La sal de la tierra/ The salt of the earth

Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado

La sal de la tierra és un documental que refà la trajectòria del fotògraf brasiler Sebastiao Salgado. Des del moment en què la seva dona Lélia va comprar una càmera de fotografiar i ell va començar a jugar-hi, fins l'actualitat, en què es pot considerar un dels grans de fotografia mundial. Wim Wenders ens demostra com n'és de gran, com a documentalista, i sap extreure el fil del pensament de Salgado sense fer nosa en cap moment, cedint-li tot el protagonisme, en un crescendo emocional que fa que l'espectador empatitzi totalment amb el fotògraf. Imatges fixes i fragments de documentals filmats pel fill de Salgado, Juliano, que comparteix l'autoria del documental amb Wenders, s'intercalen amb la imatge del propi fotògraf adreçant-se a l'espectador mentre, amb veu serena, explica les circumstàncies de cada fotografia i les reflexions que aquestes circumstàncies li provocaren. 

Salgado no és fotoperiodista, sinó fotògraf de projectes llargs. Per treballar es submergeix en el món que vol retratar fins que, d'alguna manera, la fotografia apareix davant seu. Això no obstant no el fa defugir el que sobtadament li apareix al davant, i és capaç de recórrer els cent cinquanta quilòmetres de mort que el separen de Kigali per documentar l'horror. Un horror que el va portar a renegar de la humanitat i a renunciar a la fotografia, fins que un projecte més esperançador, Gènesi, el va dur altre cop a voltar món amb la càmera a les espatlles. Un projecte, Gènesi, que encara s'és a temps de gaudir a Caixafòrum. Documental i exposició, una porta sublim al món de Salgado.

Searching for Sugar Man

Malik Bendjelloul

Sixto Rodríguez era un cantant de Detroit. Un dia que cantava en un antre ple de fum"al costat del riu Detroit", el varen anar a veure un parell de productors que es varen quedar sorpresos de la qualitat de l'artista. "Com a mínim, com en Dylan". I varen gravar un disc en el qual es varen dipositar moltes esperances, i que va ser un fracàs de vendes. La desfeta comercial del segon disc de Rodríguez va dur-lo a abandonar la carrera artística. Corria la veu que s'havia suicidat dalt d'un escenari, després d'una actuació desafortunada; el que ningú no sabia era si ho havia fet disparant-se un tret o calant-se foc. Rodríguez havia desaparegut del mapa.

Però, mentrestant, a Sudàfrica, Rodríguez s'havia convertit en el músic més popular del país. Les seves cançons, que reflectien el desesper de la classe treballadora de la castigada Detroit, eren preses com a cants d'alliberament a la Sudàfrica de l'apartheid, fins el punt que les autoritats d'aquell estat feixista feien malbé les pistes del disc que consideraven subversives, abans que arribessin a les botigues.
Aquesta popularitat, afegida al misteri que envoltava la persona de Rodríguez (i no només la persona, sinó les circumstàncies de la seva desaparició), varen dur dos fans seus, un periodista i un venedor de discs, a investigar sobre què se n'havia fet, de Rodríguez.

Fascinant documental, que va guanyar el Festival In-Edit, que barreja la investigació gairebé detectivesca amb el retrat de les duríssimes condicions dels desheretats de Detroit, i dels oprimits de Sudàfrica. Tot amb unes imatges, sovint fetes amb càmeres casolanes, documents de l'època, i amb enormes dosis de poesia i d'honestedat. I amb un final sorprenent, que ara no desvetllarem, però que ens  exemplifica tant el conte de la Ventafocs com l'existència de realitats paral·leles.  

The Last Waltz

Martin Scorsese

En deu anys, el festival In-Edit de cinema documental musical s'ha convertit en una cita obligada pels amants d'aquest gènere. I a fe que n'hi ha, perquè només calia veure les llarguíssimes cues que es formaven davant els cinemes Aribau i Aribau Club per comprovar que la proposta aixecava grans expectatives. El programa, certament, prometia, i era difícil fer tria. 

