diumenge, 8 de novembre de 2015

Truman

Cesc Gay
En Tomás viatja des del Canadà fins a Madrid per trobar-se amb el seu amic Julián, que passa per una situació especialment delicada. Junts passen quatre dies, amb la companyia d'en Truman, el gos de Julián.
No puc dir gaires paraules d'aquesta meravellosa història perquè, com sempre passa amb el bon cinema, només es pot explicar veient-la. Una impressionant reflexió sobre l'amistat i el sentit de la vida. Pel·lícula de pauses, silencis i ritme lent, però que té el tempo exacte que exigeix la història. Una pel·lícula on destaca el treball de la parella protagonista, justament premiats a Sant Sebastià. Ricardo Darín fa un recital interpretatiu en la línia que el caracteritza, i Javier Cámara fa un dels papers més difícils que mai he vist: un paper de silencis, de poques paraules, de contenció i que l'obliga a expressar-se amb la mirada, i amb el sol gest de la cara... Javier Cámara fa, sobretot, el paper de posar-se davant la cámera i no semblar un actor sinó en Tomás, aquell amic íntim que sempre tenim al costat quan cal. Però, atenció! Cap dels dos no brillaria tant si no s'haguessin fos completament amb el gran guió d'en Cesc Gay. Aneu al cinema i veieu-la; és la millor manera d'agrair-li al director aquest regal.
Ah! I una abraçada gegant per a la Marta, que ha tingut l'encert de produir-la.


dilluns, 2 de novembre de 2015

El triomf del color

Varis artistes
Sala Garriga -Nogués


El Museu d'Orsay és, sens dubte, una de les visites obligades quan es va a París. Fins i tot si s'hi va amb una certa freqüència convé, de tant en tant, tornar-hi a entrar; si es té aquesta oportunitat es pot ser selectiu i anar a gaudir d'aquelles obres que més s'adiguin amb el moment que estem vivint, deixant enrere la visita bulímica que es sol fer quan s'hi va per primer cop. Triar amb criteri és garantia de poder gaudir amb plenitud del que una gran col·lecció ofereix. Ara, a la Sala Garriga-Nogués de la Fundació Mapfre se'ns proposa una exposició que, si bé és extensa, ens porta una tria de l'extens catàleg del museu parisenc, vertebrada per la idea de l'evolució del paper expressiu que va anar adquirint el color a finals del segle XIX i inicis del XX.
Exposició magnífica, cal dir d'entrada, que ha estat magníficament comisariada. La selecció de les obres exposades s'ha supeditat a la idea del que es volia comunicar, i d'això en resulta una d'aquelles exposicions de les quals es surt amb la sensació d'haver après coses. Una exposició amb una forta càrrega pedagògica per tal com està organitzada i pels exemples triats. No hi manquen els grans noms de la història de l'art (Van Gogh, Gauguin, Cézanne, Picasso, Monet), però lluny de centrar-se en destacar-les per damunt de les altres, juguen un paper d'igualtat amb altres noms menys coneguts en aquest procés d'assoliment del color com a força expressiva per ell mateix. 
Si se'm permet la gosadia de destacar alguna de les obres exposades, jo em fixaria especialment en les obres de Léo Gausson (La Maison), Seurat (Port-en-bassin, avant-port, marée haute), Henri-Edmond Cross (L'après-midi a Pardigon), Van Gogh (Portrait de l'artiste), Gauguin (Les Meules jaunes i Marine avec vache), Émile Bernard (La Moisson), Paul Sérusier (Le Talisman, l'Aven au Bois d'Amour), Paul Ranson (La sorcière au chat noir), Édouard Vuillard (Le Sommeil i La Promenade dans le port), René Seyssaud (Les oliviers), Monet (Saule pleureur) i André Derain (Pont de Charing Cross).
L'entrada és de franc, però cal fer la gestió de les entrades per anticipat si es vol assegurar l'entrada: cal tenir en compte que l'espai no és ni ampli ni pensat com a museu, i hi ha un nombre restringit de visitants. Podeu fer-ho en aquesta adreça.
(Foto: El País)

