Homeland (3)

Gideon Raff, Howard Gordon, Alex Gansa

Confirmant les sospites que ja tenia després de la segona temporada, aquesta tercera ha resultat definitivament erràtica. Probablement el millor ha estat tot l'entramat ideat per en Saul per tal de colocar a la cúpula iraniana algú a qui tenen ben lligat, un "actiu", com en diuen. El protagonisme d'aquesta temporada el té, bàsicament, la Carrie, amb un guió que permet a la Claire Danes desenvolupar tot el seu potencial interpretatiu. També en Saul -Mandy Patinkin- manté el to, i la presència, d'anteriors temporades. En canvi baixa moltíssim la presència d'en Brody, un personatge que, de ser principal, ha passat a ser només una peça de tot l'entramat: aquesta és la mostra de que l'eix sobre el qual s'articula el guió ha passat de centrar-se en la lluita psicològica i moral, interna dels personatges a fer-ho sobre la intriga d'històries d'espies. Pel camí van quedant històries laterals, paral·leles, que no se sap ni cap on van, ni en què queden: la filla d'en Brody, la iraniana que treballa a Langley, la història de Veneçuela...

Un altre apartat és la pèrdua dels matisos ideològics que caracteritzava les primeres temporades, per desembocar en un discurs on els bons i els dolents estan perfectament delimitats, tenint en compte que l'argument principal és tant primari com el d'afirmar que els meus són els bons perquè són els meus. Aquest discurs arriba al seu punt més àlgid al darrer capítol: està plenament justificat assassinar un dels principals capitostos del règim iranià, mentre que quan el govern d'aquest captura i condemna l'assassí, pretenen recórrer a Amnistia Internacional o Human Rights Watch. En un altre moment, la decisió iraniana de negociar  el tema de l'arsenal nuclear no ve donat perquè hi hagi cap iranià amb voluntat negociadora, sinó perquè el principal responsable iranià de prendre aquesta decisió rep ordres de Washington. Tot plegat m'ha semblat força indecent, i ratifica que, excepte comptades i honroses excepcions, quan una sèrie funciona, se l'estira fins arribar a deformar l'esquema inicial i perdre tot el que la feia atractiva; és com aquella teoria que explica que, a nivell professional, tothom va ascendint a l'escalafó fins arribar al nivell de la seva incompetència: quan arriba a aquest punt ja no fa mèrits per seguir ascendint, i s'hi queda. 
I atenció! M'ha semblat llegir que tenen emparaulada una quarta temporada. En què quedarà el Homeland inicial? 

Homeland (2)

Gideon Raff

Tot i que ja n'havia parlat en un post anterior, no me'n puc estar d'incloure aquesta brillant, punyent i divertida crítica, extreta del Huffington Post. La podeu llegir aquí.

Homeland

Gideon Raff

Carrie Mathison, una agent de la CIA, rep, mentre està a Bagdad, una informació segons la qual Al Qaeda ha reclutat un presoner nordamericà per a la seva causa. Quan el sergent de marines Nicholas Brody és alliberat després de vuit anys de captiveri, l'agent Mathison creu que Brody és l'home a qui es referia la seva informació.
Homeland és la versió nordamericana de la sèrie israeliana Hatufim, produïda pel mateix Gideon Raff. Sempre que una producció nordamericana s'enfronta al tema del terrorisme i de l'actuació exterior del seu govern i del seu exèrcit, se'ns encèn el llum d'alerta davant la més que probable possibilitat de trobar-nos davant d'un pamflet justificatiu fet amb més o menys maniqueïsme, sobretot ara que des del cinema i des de la televisió s'intenta contrarrestar el relatiu desprestigi que agències com la CIA han anat acumulant més enllà de les fronteres dels Estat Units. Homeland no s'escapa d'aquest fet i navega sempre per un territori d'ambigüitat ideològica, però conté prou elements per fer-la, com a mínim, interessant. En aquest sentit apareixen més mal parats alguns elements del sector més dretà de la classe política nordamericana, els falcons més propers al poder, així com també els seus executors dins la pròpia agència d'intel·ligència, que no pas alguns dels considerats terroristes als qui, en alguns moments, se'ls deixa esposar les seves raons. Fins i tot es permet jugar amb la cínica dualitat de considerar l'assassinat de civils com a actes terroristes o com a danys col·laterals, i això en funció de quin és el bàndol que s'expressa, sigui quin sigui aquest bàndol. 

Certament, en cap cas -almenys en les seves dues primeres temporades-, es planteja el per què de la presència nordamericana a l'Iraq o l'Afganistan tot i que, al començament de la segona temporada, s'esmenta com a principal focus de tensió el conflicte entre Israel i l'Iran, i es parla del conflicte de Palestina.
En qualsevol cas, i malgrat que sigui un lloc comú poder criticar la filmografia americana d'escombrar cap a casa, no deixa de fer-me una certa ràbia que això es faci des d'aquí, com si entre nosaltres fos habitual denunciar al cinema i a la televisió els abusos de poder, les clavegueres de l'estat o la corrupció. (Deixo el tema, que em fa venir basques). 

Homeland té un dels seus punts forts en el dibuix dels personatges, personatges de gran complexitat psicològica, dels quals es subratlla la seva soledat, com a condició inevitable de la seva humanitat. Un dibuix arriscat i que es sustenta en l'excel·lent treball dels actors, tant el de Claire Danes com a Carrie Mathison com el de Damian Lewis en el paper de sergent Brody. Però si aquests personatges són els que porten el pes principal de la sèrie, el personatge que és la clau de volta de tot l'entramat és el de Saül Berenson, interpretat magistralment per Mandy Patinkin. El personatge de Berenson és el qui equilibra el discurs ideològic per la seva capacitat de tenir visions més polièdriques i plenes de matisos de la realitat en què es veuen submergits. A ell se li poden atribuïr algunes de les frases més bones de la sèrie: "Busca allò que els fa humans, no allò que els fa terroristes". "Quan hi ha problemes intento resoldre'ls, no eliminar-los". Berenson em recorda, salvant les distàncies, el Grissom del primer CSI, que amb una sola frase era capaç de difuminar la línia entre bons i dolents, entre bé i mal, i donar una dimensió diferent, més rica, més complexa, més inacabada, a la sèrie. Una opció així és arriscada perquè representa que l'espectador  ha d'elaborar una part del discurs, i això no és habitual a les produccions pensades per al consum massiu i defuig l'argument primari del "nosaltres som els bons perquè som nosaltres".

Un altre dels punts forts de la sèrie, a més de la seva brillant realització, rau en el ritme lent, de calma tensa, capaç de crear intriga de tal manera que mai acabem de saber exactament quin paper juga cadascú i que ens deixa, al final de cada capítol, amb el neguit de veure el següent. Aconsegueix, a un ritme lent, ser trepidant.
Pel que fa als punts més febles, al meu entendre es troben en algunes llacunes força evidents en el guió. Fins i tot l'orientació inicial de la sèrie (no l'interès, ni la tensió) es va perdent durant la segona temporada, probablement degut al fet de voler allargar una sèrie que ha triomfat, encara que sigui a costa de carregar-se'n l'essència; al cap i a la fi, el que volen els productors és guanyar, com més calers, millor. Això fa que esperem la tercera temporada amb l'ànsia de saber cap on aniran els trets però amb una certa prevenció per no saber si tot plegat s'anirà diluïnt, o reprendrà l'embranzida amb què va començar.