Aquest cop, finalment, ens vàrem decidir per revisitar un clàssic: The Last Waltz, la pel.lícula que Martin Scorsese va filmar en ocasió del concert de comiat que va oferir The Band el 1976. Ja l'havíem vist quan es va estrenar aquí, i posteriorment en DVD. Però tornar-la a veure -i escoltar- en pantalla gran i ben sonoritzada la torna a situar com una de les grans pel.lícules documentals de música de tots els temps. De fet, i aprofitant l'avinentesa del festival, s'ha publicat una llista de les considerades millors pel.lícules d'aquest gènere i The Last Watz, com no podia ser d'altra manera, hi ocupa un lloc privilegiat (a mi personalment se'm fa difícil establir un ordre en un llistat d'aquests; si de cas, el prenc com a referència no pel valor ordinal sinó com a arxiu). 
A més de The Band, protagonista indiscutible i merescut, d'una trajectòria impressionant i no només com a grup acompanyant de Bob Dylan (vull fer constar que considero The Basement Tapes com un dels millors i més desconeguts discs que varen fer junts), a més de The Band, deia, hi ha lloc per a tota l'escena de la música popular nordamericana -Canadà inclòs: del Neil Young que ve del nord i parla d'Ontario al Dr. John que arrenca el gumbo de New Orleans, els sons plens de gospel dels Staples o el blues de Chicago de Muddy Waters, les difícils harmonies de Joni Mitchell, el to èpic de Neil Diamond o la improvisació de Ronnie Hawkins, amb l'afegitó de la potència irlandesa de Van Morrison i el blues -això sí, amb flegma britànica- d'Eric Clapton. I Paul Butterfield. I Emmylou Harris -que no va poder anar al concert i la varen gravar després. I les intervencions poètiques de Michael McClure i Lawrence Ferlinghetti, el darrer sobrevivent de la generació beat (fa un parell d'anys vaig estar a la seva llibreria de San Francisco, la Citylighs Bookstore, i encara hi va cada dia!). Fins i tot hi ha temps perquè al final, en una interpretació eucarística i esplèndida de I Shall be Released, hi intervinguin Ringo Starr i Ron Wood. I, naturalment, el mestre, Bob Dylan.

Música popular, o d'arrel popular, amb tonades i ritmes que s'encomanen fàcilment i amb textos que parlen d'amors impossibles, de perdedors, de rebels, de carretera... Algú va dir que Amèrica és una carretera. I és a aquest concepte que s'agafa Martin Scorsese per donar una dimensió molt més gran al documental. Si la pròpia filmació del concert ja era extraordinària, amb les càmeres entre els músics, jugant amb les llums, el relat que aconsegueix dels membres de The Band sobre la seva pròpia trajectòria encara ho subratlla més. La pel.lícula d'Scorsese ha marcat posteriorment un patró de com han de fer-se aquest tipus de treballs. La relació de Scorsese amb la música sempre ha estat molt estreta: ha fet pel.lícules sobre els Rollings, sobre Dylan, sobre George Harrison, sobre el blues...i sobre The Band amb els que, a més, tenia una forta amistat. Scorsese sap què vol dir el concepte "carretera".  Setze anys de carretera, de carretera de veritat, de tocar en locals buits i honky tonks, d'entrar a supermercats a pispar menjar, donen prou pòsit per fer que la música de The Band sigui del tot sincera, autèntica, que vagi a l'arrel de tot. Una narració que s'intercala amb les imatges del concert i que, vista ara, amb només Robbie Robertson i Garth Hudson com a supervivents, s'envolta d'un halo de nostàlgia. Una nostàlgia que ve reforçada per les notes del vals que donen nom a la pel.lícula. Per si no l'heu vist, aquí us la deixo. 