dijous, 24 de setembre de 2015

El cant del cucut/ The Cuckoo's Calling

Robert Galbraith
Ed. Proa
En Cormoran Strike és un veterà de la guerra de l'Afganistà, d'on ha tornat amb la moral per terra i una cama de menys. Ara és un detectiu privat, amb pocs clients i encara menys ingressos, que malviu dormint en un llit de campanya al seu despatx, que acaba de trencar amb la seva parella i que més d'una vegada ha acabat en un racó d'algun pub amb més cervesa del compte. Al mateix temps que li arriba, per fi, un cas, li arriba, també, una secretària temporal.
El cant del cucut és la primera novel·la dedicada a Cormoran Strike (la segona és Bombyx Mori -El cuc de seda), escrita per Robert Galbraith, un pseudònim no gaire pseudònim de la J.K. Rowling, culpable de ser la creadora de Harry Potter. 
El cant del cucut se'ns revel·la com una novel·la distreta, que manté amb habilitat la intriga i les ganes de seguir llegint. Una novel·la que ens duu d'un costat a l'altre del Londres actual, amb un estil narratiu que està a mig camí entre les històries d'en Potter i les novel·les policíaques d'estil clàssic de l'Agatha Christie o de P.D. James. Per poder-les seguir cal acceptar que, com en el cas de les històries protagonitzades per Poirot, només al final es descobreix tot l'embolic, gràcies a la reconstrucció dels fets que té lloc al cap del protagonista i de la qual el lector no en té cap pista. El lector acaba tenint la mateixa sorpresa que el personatge que acompanya l'Strike (a les novel·les clàssiques sempre n'hi ha un: en aquest cas la Robin, la secretària), el qual només té intuicions però no coneix per quins viaranys discorre la lògica del detectiu.
Una novel·la distreta, d'aquelles que van bé per llegir al metro.

diumenge, 6 de setembre de 2015

La crisi de la vivenda a Espanya i els desnonaments

Andrés Kudacki
Visa pour l'Image
Perpinyà

Un any més, i ja en portem vint-i-set, no faltem a la nostra cita anual al festival de referència del fotoperiodisme mundial. 24 exposicions oficials, seleccionades d'entre les 4500 propostes presentades, a més de tot l'off-festival. Exposicions, debats, xerrades, diàlegs, presentacions, actes en els que de ben segur que ha planat l'actualíssim debat sobre l'ètica fotoperiodística.
Centrant-nos en les exposicions, no hi falten les centrades en els conflictes actuals, uns de coneguts i d'altres força desconeguts (són aquests els que tenen un paper més important, perquè fan visible allò que aparentment no existeix). 
Fora dels reportatges sobre conflictes immediats, voldria destacar els treballs de Pascal Maitre (riu Congo, reportatge en el cor d'una llegenda) i Juan Manuel Castro Prieto (Perú, vall sagrada) tot i que les magnífiques imatges d'aquest darrer es veuen perjudicades, al meu parer, per una edició de la imatge poc encertada pel que fa al focus i al tractament del color. També destacaria les dues retrospectives dedicades a Eli Reed (A long walk home) i Manoocher Deghati (Davant de la realitat), i la bellíssima història d'amor explicada per Nancy Borowick (El càncer, una història de família).

