dijous, 27 de juny del 2013

Después de Mayo/ Après Mai

Olivier Assayas
Gilles és un estudiant de batxillerat que viu als afores de París. Amb els seus companys tot just surt de l'adolescència per incorporar-se a les escorrialles de la revolució que, tot just tres anys abans, havien protagonitzat els seus germans grans tot cercant la platja sota les llambordes. 
Gilles surt, de cop, al món, a la recerca del propi jo, del seu propi llenguatge, de la possibilitat de reinterpretar el món. I juntament amb la ventada de lluita política, de consignes, de panflets ciclostylats, es veu arrossegat també per l'onada d'amor lliure, de droga, de contracultura, en un món trasbalsat per l'energia dels joves que a França, però també a la resta del món occidental, qüestionaven el model de societat que se'ls (se'ns) havia imposat. 
Mentre veia la pel·lícula em semblava veure un documental sobre mi mateix, sobre el meu món d'aquells anys. Amb Olivier Assayas compartim gairebé l'edat, i les vivències dels setze, dels disset anys, s'assemblen molt, malgrat la considerable distància entre la França de després del 68, i l'Espanya tardofranquista. Però hi és tot: les manifestacions, els cops de porra, les consignes, el naixement de la lluita armada, però també Katmandú, els porros, les primeres xeringues, els viatges a Londres -a la pel·lícula, a Amsterdam- per avortar, les nits fent l'amor a les platges de Grècia o d'Eivissa, sense oblidar aquells que fent equilibris pel costat salvatge, que diria Lou Reed, es varen quedar pel camí. I també, clar, el canibalisme patètic dels diferents grupuscles d'esquerra, amb amenaces incloses a qui s'atrevís a qüestionar l'ortodòxia. 
Una pel·lícula sobre l'adolescència, la individual i la social, molt trista en alguns moments, perquè reflecteix meravellosament bé la innocència de tota una generació que, en un tres i no res, va veure les utopies engegades a l'abim. Olivier Assayas ha bastit un ampli, i precís, catàleg de personatges, amb els quals, d'una manera o altra, ens podem sentir identificats. Un món de joves, de joves provinents sobretot de les classes mitjanes, també de sectors més acomodats, rarament de la classe obrera, als qui ja no servia l'ordenament del món amb què s'havien trobat. Pel·lícula que té un dels seus punts més forts en la sensació de sinceritat que desprèn; el meu únic dubte és quina serà la recepció que tindrà entre un públic que no pugui establir aquesta identificació. 
Fa uns dies el Cor Espígol, del qual tinc el plaer i l'honor de formar part, vàrem estrenar l'espectacle "Cançons que van canviar el món". Hi ha una mica de tot: de Pete Seeger a Leonard Cohen, de Brassens a Moustaki, i de Dylan a The Mamas and the Papas. Mentre veia la pel·lícula pensava que podríem posar-hi la banda sonora. Per si us abelleix, aquí us la deixo 

dijous, 20 de juny del 2013

The Sopranos

David Chase
Llegeixo al diari que avui ha mort James Gandolfini. Llegeixo al diari que avui ha mort Tony Soprano. Per fi s'ha desvetllat el significat últim del darrer i enigmàtic capítol de la sèrie. 
The Sopranos va ser la primera sèrie que vaig veure "a la carta", fora del seguiment regular en horaris televisius pre-establerts. De fet, va ser la primera que vaig veure així de l'època digital, perquè abans ja ho havia fet amb Star Trek, però aquesta ho havia fet tot comprant els vídeos de la sèrie -us en recordeu, dels vídeos? que si beta, que si vehacessa?. Abans, les sèries sempre les havia seguit respectant escrupulosament el seu horari d'emissió, des de Bonanza fins el CSI Las Vegas.
En realitat, vaig veure The Sopranos quan ja feia força temps que s'havia acabat la sèrie a la televisió, i comptant amb un munt d'opinions favorables, que m'impelien a veure-la jo també. I ho vaig fer, i em va agradar. Va ser així que vaig entrar en aquesta nova era actual, la de les sèries que han anat adquirint una qualitat cinematogràfica i quasi literària. Va ser amb The Sopranos que vaig descobrir HBO -is not TV, is HBO- i em vaig anar enganxant a sèries de la productora com Band of Brothers, Deadwood, The Wire, i fent el salt a d'altres com en el cas de Six Feet Under o Mad Men
La sèrie és, simplement, genial. Uns gàngsters de Newark, uns gàngsters, per dir-ho així, de segona divisió, encapçalats per un Tony Soprano que té atacs d'ansietat i ha de fer teràpia, que té problemes amb els fills adolescents i que no ha superat els seus nombrosos traumes de la infància. Uns gàngsters cruels, sense glamour, sovint maldestres, que es mouen en escenaris sòrdids. Més enllà de Tony i la seva família, una col·lecció de personatges inoblidables. Tot, en la sèrie, és formidable: el guió, la direcció, la música, les interpretacions... 
M'han vingut unes enormes ganes de tornar-la a veure. Potser aquest seria un bon propòsit per a l'estiu: homenatjar James Gandolfini tot veient, de nou, The Sopranos. Ja us ho explicaré.
Per llegir un bon article sobre Galdolfini/Tony Soprano, cliqueu aquí. I per un altre, aquí.

