Ras i curt, un rave. Un intent d'explicar el per què Superman és Superman, en una versió pretesament trascendent que es perd en una orgia de vidres trencats, cotxes llençats pels aires, mastegots i edificis que s'ensorren. Un festival de pirotècnia en uns carrers que recorden excessivament -què pretén el director?- el baix Manhattan de l'11-S. Si Superman es posa trascendent, ja no és Superman. I si el director vol fer una nova relectura del superheroi, aleshores que sigui valent, que ho faci de debò, i es qüestioni sobre el bé i el mal, el seu origen, i totes aquestes coses. En aquesta versió, el màxim dilema que té és un problema de lleialtats entre el seu jo terraqui i el seu jo kriptonià, que ja està bé, però ho fa com una excusa superficial per donar un aire més intel·lectual a la pel·lícula. Deu ser una mania de Christopher Nolan, que aquí apareix com a guionista i productor. Però si a la nissaga de Batman la cosa li funcionava bastant bé, aquí no se'n surt, perquè Superman és tota una altra cosa.
Un excessiu metratge llastra encara més una història que, per guió, i per estètica, queda molt lluny del cómic original. Això sí, està molt ben filmada i és tot un manual de com s'ha de fer un muntatge. Però aquí s'acaba tot.
Si el pinteu de verd, no us recorda Hulk?
En una clara picada d'ullet al Superman de Richard Donner, els dos pares de Superman també estan interpretats per dues vaques sagrades de Hollywood. Si a la pel·lícula de 1978 eren Marlon Brando i Glenn Ford, en aquesta nova versió són Russell Crowe i Kevin Kostner. I són, potser, el millor de la pel·lícula. Diuen que les comparacions són de mal fer, però no me'n puc estar, i ni un hipermusculat Elhenry Cavill pot fer ombra a Chistopher Reeve, ni la música de Hans Zimmer s'acosta a la banda de John Williams, ni Kal El li arriba a la sola de la sabata de Clark Kent.
Una misteriosa epidèmia d'agorafobia s'escampa per tot el món. Al principi només es tracta d'uns quants casos aïllats; més endavant, el nombre d'afectats va creixent fins abastar la totalitat de la població. Les persones que es troben en un espai obert pateixen un sobtat atac d'ansietat que els duu, si no es refugien en un lloc tancat, a la mort. Per això tota la vida de la ciutat es concentra a l'interior dels edificis, i les úniques vies de comunicació són les xarxes subterrànies, ja siguin de transport com de clavegueram. En aquesta situació, en Marc, un enginyer informàtic, inicia un periple subterrani per tal d'anar a trobar la Júlia, i ho fa acompanyat d'Enrique, un tipus aparentment dur i sense escrúpols que, abans de l'epidèmia, es dedicava a liquidar personal d'empreses com a especialista en aquest eufemisme que s'anomena "recursos humans".
Estem acostumats a veure Nova York, Los Angeles o Tokyo sota els efectes de desastres apocalíptics, però allò que més ens sobta de Los últimos días és veure en aquest estat Barcelona.
La pel·lícula admet moltes lectures metafòriques. La més evident és la de que ens trobem en un món que s'aboca directament al desastre i que només un xoc de dimensions apocalíptiques pot donar lloc a un renèixer, a un reset que permeti començar de nou, sota uns altres paràmetres, sota uns altres paradigmes. Des d'aquest punt de vista, és una pel·lícula que manté la flameta de l'esperança, igual que la manté Enrique, que va recollint llavors pensant en un hipotètic futur. La narració em feia pensar, inevitablement, en el Mecanoscrit d'en Pedrolo, i encara en l'Assaig sobre la ceguesa, de Saramago, per tal com la vida es converteix en una lluita despietada per la supervivència. Amb aquest darrer comparteix el descens als inferns de l'abominació humana, però també l'explosió de moments -pocs- on apareix la solidaritat i la cooperació.