Però, per damunt de tot, si alguna exposició m'ha arribat més endins ha estat la d'Andrés Kudacki que dóna títol a aquesta entrada. Veient aquestes imatges ens hi podem veure tots reflectits; ja no és "allò que passa a aquella pobra gent d'allà". És allò que pot passar aquí al costat, al veí, o al familiar. O que ens pot passar a nosaltres mateixos. La dramàtica imatge de la visió de la policia a punt per entrar al pis, vista des de l'espiell, ens posa en el punt de vista i la situació de la vístima del desnonament. Unes imatges impactants que posen en lloc d'honor el paper social que pot tenir el fotoperiodisme i que haurien de tenir la màxima publicitat i difusió. Per si les voleu veure, les trobareu en aquest enllaç: http://www.andreskudacki.com/?page_id=298

dimecres, 2 de setembre de 2015

Canciones de amor a quemarropa/ Shotgun lovesongs

Nickolas Butler
Libros del Asteroide
En Henry, la Beth, en Ronny, en Kip i en Lee són cinc amics que han crescut junts en un petit poblet de Wisconsin. Cadascú ha seguit un camí diferent però acaben retrobant-se al poble.
Sembla lògic pensar que Canciones de amor a quemarropa té cinc protagonistes, però als cinc esmentats cal afegir-ne un altre de fonamental: el paisatge, la terra, allò que anomenem casa meva.
Nickolas Butler ha escrit un llibre meravellós sobre l'amistat, el poder de l'amor i la força de les arrels, de l'horitzó que els ulls han après de ben petits. Una història sense daltabaixos, que va desentortolligant la complexa trama de les relacions humanes. La narració és polièdrica, i cada capítol és explicat en primera persona per un dels cinc personatges, de manera que poc a poc es va construint el relat i dóna la possibilitat de donar una visió multidimensional dels fets, de les emocions, dels protagonistes.
Fotografia: Dennis Knuth
Un dels punts més forts de la novel·la és la capacitat descriptiva de l'autor, que posa en solfa tots els sentits. 
"Las nubes arañaban la tierra blanda, los ríos y los arroyos bajaban crecidos y terrosos, y los tractores verdes y amarillos araban los campos. En el lanudo cielo gris, bandadas de gansos dibujaban una uve en su antiquísima expedición anual, y en los postes de teléfono, los gavilanes de cola roja escudriñaban el terreno buscando topillos y ratones de campo. Las vacas holgazaneaban en el lodo, y la pila de neumáticos que ardía a kilómetros de distancia emborronaba un pedazo de cielo.
Una iglesia luterana se erigía solitaria en su parcela de la pradera, con un modesto aparcamiento al aire libre recién asfaltado y parcelado con pintura amarilla. Una hilera de tuyas se encargaba de cortar el viento y otra de pinos blancos daba sombra. Y el cementerio: ciento noventa y nueve lápidas, una de 1877. 'BJORN ERICKSON', se leía aún, pese a que la lluvia ácida, el liquen, el viento del oeste, el hielo y la nieve habían medio borrado la inscripción. Unos columpios con las cadenas oxidadas a trozos gemían ruidosamente ante la más leve de las brisas. El campanario era lo más alto en kilómetros a la redonda salvo por dos o tres silos de cereal y un álamo negro que crecía junto a la acequia".
Posem-hi una harmònica i una melodia melangiosa, i sonarà com una balada de Bruce Springsteen.
Libros del Asteroide

