La Vampira del Raval

Josep Arias Velasco, Albert Guinovart, Jaume Villanueva
Teatre del Raval

La Vampira del Raval ens trasllada a la Barcelona del 1912 i ens relata la història d'Enriqueta Martí, un sinistre personatge que realment va existir i que segrestava, prostituïa i sacrificava nens i nenes per tal de satisfer les més baixes necessitats de l'alta societat barcelonina.
Un personatge i una història a l'alçada Jack l'Esbudellador o Sweeney Todd; un personatge i una història que, d'haver viscut al Bronx, seria universalment conegut, se n'haurien fet desenes de pel.lícules. Però, clar, això va passar a Barcelona. Una Barcelona de pinxos, putes, macarres i misèria que no són més que instruments de les elits benestants: jutges, polítics, clergues i aristòcrates. Una Barcelona que, vista en perspectiva, podria resultar morbosament atractiva, cool, però que aquí, just quan podríem caure en la banalització de l'horror, sap agafar el to adequadament dramàtic amb un ús intel.ligent d'uns titelles que representen els nens segrestrats. Però, sense estalviar la responsabilitat criminal que li correspon a l'Enriqueta Martí, l'obra deixa clara la responsabilitat igualment criminal dels que utilitzaven els seus serveis més quan, un cop detinguda, es va esborrar tota la implicació d'aquests amb el cas. Només una desviació de la història real en explicar la fi d'Enriqueta Martí. Però és que, com adverteix Pep Cruz, la gent de teatre ho tergiversa tot.

L'obra està plantejada com una representació de Music Hall, conduïda per un prodigiós Pep Cruz, que fa l'efecte de trobar-se dalt de l'escenari com a casa. Hi contribueix el marc en què es representa, el Teatre del Raval, que manté tot el regust de teatre de centre parroquial (i dic això amb tota l'estimació del món: en aquest mateix teatre el meu sogre hi feia els Pastorets, de jove). És un marc petit, íntim, que permet la necessària proximitat entre l'escenari i la platea, amb els músics situats en un racó d'aquesta. Hi ha teatre dins el teatre, amb picades d'ullet a l'actualitat i música, molta música. 

Música que té el segell inconfusible de l'Albert Guinovart, amb la seva especial gràcia per fer melodies i crear polifonies envolvents. Només un però, i és la manca de concordança entre la música i la lletra de les cançons: en molts casos la lletra no té l'accentuació adequada i obliga la música a anar forçada, a posar corxeres quan no toca i a fer melismes estranys.
Hem esmentat Pep Cruz, però cal afegir-hi tota la nòmina de músics i actors, que se'n surten prou bé del repte de cantar i ballar, començant per Mercè Martínez i acabant en un magnífic Mingo Ràfols.