diumenge, 16 de juny del 2013

Life of Brian

Monty Python (Dir. Terry Jones)
¿Us imagineu quin programa doble: Young Frankenstein i Life of Brian? Doncs aquest és el programa que ens varen regalar la gent de Phenomena. De fet, és el programa que varen haver de repetir, perquè la primera sessió, fa unes setmanes, va exhaurir les entrades al cap de només unes hores de posar-les a la venda.
Probablement jo era dels pocs assitents a la sessió del cinema Comèdia que havia vist les dues pel·lícules en format cinematogràfic. El promig d'edat del públic era indecentment baix (indecentment per a mi, clar, més aprop dels seixanta que dels cinquanta). En fi, un festival d'hormones i de bràquets  on, si algú havia vist amb anterioritat les pel·lícules projectades, ho havia fet a través de vídeo -els més grans- devedé o, com em va explicar un noi amb qui vaig estar parlant a la mitja part, mentre devorava un durum (jo, no ell), per internet.
Quin plaer tornar a veure aquestes joies en pantalla gran! Life of Brian és, probablement, el zènit cinematogràfic dels primers Monty Python: un atac corrossiu a tot i a tothom, una exaltació de la llibertat de pensament des del podi de la més meravellosa acràcia: ni partits, ni poder, ni religió, ni família, res no s'escapa de l'àcid atac dels anglesos, amb una successió memorable de gags dels quals em resulta impossible destacar-ne cap, perquè els trobo tots genials...i actuals!! Malgrat la mala qualitat de la còpia (a diferència de Young Frankenstein, la còpia de la qual era perfecta), vàrem poder gaudir una vegada més d'aquesta obra mestra i cantar, tots junts, la gran cançó final.
Qui ho diu, que la gent jove no aprecia el cinema de qualitat? Doneu-li propostes com les de Phenomena, i no hauran de tancar les sales històriques! Serveixi això d'enrabiada pel tancament de l'Urgell, cinema on va començar això de Phenomena.