dimarts, 21 de juliol de 2015

La formació d'una identidad. Una història de Catalunya

Josep Fontana
Eumo Ed.
El darrer treball de Josep Fontana té un títol que és prou explícit, i que resumeix a la perfecció quin és el seu fil conductor: la formació d'una identitat. Fontana vol, conseqüent amb la seva feina d'historiador, cercar en les arrels històriques les raons per interpretar el moment que estem vivint ara mateix. I ho fa amb el rigor i la saviesa que li són propis. Successor i deixeble de Jaume Vicens Vives i de Pierre Vilar, Josep Fontana desplega el que l'historiador francès qualificava d'història total, i recull tota la polièdrica varietat d'elements que expliquen el devenir de la història, cercant els fets i explicant-ne les causes. Es tracta d'una obra de caràcter divulgatiu, però això no es contradiu amb el rigor i el volum de documentació utilitzada: només cal veure les notes bibliogràfiques finals, que ocupen 51 pàgines d'una lletra menuda, menuda...
Josep Fontana posa de bracet els eixos nacionals i socials- el gran tema de debat d'avui en dia- i subratlla, per damunt de tot, que si algú ha preservat al llarg dels segles la identitat catalana han estat les classes populars, desmuntant, per un costat, el fals binomi que unes preteses esquerres, maniquees i dogmàtiques, han associat entre catalanisme i burgesia i, per l'altre, l'autoatribució d'un sector d'aquesta burgesia com a dipositària de les essències nacionals.
Ningú millor que el propi Fontana per explicar el què pretèn: "En aquest moment en que sembla propera la fallida d'una democràcia tramposa, el futur és incert. Com a historiador, sé que no és possible preveure què passarà a curt i mitjà termini: que no es pot aventurar com acabaran els conflictes que avui tenim plantejats, per bé que sembla difícil que unes solucions que satisfacin les demandes de canvis profunds de la nostra societat puguin venir de la gestió d'uns partits, l'interès fonamental dels quals és que tot segueixi igual. 
Fer aquesta mena de previsions no és la feina que li correspon a un historiador, sinó la d'analitzar els moviments de llarga durada i explorar les dimensions més profundes de la vida social. Per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d'uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d'un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un obstacle."
Fent un barreig entre l'historiador cubà Manuel Moreno Frajinals i el poeta basc Gabriel Celaya, podem dir que la història és una arma carregada de futur.
Fotografia: Jot Down Magazine

dilluns, 4 de maig de 2015

Better Call Saul

Vince Gilligan, Peter Gould.
Primera de les branques que neixen a partir del magistral tronc de Breaking Bad. L'spin-off -sembla que aquestes coses s'anomenen així- explora el passat de l'impagable Saul Goodman, en realitat James McGill. No sé què és el que va decidir Vince Gilligan a triar aquest personatge per treure aquesta branca: el personatge en sí mateix, o el potencial interpretatiu de Bob Odenkirk. Fos quin fos l'origen, el resultat és formidable. Però, atenció! Si a Breaking Bad tot agafava un cert to còmic, d'una comicitat tarantiniana, aquí tot és molt fosc, més trist, sense deixar gaire espai al somriure. És una història que emociona i fa que l'espectador tingui una immediata empatia amb el personatge d'en Saul/James. És tracta d'una bona persona que vol sortir de la vida de timador de poca monta que duu i  seguir les traces del seu germà gran, advocat de prestigi. Però en Saul és un perdedor, i aquesta història és una història de perdedors (i ja no explico res més per no esguerrar la sorpresa a qui encara no l'hagi vist). Només comentar que també hi apareix en Mike, des d'una faceta que fa que aviat tinguem també simpatia per ell.
Com a la sèrie mare, cada pla està estudiadíssim i es busca el punt de vista impossible, la imatge que no deixa indiferent, la fotografia que s'explica per sí sola. 
La interpretació d'Odenkirk és excel·lent; ja ho havia demostrat en una altra sèria, Fargo. Aquí fa tot un recital, però no li van gaire al darrere tota la munió de secundaris que completen la nòmina.
Només hi ha una cosa que em faci una certa por: que, com moltes vegades passa, vulguin allarga-ho tant -ja està contractada una segona temporada- que acabin desdibuixant el to original de la sèrie. Esperem que tinguin contenció!!  

dissabte, 25 d’abril de 2015

Océano África

Xavier Aldekoa
Península
"En Àfrica nunca nada está roto, está esperando a ser reparado". Océano África és un recull d'escrits, d'imatges, més que no pas d'articles, centrats en diferents paisos d'Àfrica, d'un extrem a un altre. Escriptor i periodista, Xavier Aldekoa reflecteix en tots els seus escrits el profund amor i alhora la seva enorme empatia amb el dolor d'un continent tan castigat. Aquest amor i aquesta empatia neixen del profund coneixement que n'ha anat obtenint a força d'anys, de quilòmetres i d'hores i hores de conviure amb els seus habitants des d'una posició de respecte absolut. 
"Ser periodista es una profesión fascinante porque te brinda el privilegio de interesarte por los demás". En la linia del millor Ryszard Kapuscinski, el llibre presenta un paisatge natural però, sobretot, un paisatge humá. Res miloor que aquesta definició: "...cada lugar es su gente, y sólo es posible conocerlo si uno se mezcla con sus habitantes. África no existe, pero sí existen los africanos". És un llibre de viatges que no és un llibre de viatges, sinó de persones. 