Watch The Band - The last waltz.avi in Music  |  View More Free Videos Online at Veoh.com

La cueva de los sueños olvidados/ Cave of Forgotten Dreams

Werner Herzog

El 1994 es va descobrir, a la vall de l'Ardèche, la cova de Chauvet, anomenada així en honor d'un dels seus descobridors. L'atzar havia fet que un enderrocament n'hagués tapat l'entrada original i hagués restat intacta. A més de la bellesa de les seves formacions naturals, la cova servava encara un altre tresor: una col.lecció impressionant de pintures rupestres, les més antigues trobades fins ara.
Werner Herzog no és un cineasta qualsevol. Quan fa un documental va molt més enllà del que és estrictament un documental, i parla de la vida, i la mort, i l'essència humana. Ja ho havia fet en un film/documental extraordinari, Grizzlie Man, i ara ho torna a fer en aquesta pel.lícula. Malgrat les molt restrictives condicions de filmació, aconsegueix fascinar-nos en la seva immersió al món del passat, i estableix connexions entre passat i present, i divaga sobre el real i l'imaginari i quina és l'essència de l'ésser humà. Tot això acompanyat d'una inquietant reflexió final.

Com es fa avui en l'anomenat Street Art, en què s'aprofiten els accidents, relleus i imperfeccions del món urbà per a transformar els espais donant-los un nou significat (vegeu l'enllaç a la columna de la dreta d'aquest bloc), també els pintors de fa 30.000 anys enrere aprofitaven el relleu de les parets de la cova per dotar de volum les seves increïbles pintures. Lleons, cavalls, óssos, rinoceronts, s'amotllen a les formacions calcàries i, més extraordinari encara, apareixen recorbertes per una fina i brillant capa de calcita que els ha anat cobrint d'aleshores ençà. En alguns casos, i probablement per donar la sensació de moviment, els animals apareixen amb varis caps, o amb moltes potes. Trenta mil anys més tard també ho va fer Marcel Duchamp.

Percebent la importància d'aquest ús del relleu, Herzog va prendre la decisió de filmar amb càmeres 3D.  D'aquesta manera (i si sobreviviu al mal-de-cap de les ditxoses ulleretes), la nostra immersió a la cova és absoluta. El 3D apareix així no com un mer recurs per explotar el filó comercial, sinó com un avenç tècnic que permet dotar d'un nou significat la representació cinematogràfica. Poc s'ha explorat en aquest sentit: ho ha fet Werner Herzog i ho va fer Wim Wenders, a Pina. Pel que fa a la banda sonora, perfecta, fent d'efecte multiplicador al to general de la pel.lícula.
Lluny del gran espectacle, el viatge per la cova esdevé gairebé una experiència mística, que explora la impossibilitat que tenim, com a simples humans d'un present limitat, de poder interpretar allò que de recerca del trascendent té la humanitat.

La doctrina del shock/ The Shock Doctrine

Michael Winterbottom

Documental basat en el llibre del mateix títol de Naomi Klein, publicat en castellà per Ed. Paidós. La tesi és la següent: de la mateixa manera que un shock traumàtic causa a l'individu desorientació i pèrdua dels mecanismes de defensa de la pròpia voluntat (i els exemples aquí van des de les teràpies d'electroxoc fins a la pràctica de la tortura), shocks d'abast social (guerres, atemtats, desastres naturals,...) anorreen la capacitat de resistència del col.lectiu i permeten la desregulació total dels mecanismes econòmics i la implementació de mesures ultraliberals. Un nom propi destaca, com a protagonista, per damunt de tots els altres: el de Milton Friedman, economista i apòstol del liberalisme més radical, de la desregulació gairebé total. Les seves propostes (les seves i les del seu equip, els Chicago Boys), varen ser aplicades al Xile de Pinochet i a l'Argentina dels generals, ferotges dictadures dels anys 70, però també a suposades democràcies com la Gran Bretanya de Margareth Tatcher o els EUA de Reagan. En tots els casos el resultat ha estat l'augment espectacular de l'atur i s'han disparat les diferències entre les rendes més altes i les més baixes. Sistemàticament s'han anat succeïnt els esdeveniments que han fornit de munició els aplicadors d'aquestes mesures: l'ensulsiada de l'Europa de l'Est, amb el cop dictatorial final encapçalat per Ieltsin; les successives guerres del golf, que han protegit els interessos petroliers i han fet florir el negoci de la seguretat privada, com el cas de Blackwater; els atemtats de l'onze de setembre, que han creat el clima de pànic necessari per anular tota resistència a les mesures d'involució democràtica dins els propis EUA (que oportuna que resulta, ara, la pel.lícula de Clint Eastwood, J. Edgar!). Fins i tot desastres naturals com el tsunami de l'Indic han permès el desplaçament de milers de persones que vivien a les costes i l'oportunitat de construïr-hi enormes complexos hotelers. Pel que fa als efectes del Katrina, el propi Friedman explica que el fet que es destruïssin tantes escoles i que la població hagués de fugir era una magnífica oportunitat per refer el sistema educatiu i privatitzar-lo.