Filmada amb una certa estètica d'spot publicitari, els protagonistes van passant per un circuit ple de dificultats: han de fugir, d'empaitar, de fer punteria, de córrer, de saltar, de lluitar; si fos una producció americana el llençament de la pel·lícula vindria acompanyat del llençament del videojoc corresponent. Els dos protagonistes són antagònics al principi però acaben necessitant-se l'un a l'altre. En Marc és una persona immadura, indecisa, que no s'atreveix a assumir les responsabilitats de l'adult; en Quim Gutiérrez l'interpreta amb una certa falta d'energia i d'expressivitat, sobretot perquè al costat té un immens José Coronado, en el paper d'Enrique, que es menja ell solet la pantalla.
Los últimos días m'ha semblat una pel·lícula més que digna, amb força picades d'ullet a l'espectador local (m'agrada especialment la referència al transbordament de Sants, com a indret a evitar, o l'ús del Palacio del Cinema, un dels darrers grans cinemes de la ciutat, ara amb un futur incert). Potser el més fluix és el final (no el què diu, que ara no explicaré, sinó com ho diu). Final ple de flous i amb estètica d'anunci de "vuelta al cole en el Corte Inglés" en una Barcelona presa per la vegetació com si es tractés d'Angkor Bat. Les pel·lícules localitzades a llocs que coneixes bé són perilloses precisament per això. No em vaig poder empassar el que va fer Woody Allen i, en canvi, allò que aterroritzava de REC era que aquella escala era com la de casa meva. En el cas de Los últimos días crec que la connexió funciona perfectament bé. També és cert que no sé com pot funcionar la pel·lícula projectada per a públics no barcelonins, i si hi connectaran de la mateixa manera. Pel que fa a nosaltres, vàrem sortir del cinema mirant Aribau amunt, per si de cas.
Primera part de les aventures d'en Bilbo Saquet el qual, acompanyat per tretze nans i per Gàndalf el Gris, intenta recuperar l'antic regne dels nans, Erèbor, ara en mans del drac Smaug. El hòbbit va ser escrit per J.R.R. Tolkien el 1932 com un conte per als seus fills. No va ser fins vint anys més tard, i després de gairebé 10 de fer i refer, que va publicar El Senyor dels Anells. A l'hora de fer la recreació cinematogràfica s'han invertit els termes, i El hòbbit apareix com una obra posterior a la trilogia de l'Anell. I aquest és un llast que, al meu entendre, arrossega la pel·lícula, i que ha estat reconegut pel propi Jackson: si hagués començat filmant El hòbbit, el resultat hauria estat molt diferent, però ara es veu condicionat (ell o les productores?) pel to, pel caràcter i fins per l'estètica de El Senyor dels Anells. Així ens trobem amb una història que es veu arrossegada per un to èpic excessiu per tal com sobrepassa, de molt, el de l'original literari.
Quan varen estrenar la primera part de la trilogia de El Senyor dels Anells em vaig empipar molt perquè considerava que guionistes i director s'havien centrat exclussivament en els episodis bèl·lics, que dotaven a la pel·lícula d'una innegable espectacularitat i que podien atreure un nombre considerable d'espectadors, però que traïen el caràcter de saga escandinava de l'obra, i tot el corpus de creació d'una cosmologia i de lluita entre el bé i el mal que conté, a més de l'immens treball antropològic i filològic dut a terme. L'opció presa a l'hora de fabricar la pel·lícula desvirtuava una impressionant obra literària.
Molt em temo que amb El hòbbit em pugui passar una cosa semblant. Insisteixo en el to exageradament èpic de la pel·lícula, quan el que recordo de la lectura era l'aire de conte lluny d'angoixes existencials; a més, és constatable que, entre el públic, els qui hem llegit el llibre estem pendents de si el que es veu a la pantalla surt o no surt a l'original literari, a més de preguntar-nos com s'ho farà Peter Jackson per omplir tres pel·lícules. I que no són pas curtes! Potser per això es treu de la màniga l'aparició de Galadriel o allarga l'aparició de Ràdagast, el mag bru. Els combats també són excessius (insisteixo: posant-los de costat amb el llibre) tant per la durada com per la vertiginositat amb què s'exposen. Fins i tot en la filmació del viatge, aprofitant els extraordinaris escenaris naturals de Nova Zelanda, abusa un pèl de les imatges aèries, com si fos una d'aquestes sèries documentals que de tant en tant es programen a televisió. De fet una de les millors escenes de la pel·lícula, l'encontre entre Bilbo i Gòl·lum, té lloc en un moment de repòs, d'aturada de la vertiginositat.