dissabte, 21 de març de 2015

Crímenes que no olvidaré

Alicia Giménez Barlett
Destino
Recull de nou narracions breus protagonitzades per la inspectora Petra Delicado i el sots-inspector Fermín Garzón. Són històries escrites durant un interval de disset anys, potser històries d'aquelles que un bon dia varen quedar en un apunt com a possible esborrany d'una novel·la o potser directament històries que ja varen néixer breus, amb voluntat de conte. En qualsevol dels casos són històries molt ben escrites, amb una protagonista que progressivament va adquirint un to cada cop més escèptic respecte de la humanitat, i que impregna la narració d'un aire de cinisme ben equilibrat, que defuig qualsevol espurna de maniqueïsme. 
Històries distretes, variades, ben escrites, d'una novel·lista que ha sabut crear un personatge que cada vegada dóna la sensació que sap trobar el seu camí de manera independent, per sí sola, i que l'escriptora només ha de deixar que flueixi.

dilluns, 16 de febrer de 2015

Whiplash


Damien Chazelle
L'Andrew vol arribar a ser el millor bateria del seu temps. Per fer-ho estudia a l'escola més prestigiosa, on es troba amb un despòtic professor.

Haig de dir, d'entrada, que no m'ha agradat la pel·lícula. No per si està ben feta o no, sinó pel missatge final que crec que dóna. La pel·lícula dóna molt de sí per a parlar dels conceptes d'èxit, de ser "el millor" -aquest concepte tant arrelat a la societat nordamericana- i sobretot del sentit de la música. El director, en el fulletó explicatiu que es dóna a l'entrada del cinema, explica com ell, quan estudiava música, es va sentir traumatitzat i aterrit per l'exigència cruel, per la por a perdre el tempo, el ritme, la pulsació. Una vivència musical basada en la por és antitètica a l'essència de la música, i diu molt (en contra) de la societat en què vivim i en com una expressió vital com és la música s'ha convertit en un producte i en com només el qui està al davant de tot se'n surt. 
I si no m'agrada la pel·lícula és justament perquè malgrat el director tingui clares totes aquestes qüestions, a l'hora de la veritat sembla que l'assoliment del l'èxit justifiqui tot aquest camí de tortura i la conclusió final de la història sigui beneir tot aquest procés cruel: en comptes de fotre-li les baquetes pel cap, li dedica un somriure de complicitat.  Ell mateix -el director- afirma que malgrat la seva carrera acabés amb premis, reconeixement i distincions, mai ha pogut treure's de sobre els malsons ni els terrors que encara ara l'assetgen. És justificable? I atenció, perquè no en faig tant sols responsable al professor; el protagonista jove de la pel·lícula, obsedit per ser el millor, participa d'aquest procés, i no dubta en desbancar els altres competidors ni dubta en afirmar que no li calen els amics per a res, mentre assoleixi l'èxit. I de tots els alumnes no n'hi ha ni un que s'aixequi i es rebel·li. Aquella aula és un fidel reflex de com la societat ens ha fet mesells. No dubto de que darrere de grans músics -o dansaires, o acròbates- hi hagi moltes hores d'esforç i de patiment, però jo entenc, vull entendre la música d'una altra manera.
Ah! Excepcional J.K. Simmons en el paper d'odiós professor.

