Torres i gratacels: de Babel a Dubai

Caixafòrum

Recorregut històric per la pretensió humana de superar els límits del possible en la seva fascinació per la verticalitat i l'apropament al més enllà. Comença l'itinerari amb la Torre de Babel, paradigma de la inassolible ambició dels humans d'acostar-se a la divinitat, una Torre de Babel situada hipotèticament en terres de l'Orient Mitjà, i es clou al mateix indret, a Dubai, amb la torre Burj Khalifa que, amb els seus 828 metres d'alçada (dues vegades el World Trade Center de Nova York!!), és, en la seva desproporció enmig del desert, el màxim exponent del no-límit actual i, qui sap, si d'un cert despropòsit. Pel camí visitem primer catedrals i mesquites que, amb agulles i minarets, competeixen per veure qui arriba més amunt, una pretensió que des del punt de vista laïc també pretenen les grans torres dels ajuntaments o dels palazzos. Una dualitat que retrobem a la Barcelona actual, on la Torre Agbar de Jean Nouvel posa, en l'skyline barceloní, el contrapunt laïc a la Sagrada Família de Gaudí. 

La Torre Eiffel dóna pas al món contemporani i als primers gratacels que evidencien que la supremacia es trasllada d'Europa als Estats Units. Un camí, però, que és d'anada i tornada, ja que els gratacels són deutors primer de l'art déco francès però que es racionalitzen posteriorment sota la influència de l'escola de la Bauhaus alemanya i de Mies Van der Rohe en particular. 

Arribem finalment a l'expansió a nivell planetari dels gratacels que deixen de ser patrimoni nordamericà per assolir un paper primordial a l'Extrem Orient (Hong Kong, Tòquio, Xangai, Kuala Lumpur) i a l'Orient Mitjà.
L'exposició està composta de gravats, pintures, dibuixos, fotografies i, sobretot, moltes maquetes, en un magnífic equilibri que la fan alhora amena i profitosa, didàctica i visualment atractiva. És una exposició que agrada no només a amants de l'arquitectura sinó a tot el públic en general. Llàstima que aquesta ressenya sigui tant tardana i quedin pocs dies per gaudir-ne!!

Per completar la jornada arquitectònica, es pot visitar l'exposició dedicada als cellers modernistes o, simplement, dedicar-se a gaudir del propi edifici de la Fàbrica Ramoneda (quina entrada més fantàstica que té!). Travessant l'avinguda, què més voleu, el Pavelló alemany per a l'Exposició de 1929, de Mies Van der Rohe. El que es fa pot agradar més o menys però el que no es pot negar és que, a casa nostra, arquitectònicament parlant, hi passen coses, com ho demostra l'exposició "Vogadors", present a la Biennal de Venècia.
(Un apunt personal: tinc una foto a casa que té un regust especial. És del dia 14 d'agost de 2001 i en ella se'ns veu a la meva dona, el meu fill i a mi dalt de la torre 2 del World Trade Center de Nova York. El meu fill llueix orgullós una espasa de samurai que havíem comprat als comerços xinesos del voltant de Canal Street per "txúdola". Havíem fet tres quarts d'hora de cua al vestíbul, sota l'esguard de l'immens tapís de Joan Miró que ens feia sentir una mica com a casa. Un cop a l'ascensor vàrem trigar un minut i set segons en arribar dalt. A la foto, que ens varen fer uns catalans que vàrem trobar a dalt, fem tots la cara de turista satisfet que es fa en aquest casos. Menys d'un mes més tard, la cara se'ns havia baratat a una altra d'incredulitat davant del que estàvem veient pel televisor. És una cara que crec que no se'ns ha esborrat del tot, en algun lloc de dintre nostre. Avui, en veure les fotos de les torres altre cop m'ha rebrotat aquesta sensació, com aquell regust agre que ens deixa allò que no s'ha acabat de païr bé.)

