To de re per a mandolina i clarinet

Jordi Turtós i Àngel Leiro

Documental que pretén buscar el com va néixer, què va ser i per què es va extingir el moviment de música progressiva anomenat Ona Laietana, nascut al voltant de la sala Zeleste (el podreu veure clicant aquí). Per fer-ho reuneix un grup de músics actuals -Roger Mas, Ramon Faura, Sisu Coromina i Francesc Bombí-Vilaseca- que es qüestionen sobre el moviment, les seves característiques i el seu llegat. A aquestes preguntes s'intenta respondre a través de la veu d'alguns dels seus protagonistes: els creadors de Zeleste, Rafael Moll i Víctor Jou, i alguns dels personatges del seu univers: Rafael Zaragoza, Xavier Batllés, Víctor Amman, Jaume Sisa, Gay Mercader,... El film fou presentat a començaments de novembre al Festival de Cinema Documental In-Edit Beefeater i emès fa pocs dies al programa Sputnik de TV3, que n'és productora.

No vaig poder anar a l'estrena de la pel.lícula, i tampoc l'havia vist per televisió, així que sort que un bon amic -gràcies, Humbert!- em va fer arribar l'enllaç. Sort, perquè toca de ple el punt G de la meva memòria músico-sentimental. Perquè jo em vaig fer gran, musicalment parlant, a Zeleste. En l'ambient en què em movia -el cau, la veritable escola- escoltàvem molt de rock britànic (King Crimson, Cream, Jethro Tull, Pink Floyd, Rollings) i nordamericà (Hendrix, Dylan, Stephen Stills). També havíem anat seguint a Màquina!, a Pau Riba, i a Om. Però entrar a Zeleste va ser entrar, de cop, al món de la sonoritat de Miles Davis i John Coltrane, i de tot el que se'n derivava: Chick Corea, Herbie Hancock, Weather Report...Tot d'una el món de l'harmonia i del timbre s'obria a nous universos. I s'hi afegia la recerca dels sons de la terra: Toti Soler i l'Orquestra Mirasol són els culpables de que jo volgués ser músic. I s'hi van afegir Música Urbana, i Iceberg, i en Santi Arisa i en Jordi Sabatés, i Secta Sònica i la Dharma... Quan escoltava en Xavier Batllés o en Carles Benavent, volia ser baixista; també, després de veure en Santi Arisa, volia tocar la bateria, i la guitarra després d'un concert amb en Max Suñé. I, a més dels músics, els escenaris: el Saló Diana, les Jornades Llibertàries, el primer Canet Rock... 
El documental presenta algunes imatges que semblaven irrecuperables, com en Toti Soler interpretant la Sardana Flamenca, i alguns comentaris que m'agradaria destacar: la imatge que fa en Pau Riba, explicant com el franquisme havia bastit una resclosa que no deixava passar la llibertat i com aquesta ho va inundar tot quan la resclosa va petar,... abans que s'optés per canalitzar-la, afegiria jo. Destacaria també, per propera, la descripció que fa Joan Saura de la sensació que es tenia en entrar a Zeleste i trobar-te en Xavier Batllés tocant el baix. També és destacable l'autocrítica que es fan els música d'ara: "ells (els de l'Ona Laietana) tocaven per gust, i nosaltres ens cobrem l'IVA entre col.legues!". Finalment, l'acta de defunció d'aquella onada, amb el clam reivindicatiu que fa en Manel Joseph: "Nosaltres (la Plateria) no en som responsables!!" i situant com a causes el canvi del context sòcio-polític, com a marc general, i l'aparició de l'heroïna i el punk com a factors més directes.
Un magnífic document per a recuperar la memòria històrica, i moltes hores de bona música.