Al final, la conclusió s'explica a través d'una anècdota atribuïda al president Roosevelt que, tot i no saber-se del cert si és real, és significativa. Es diu que l'any 37 algunes organitzacions progressistes i els sindicats varen reunir-se amb Roosevelt per demanar-li que inclogués les seves propostes a la política del New Deal. El president els va escoltar amb atenció fins el final; aleshores els va dir: tot això està molt bé, però ara sortiu aquí a fora i obligueu-me. I ho van fer: milers de vagues es varen produïr aquell any per exigir millores en les condicions de les classes treballadores. Quantes vagues va haver-hi als EUA l'any 2007, pregunta Klein: 21! Es així, sense perdre la pròpia història i lluitant per evitar que ens imposin el que ens expliquen que és inevitable.
La pel.lícula està feta sense gaires malabarismes: imatges d'arxiu que il.lustren el què s'explica (quin mal que em fan , encara ara, veure les imatges del cop de Xile!), amb breus aparicions de l'autora, Naomi Klein, en diferents conferències, així com declaracions d'alguns dels personatges que s'esmenten, incloent-hi el propi Friedman.
Tot i que la pel.lícula és del 2009, la seva reposició a la Filmoteca ha servit per recuperar-la i comprovar-ne la total vigència. Més ara que, en una situació de crisi econòmica -causada per les mateixes polítiques desreguladores- es vol aprofitar per aprofundir en un procés d'involució social amb l'excusa que no hi ha més remei i amb el cinisme de voler-nos fer creure que tots en som responsables.
Una darrera apreciació, aquesta relacionada amb la meva estrena a la nova filmoteca. Ja sabia, perquè així estava anunciat, que la pel.lícula es projectava a partir d'un DVD. El que no podia preveure, tractant-se d'un equipament acabat d'estrenar, és que la pel.lícula es veuria malament, pixelada, i que fins i tot s'aturaria i ens deixaria, en dues ocasions, gairebé deu minuts asseguts a la sala amb cara de babaus i mirant la pantalla en blanc. Semblava talment que el DVD l'haguessin comprat al top manta del xamfrà!!
Per si la voleu veure, aquí la teniu

Pina

Wim Wenders

Durant molts anys d'amistat, Wim Wenders i Pina Bausch s'havien plantejat la possibilitat de fer un treball conjunt. Quan el 2009 la ballarina i coreògrafa alemanya va morir, Wenders va decidir tirar endavant una pel.lícula a través de la qual, tant ell com els ballarins que treballaven amb Pina Bausch poguessin homenatjar-la (al cartell de la pel.lícula hi ha una frase reveladora de la seva intencionalitat: "Una pel.lícula per a Pina Bausch). Però la pel.lícula va una mica més enllà del que seria el clàssic documental, perquè s'estructura a partir d'oferir diferents coreografies en escenaris diversos, des de l'escenari teatral a escenaris urbans, industrials i naturals. Molt poques paraules, però sempre coincidint en subratllar la capacitat de Pina Bausch de saber extreure de cadascun dels ballarins tot el seu potencial expressiu i creatiu. Coreografies sempre arriscades; segons Wenders(veure entrevista)"la dansa era, per a Pina, la seva arma contra la pena i el dolor del món, i també contra la mort. Quan afirmava: 'Balleu, balleu, o estarem perduts', ho creia de debò". Valentia creativa, que portà el treball expressiu del cos més enllà dels marges canònics de la dansa; eclecticisme musical, per tal com podia utilitzar tan aviat música de Txaikovski com de Caetano Veloso. Filmada originalment en 3D, la pel.lícula de vegades té un ritme una mica massa pla, però tot i així  és una magnífica oportunitat de veure les propostes coreogràfiques de Pina Bausch, sobretot per aquells que no vàrem tenir la sort de veure-la en directe.