Fantàstic Martin Freeman; en algun lloc he llegit que és com si hagués nascut per ser hòbbit, i ho refermo totalment. Res a afegir a l'excel·lent treball d'Andy Serkis com a Gòl·lum i de Ian McKellen com a Gàndalf: ja els coneixíem de la trilogia anterior. M'ha agradat molt, també, la caracterització dels nans (potser és el que ajuda a trencar el to èpic i recuperar l'aire de conte), i una mica massa capficat el personatge de Thorin. Era necessari el 3D? Suposo que, comercialment, sí. Del punt de vista artístic, potser és innecessari. O potser és innecessari per mi i pels que, com jo, portem ulleres perquè no ens hi filem i a sobre hem d'afegir-hi l'altre coi d'ulleres. Però tot sigui per l'espectacle. En qualsevol cas, un gran i entretingut espectacle. (Nota addicional: jo vull una casa com la d'en Bilbo, i viure en un poble com el dels hòbbits)
Flash Gordon és un famós jugador de futbol americà. Acabada la temporada i de retorn a casa és troba dalt d'un avió amb la periodista Dale Arden, just quan el malvat emperador Ming, del planeta Mongo, desferma tota la seva fúria sobre el planeta Terra. L'avió, sacsejat per la tempesta, aterra com pot al costat del laboratori del doctor Zarkov, l'únic científic que preveu el perill que amenaça la Terra. Obligats per aquest, tots tres s'embarquen dalt d'un coet cap a Mongo, per intentar salvar el nostre planeta. Un cop més, els amics de Phenomena ens regalen una vetllada fantàstica (en tots els sentits de la paraula) i en un programa doble que inclou Conan the Barbarian (ja en parlarem en un altre moment), recuperen aquesta pel.lícula filmada l'any 1980.
Més que una adaptació del còmic creat per Alex Raymond, el que fa el director en aquesta pel.lícula és un divertimento psicodèl.lic a partir d'aquest. Amb uns efectes especials que poden semblar de fer riure, sobretot tenint en compte que tres anys abans s'havia estrenat Star Wars, la pel.lícula mai arriba a agafar el to del còmic original. Amb voluntat de sèrie B, es tracta d'un festival de color. L'opció estètica s'acosta més a un deliri lisèrgic que a una aportació trencadora pel que fa al llenguatge cinematogràfic. En aquest sentit, si bé alguna escena sembla recordar el film de Meliès, Le Voyage dans la Lune, aviat queda palès que no hi ha cap intenció d'homenatge al pioner del cinema. El dibuix dels personatges tampoc fa honor a l'obra de Raymond: el propi Flash sembla més aviat un tanoca babau, això sí, fort, que més que valent és inconscient i només reacciona quan li llencen el que podrien semblar pilotes de futbol (mentre Dale Arden l'encoratja al crit de "Go, Flash, go"). Comparat amb el to seriós, academicista i sobri del còmic en què s'inspira, la pel.lícula sembla més aviat una paròdia. Però Flash Gordon no deixa de ser una icona i potser això explica la presència de dos grans actors, Timothy Dalton, provinent de la prestigiosa escola shakesperiana britànica, i Max Von Sydow, un col.laborador habitual d'Ingmar Bergman. Per amanir-ho tot ben amanit, la música de Queen, en un dels seus treballs menys afortunats. En el seu moment, la pel.lícula va ser un fracàs comercial. En aquell moment tots els seguidors del còmic es varen sentir profundament decebuts; ara, en canvi, es veu com una relíquia: probablement mai havia reunit tants espectadors com ho va fer divendres passat, al cinema Urgell!