diumenge, 25 de gener de 2015

Desig de xocolata

Care Santos
Ed. Planeta
Tres històries  situades en tres moments històrics diferents, tres històries unides pel fil conductor d'una peça de porcel·lana, una xocolatera.
La història -les histories- corren enrere en el temps: comencem situats en el moment actual amb la xocolatera feta miques i acabem a Sèvres, al segle XVIII, mentre una delicada mà aristocràtica selecciona els components necessaris per fer la peça.
Desig de xocolata està molt ben escrit, amb un bon domini de les descripcions i dels diàlegs, i amb paràgrafs que obliguen a una relectura atenta: "Les dones es tornen boges amb els homes guapos i atrevits com tu, però després es queden amb els avorrits i normalets com jo. Saps per què? perquè tard o d'hora descobreixen que durant la vida es passa més temps fora del llit que a dins"
Cadascuna de les tres histories podria ser una història independent, però Care Santos les ha sabut unir de manera que configuren una única història, la de la xocolatera, tot traçant un panorama ben documental i creïble de la historia de la xocolata i els seus secrets. (Tinc de veí en Cristian Escribà: li hauré de preguntar sobre la bondat del que la novel·la explica).
La novel·la no té pretensions de trascendència -si obviem el trascendent que pot ser trobar la trascendència a les coses intrascendents. Però, més enllà d'aquest desafortunat joc de paraules, Desig de xocolata és una novel·la tan deliciosa com la xocolata que l'amara.



dilluns, 19 de gener de 2015

La isla mínima

Alberto Rodríguez
Juan i Pedro són dos policies de Madrid que es desplacen fins la zona dels aiguamolls del Guadalquivir per investigar la desaparició de dues noies joves.
La isla mínima és un magnífic thriller que té el se punt mes fort en l'atmosfera que sap crear. Una atmósfera que es basa en les dues coordenadas d'espai i temps. L'espai és la zona dels aiguamolls del Guadalquivir, un espai d'aigua i terra, d'impossible cartografia i de camins laberíntics, un espai presidit per l'aigua, l'arròs i el canyissar, un espai asfixiant, on hi manca l'aire i d'on és gairebé impossible sortir. El temps és l'any 80, amb la presència constant del franquisme mai enterrat, en una societat tancada i presidida pels silencis, el clientelisme, el caciquisme, la misèria i la manca de cap horitzó vital. La combinació d'aquests dos eixos produeix a l'espectador, alhora que a la parella protagonista, la sensació d'haver anat a raure en un món inversemblant i on el més difícil és trobar algun desxifrador del codi pel qual es regeix aquella societat.
Per la similitud geogràfica i per la parella protagonista i la seva relació antagònica i alhora complementària, és impossible no pensar en True Detective, tot i que el pobre Alberto Rodríguez s'ha fet un fart d'explicar que la seva pel·lícula va néixer abans que la sèrie nordamericana. Però clar, la indústria d'un lloc i de l'altre i el seu impacte global no tenen res a veure. Ben interpretada, molt ben ambientada i molt ben fotografiada. Vaja, una pel·lícula excel·lent. I un especial esment a les extraordinàries imatges zenitals, d'una intrigant bellesa.