diumenge, 2 de juny del 2013

La trama matrimonial/ The marriage plot

Jeffrey Eugenides
Ed. Empúries
La Madeleine, en Mitchell i en Leonard són tres estudiants, els tres vèrtex d'un triangle amorós que s'entortolliga en les seves vides, just quan comencen a intentar esbrinar què volen fer amb elles. 
Si ens haguéssim de guiar pel títol i per l'horrible dibuix de la coberta, més propi de Corin Tellado que de l'obra que ens ocupa, mai agafaríem aquest llibre de la prestatgeria. Però l'autor és Jeffrey Eugenides i, encara que la seva obra sigui breu, és impressionant. El primer treball va ser Les verges suïcides, que Sofia Coppola es va encarregar de portar magistralment al cinema; la segona, Middlesex, és una de les millors novel·les dels darrers anys. 
El títol fa referència al treball que Madeleine, estudiant de literatura, està fent: un estudi de la temàtica amorosa en les novel·les victorianes, en què el nucli de la trama es centra en la recerca de la parella adequada i el casament dels protagonistes.
Pere Antoni Pons, en una crítica al diari Ara, explica que, simplificant molt, la novel·la nordamericana oscil·la entre la postmodernitat pura i dura, la de David Foster Wallace, i el classicisme de Jonathan Franzen, i que Jeffrey Eugenides es trobaria situat just en un punt mig entre aquests dos pols. 
També la novel·la es situa entre aquests dos pols: la protagonista, Madeleine, fa el treball sobre la literatura del segle XIX, amb la qual es troba còmoda -era meravellós, quan una frase era la continuació lògica de la frase precedent- però assisteix a seminaris sobre estructuralisme: es mou entre Jane Austen i Derrida. (Dels estudiosos de la semiòtica també se'n fot: "Fer-se un estudiós de la semiòtica significava per a Zipperstein portar jaqueta de cuiro, volar a Vancouver per veure retrospectives de Douglas Sirk i lligar amb totes les noies sexis i desemparades dels seus cursos. En comptes de deixar la dona, Zipperstein havia deixat el Departament d'Anglès. En comptes de comprar-se un cotxe esportiu, havia comprat la desconstrucció". Un món universitari descrit devastadorament per l'autor: "Dues de les coses que feia el transtorn eren tenir-te despert tota la nit i permetre la pràctica il·limitada del sexe: si fa o no fa una definició de la universitat mateixa". I encara més dels estudis literaris:"Perquè no tenien l'hemisferi esquerre del cervell prou activat per a la ciència, perquè la història era massa àrida i la filosofia massa difícil, perquè la geologia s'orientava massa cap al negoci petrolier, perquè les matemàtiques eren massa matemàtiques, perquè no les motivaven la música, l'art o les finances, o en realitat perquè no eren massa intel·ligents, aquelles persones aspiraven a aconseguir títols acadèmics sense fer res de diferent del que ja havien fet a primària: llegir històries. L'anglès era allò que triava per estudiar la gent que no sabia què estudiar."També, i donant sentit, un altre sentit, al títol, Madeleine es mou entre Leonard, un científic brillant i de personalitat inestable, un maníac depressiu, i Mitchell, un torturat estudiant de teologia.
Una gran traça en construïr l'edifici narratiu i un domini absolut en les descripcions, en les imatges. Un domini que va de concises frases: (...l'aspecte saludable de Madeleine semblava sospitós, com un vot a favor de Reagan) fins a l'extraordinària descripció de la Casa dels Indigents Moribunds de Calcuta.
En alguns casos, la descripció té un to irònic, com el que utilitza per parlar de París: "La finestra tenia vista a teulades de color gris clar i a balcons, a cadascun dels quals hi havia el mateix test amb flors i el mateix felí adormit. Era com si tota la ciutat de París s'hagués posat tàcitament d'acord per emmotllar-se a un gust únic. Cada veí i veïna feia el que li corresponia per atenir-se a la pauta, i era difícil perquè l'ideal francès no estava clarament perfilat com la pulcra verdor de les gespes nordamericanes sinó que s'inclinava més aviat a favor d'una pintoresca deixadesa. Calia coratge per deixar que les coses es fessin malbé tan formosament". Tampoc se n'escapa Nova York: " És meravellós anar descalç per Nova York. És com caminar damunt d'una tomba gegant". En d'altres, és d'una cruesa esfereïdora, com en intentar explicar què sent un maníac depressiu:  "Deixa'm que t'expliqui què passa si una persona està clínicament deprimida (...) Passa que el cervell emet el senyal que està moribund. El cervell deprimit emet el senyal, i el cos el rep, i al cap d'un temps el cos es pensa que també està moribund. I comença a baixar la persiana. Per això la depressió fa mal, Madeleine. Per això és físicament dolorosa. El cervell es pensa que es mor, i aleshores el cos es pensa que es mor, i el cervell ho registra, i així amunt i avall, com un bucle de realimentació". Una esgarrifosa descripció que no exclou tampoc la crítica punyent a les teràpies utilitzades: "El liti anava molt bé per induir un estat mental en el qual prendre liti semblava una bona idea".
Hi ha autors l'estil dels quals ens és proper, ens fa sentir en una zona de comoditat. Si, a més, la seva habilitat narrativa és tan extraordinària com la d'Eugenides, el plaer de la seva lectura és garantit (amb menció especial per a la traducció d'Emili Olcina). En aquest cas, el plaer de gaudir d'una gran experiència literària ha vençut l'inicial poc interès que la temàtica em despertava. Com explica el mateix Eugenides a la novel·la, referint-se a Madeleine, "Volia que un llibre la dugués a llocs on no podria anar per sí sola".