                                        

To de re per a mandolina i clarinet

Jordi Turtós i Àngel Leiro

Documental que pretén buscar el com va néixer, què va ser i per què es va extingir el moviment de música progressiva anomenat Ona Laietana, nascut al voltant de la sala Zeleste (el podreu veure clicant aquí). Per fer-ho reuneix un grup de músics actuals -Roger Mas, Ramon Faura, Sisu Coromina i Francesc Bombí-Vilaseca- que es qüestionen sobre el moviment, les seves característiques i el seu llegat. A aquestes preguntes s'intenta respondre a través de la veu d'alguns dels seus protagonistes: els creadors de Zeleste, Rafael Moll i Víctor Jou, i alguns dels personatges del seu univers: Rafael Zaragoza, Xavier Batllés, Víctor Amman, Jaume Sisa, Gay Mercader,... El film fou presentat a començaments de novembre al Festival de Cinema Documental In-Edit Beefeater i emès fa pocs dies al programa Sputnik de TV3, que n'és productora.

No vaig poder anar a l'estrena de la pel.lícula, i tampoc l'havia vist per televisió, així que sort que un bon amic -gràcies, Humbert!- em va fer arribar l'enllaç. Sort, perquè toca de ple el punt G de la meva memòria músico-sentimental. Perquè jo em vaig fer gran, musicalment parlant, a Zeleste. En l'ambient en què em movia -el cau, la veritable escola- escoltàvem molt de rock britànic (King Crimson, Cream, Jethro Tull, Pink Floyd, Rollings) i nordamericà (Hendrix, Dylan, Stephen Stills). També havíem anat seguint a Màquina!, a Pau Riba, i a Om. Però entrar a Zeleste va ser entrar, de cop, al món de la sonoritat de Miles Davis i John Coltrane, i de tot el que se'n derivava: Chick Corea, Herbie Hancock, Weather Report...Tot d'una el món de l'harmonia i del timbre s'obria a nous universos. I s'hi afegia la recerca dels sons de la terra: Toti Soler i l'Orquestra Mirasol són els culpables de que jo volgués ser músic. I s'hi van afegir Música Urbana, i Iceberg, i en Santi Arisa i en Jordi Sabatés, i Secta Sònica i la Dharma... Quan escoltava en Xavier Batllés o en Carles Benavent, volia ser baixista; també, després de veure en Santi Arisa, volia tocar la bateria, i la guitarra després d'un concert amb en Max Suñé. I, a més dels músics, els escenaris: el Saló Diana, les Jornades Llibertàries, el primer Canet Rock... 
El documental presenta algunes imatges que semblaven irrecuperables, com en Toti Soler interpretant la Sardana Flamenca, i alguns comentaris que m'agradaria destacar: la imatge que fa en Pau Riba, explicant com el franquisme havia bastit una resclosa que no deixava passar la llibertat i com aquesta ho va inundar tot quan la resclosa va petar,... abans que s'optés per canalitzar-la, afegiria jo. Destacaria també, per propera, la descripció que fa Joan Saura de la sensació que es tenia en entrar a Zeleste i trobar-te en Xavier Batllés tocant el baix. També és destacable l'autocrítica que es fan els música d'ara: "ells (els de l'Ona Laietana) tocaven per gust, i nosaltres ens cobrem l'IVA entre col.legues!". Finalment, l'acta de defunció d'aquella onada, amb el clam reivindicatiu que fa en Manel Joseph: "Nosaltres (la Plateria) no en som responsables!!" i situant com a causes el canvi del context sòcio-polític, com a marc general, i l'aparició de l'heroïna i el punk com a factors més directes.
Un magnífic document per a recuperar la memòria històrica, i moltes hores de bona música.