diumenge, 11 de gener de 2015

El Senyor dels anells/ The Lord of the Rings

Howard Shore
Dir. Shih Hung Young
L'Auditori
No, no es tracta de comentar ni el llibre ni la pel·lícula, sinó del concert de la banda sonora d'aquesta, interpretada per l'OBC a l'Auditori, tot acompanyant la projecció del film. Ja havíem viscut l'experiència de posar música al Maquinista de la General, de Buster Keaton, i fa poc Pegasus va fer el mateix amb Berlín, simfonia d'uan gran ciutat, de Ruttman. 
En aquesta ocasió es tracta d'una gran obra simfònica al servei d'una trilogia de dimensions colossals. Una banda sonora d'un fort caràcter èpic, però plena de matisos segons les escenes s'esdevinguin en un indret o un altre: així tenim tons bucòlics, d'aire cèltic, quan els fets passen a La Comarca, o forts obstinats rítmics amb mètrica d'amalgama quan ens endinsem a les mines d'Ísengard. La partitura adquireix un fort protagonisme, i subratlla amb contundència les imatges. Es tracta d'una gran partitura contemporània, però que s'inscriu dins d'uns paràmetres tonals i de música descriptiva que la posa a l'abast d'un públic molt ampli, malgrat la seva complexitat. A més, és plena de leitmotivs que ajuden a situar en cada moment on i qui protagonitza aquell fragment. El desplegament instrumental que li cal és enorme, amb especial esment de la secció de percussió i de la massa coral, composta per un cor mixte i un cor de veus blanques, a més de dues solistes. Tot plegat, espectacular. A més, es tracta d'una obra d'una durada considerable ja que, de les tres hores de pel·lícula, gairebé totes tenen acompanyament musical.
L'experiència viscuda a l'Auditori és molt bona; l'orquestra i els cors funcionen a la perfecció i es sincronitzen com un rellotge amb les imatges. A més, una proposta d'aquest tipus permet acostar a un espectacle de música simfònica a un públic que no el sol tenir a l'agenda. Ja fa anys que, per acostar públic a la música simfònica, l'Auditori programava música de cinema, convidant els més prestigiosos autors a dirigir l'OBC. Però l'experiència d'afegir-hi la projecció de la pel·lícula va més enllà. I des de l'Auditori ens prometen futures experiències semblants.

diumenge, 4 de gener de 2015

Terra Baixa

Angel Guimerà
Dir. Pau Miró
Revisitació del drama clàssic d'Àngel Guimerà, de la mà d'en Lluís Homar, que interpreta ell sol els quatre papers principals de l'obra.
No em posaré jo ara aquí a disertar sobre l'obra de Guimerà; recordar només el paper simbòlic d'enfrontament entre el costat fosc i corrupte, ple d'engany i males intencions, representat per la "terra baixa", en contrast amb el costat lluminós, pur i innocent representat per la muntanya, allà on el torb i la tramuntana fan lliure el qui s'hi està.
He dit revisitació perquè no és una relectura. Pau Miró i Lluís Homar es mantenen fidels al text original; això sí, el despullen de brancatge i en deixen només el tronc principal, la qual cosa permet a Homar passar pels quatre personatges a qui dóna veu -la Nuri, la Marta, en Sebastià i en Manelic- sense haver d'agafar viaranys laterals accessoris. Va de pet al tronc de l'obra. He dir quatre personatges, perquè malgrat hi hagi un sol actor, no es tracta d'un monòleg. Lluís Homar salta de l'un a l'altre de vegades canviant de situació a l'escenari, de vegades a través d'un objecte i de vegades senzillament amb un lleu canvi en l'expressió de la cara i en la inflexió de la veu. Un autèntic recital interpretatiu que dóna en tot moment la sensació de que l'actor es troba comodíssim dalt de l'escenari fent el que fa. I li surt rodó. Com deia encertadament Bernat Puigtobella a Núvol, Homar no homareja ni fa teiatru; Homar ha mort el teiatru, en la recuperació del potencial poètic d'un text que, així despullat de tot l'acompanyament de centre parroquial -amb tots els respectes- mostra una força enorme.
La força d'un text que, per no interferir, es mou també en el terreny de l'austeritat en el muntatge escenogràfic que amb una cortina en té prou per emmarcar els tres actes -no m'agrada la il·luminació del primer: massa fredor de florescent- i amb alguns tocs de so, de vegades sons indefinits i d'altres amb la veu de la Sílvia Pérez Cruz cantant, tot, però, molt minimal.
Alguna pega? Doncs sí: jo li trobo a faltar, encara que només sigui com a homenatge al muntatge d'en Puigserver del 90, més contundència en el crit final. No ha mort el llop? Doncs que ho digui ben fort, cony!