatre sobre el paper de la cultura en el moment crític actual. Ara apareixia l'artista militant, l'intel.lectual, l'home compromès amb el seu temps. Però no m'hi vaig poder quedar; necessitava anar a casa i posar-me altre cop la música de Schubert sense res més, sense urinaris ni escatologia, per poder-m'hi tornar a reconciliar.
Però, si voleu escoltar el primer moviment de la Simfonia Inacabada de Franz Schubert, aquí el teniu
La Vampira del Raval ens trasllada a la Barcelona del 1912 i ens relata la història d'Enriqueta Martí, un sinistre personatge que realment va existir i que segrestava, prostituïa i sacrificava nens i nenes per tal de satisfer les més baixes necessitats de l'alta societat barcelonina. Un personatge i una història a l'alçada Jack l'Esbudellador o Sweeney Todd; un personatge i una història que, d'haver viscut al Bronx, seria universalment conegut, se n'haurien fet desenes de pel.lícules. Però, clar, això va passar a Barcelona. Una Barcelona de pinxos, putes, macarres i misèria que no són més que instruments de les elits benestants: jutges, polítics, clergues i aristòcrates. Una Barcelona que, vista en perspectiva, podria resultar morbosament atractiva, cool, però que aquí, just quan podríem caure en la banalització de l'horror, sap agafar el to adequadament dramàtic amb un ús intel.ligent d'uns titelles que representen els nens segrestrats. Però, sense estalviar la responsabilitat criminal que li correspon a l'Enriqueta Martí, l'obra deixa clara la responsabilitat igualment criminal dels que utilitzaven els seus serveis més quan, un cop detinguda, es va esborrar tota la implicació d'aquests amb el cas. Només una desviació de la història real en explicar la fi d'Enriqueta Martí. Però és que, com adverteix Pep Cruz, la gent de teatre ho tergiversa tot.
L'obra està plantejada com una representació de Music Hall, conduïda per un prodigiós Pep Cruz, que fa l'efecte de trobar-se dalt de l'escenari com a casa. Hi contribueix el marc en què es representa, el Teatre del Raval, que manté tot el regust de teatre de centre parroquial (i dic això amb tota l'estimació del món: en aquest mateix teatre el meu sogre hi feia els Pastorets, de jove). És un marc petit, íntim, que permet la necessària proximitat entre l'escenari i la platea, amb els músics situats en un racó d'aquesta. Hi ha teatre dins el teatre, amb picades d'ullet a l'actualitat i música, molta música.
Música que té el segell inconfusible de l'Albert Guinovart, amb la seva especial gràcia per fer melodies i crear polifonies envolvents. Només un però, i és la manca de concordança entre la música i la lletra de les cançons: en molts casos la lletra no té l'accentuació adequada i obliga la música a anar forçada, a posar corxeres quan no toca i a fer melismes estranys. Hem esmentat Pep Cruz, però cal afegir-hi tota la nòmina de músics i actors, que se'n surten prou bé del repte de cantar i ballar, començant per Mercè Martínez i acabant en un magnífic Mingo Ràfols.
Coré, filla de Zeus i Demèter, és segrestrada per Hades, que se l'endu al món subterrani. Allà es converteix en Persèfone, deesa dels inferns. El personatge de Persèfone ens condueix en un viatge al fil de la vida i la mort. Ens parla dels conflictes que genera el seu sol esment, i dels rituals i pors que l'envolten. Al final, després de sis mesos, Persèfone torna amb la seva mare, Demèter i ens porta, de nou, la festa de la vida.
L'espectacle s'organitza en cinc parts, cinc capítols conduïts per Persèfone/Àngels Gonyalons, en què Comediants desplega tot el seu arsenal escènic: hi ha màscares, ombres xineses, desplegables de paper, titelles gegants, acrobàcies de circ... Com a contrapunt del personatge de Persèfone hi ha, en escena, la figura del músic/home orquestra Ramon Calduch que juga, de vegades, el paper de cor grec. I malgrat que a Persèfone hi ha elements de musical, de teatre d'ombres, de circ, no acaba de ser ben bé res, ni una cosa ni l'altra. Tot plegat se'ns presenta deslligat, inconnexe. Està clar que hi ha moments en què apareix la màgia que sempre ha caracteritzat el treball de Comediants, sobretot a través del joc de projeccions que es fa sobre l'enorme escenari. Però quan la màgia de Comediants ha estat més efectiva no ha estat a partir de muntatges aparatosos sinó a través de sorprendre'ns amb jocs de mans escènics fets a partir d'elements d'aparença innocent i quotidiana. I malgrat que els elements que componen l'espectacle són ben saborosos, ens falla l'element que ho haria de lligar tot. El resultat és com voler fer una paella amb arròs llarg: no s'amara del sabor del brou. Hi falta intensitat i convicció i passem de les profundes reflexions del personatge principal a les previsibles i estereotipades intervencions d'alguns dels altres personatges que hi apareixen d'una manera desmanegada, sempre amb el fons d'una música que tampoc acaba de donar-li la força necessària. Vaja, que per a la propera vegada caldrà fer servir arròs bomba.
Operetta és un divertidíssim espectacle que combina música, teatre i una acurada coreografia durant una hora i quart, enllaçant diversos fragments d'òpera cantants a cappella. Està presidit per un gran sentit de l'humor però alhora per un gran rigor musical i interpretatiu. Operetta es converteix en una magnífica eina per entrar en el món operístic, a través de situacions d'una gran frescor i riquesa imaginativa. Una trentena d'actors i actrius/cantants que es mouen en un aparent caos on tot està, però, mil.limètricament controlat, amb un ritme trepidant que no deixa gaire temps per a respirar; aconsegueixen que l'espectador acabi, a més de feliçment satisfet, esgotat (de veure'ls anar amunt i avall!). Una porta que facilita l'accés a l'aparentment hermètic i elitista món de l'òpera. Mireu, si més no, el programa com resulta d'atractiu:
Marxa Trionfal d’Aida, Giuseppe Verdi Obertura de Guillem Tell, Gioachino Rossini. Casta Diva deNorma, Vicenzo Bellini Escena de la Coronació de Boris Gudonov, Modest Mussorgsky Mi par d’esser con la testa Barbiere di Siviglia, Gioachino Rossini Habanera de Carmen, Georges Bizet. Brindis de La Traviata, Giuseppe Verdi Duet Papageno-Papagena de La Flauta Màgica, Amadeus Mozart Cor d’esclaus deNabucco, Giuseppe Verdi (arr. Esteve Palet) Cor del Toréador de Carmen, Georges Bizet Mon coeur s’ouvre à ta voix de Samson et Dalila, Camille Saint Saëns Cor de Gitanos d’Il Trovatore, Giussepe Verdi Cor dels pelegrins de Tanhauser, Richard Wagner Galop Infernal d’Orfeo dels inferns, Jacques OffenbachBelle nuit, o nuit d’amour (Barcarola) d’Els contes d’Hoffman, Jacques Offenbach
Tot això amb pallassos, directors de cinema, ciclistes, titelles o encarregats de la neteja d'una estació de tren. Seguiu-li la pista perquè és un espectacle per no perdre's.
.jpg)