Marea negra

Daniel Beltrá
Roca Barcelona Gallery

Daniel Beltrá és un fotògraf madrileny afincat a Seattle especialitzat en temàtica medi-ambiental i que fa ja temps que col.labora amb Greenpeace. 
El 20 d'abril de 2010 la plataforma petroliera Deepwater Horizon s'enfonsà al Golf de Mèxic, provocant la mort d'onze treballadors i una fuita de petroli que es va convertir en un enorme desastre ecològic. Quan Daniel Beltrá va rebre la trucada de Greenpeace, ho va tenir clar: "És pel tema del Golf, no?" I se n'hi va anar, pensant que seria feina d'una dies, sense saber que s'hi passaria dos mesos. Fotoreportatge en el qual destaquen les fotografies aèries que documenten el desastre però que són alhora, d'una gran bellesa plàstica. Com encertadament diu Adam Martín a l'entrevista que li va fer pel diari Ara, té "ull d'artista i mirada de periodista". Imatges reals que adquireixen categoria abstracta, com si fossin pintures. Com en el treball d'Edward Burtynsky (vegeu aquest mateix bloc), fotografies boniques de coses terribles.

Per aquest treball, Beltrá, que ja acumula un considerable nombre de guardons, va rebre el prestigiós Veolia Environnement Wildlife Photographer Of The Year. L'exposició, que conté una cinquantena de fotografies, catorze de les quals de gran format, és una magnífica ocasió de gaudir de primera mà d'un treball fotogràfic de primer ordre.

L'exposició és també un excel.lent motiu per a conèixer un espai, el Barcelona Roca Gallery, per mi desconegut fins ara i que representa una molt grata sorpresa. L'austeritat de línies exteriors dóna pas a un interior on predomina el negre i els angles rectes, definint un espai expositiu atractiu i que submergeix el visitant en una atmosfera envolvent. L'edifici és obra de l'estudi de Carlos Ferrater OAB i per si sol ja paga la pena la visita.

Fàbrica Moritz Barcelona

Jean Nouvel

Rebombori a la Ronda de Sant Antoni. Carrers tallats i una munió de gent. Cues que arriben Valldonzella enllà. El motiu? Avui obre les portes (de manera puntual: la definitiva serà el proper diumenge) la remodelada Fàbrica de Cervesa Moritz, al mateix edifici on havia estat situada històricament. I hi ha curiositat per veure com ha quedat després de la remodelació que n'ha fet Jean Nouvel. Aquest nom és un dels pocs que els neòfits com jo coneixem del món de l'arquitectura, tot i viure en una ciutat on hi ha un bon mostrari per a gaudir-ne, i de totes les èpoques. Jean Nouvel va saltar a ocupar espai als mitjans de comunicació del país, i a l'arxiu arquitectònic dels barcelonins, a partir de la construcció de la Torre Agbar, un edifici que al seu moment va generar una certa polèmica però que ara ja forma part amb tota naturalitat de l'skyline barceloní. Ara, com diu ell mateix, ha passat de l'aigua a la cervesa.

Un grup de dixieland rep els visitants

Aquest cop la intervenció s'ha fet a l'espai interior de la fàbrica, car la façana s'ha mantingut com era originalment, això sí, neta i repintada.  I l'interior val la pena. No puc entrar, per pur desconeixement, en aspectes tècnics. Pel que fa als estètics, m'haig de moure sobretot en el terreny del "m'agrada " o "no m'agrada" i haig de dir que m'ha agradat, tot i tractar-se d'una visita dirigida, sense circulació lliure, i sense que els espais estiguin encara en funcionament, per la qual cosa no puc opinar sobre la funcionalitat de la proposta. L'espai més destacable és el soterrani, on s'han distribuït els àmbits a partir d'un marc general que manté la totxana compacta original a les parets i la volta del sostre. 

A partir d'aquí, plafons, o sofàs, o maquinària antiga es combinen amb propostes de jocs visuals, com la piràmide del cel o el periscopi del carrer. 

Espais per exposicions, amb projeccions a la paret, i una sortida al celobert per retornar a la planta baixa tot vorejant un mur vegetal. 

El fil conductor de tot l'espai, el nexe, és la llum que domina tot el conjunt, llum que va de les tonalitats grogues i taronges a les vermell-marronoses. Ara caldrà veure, a partir de la setmana vinent, com respon el disseny de l'espai al seu ús, que amb el temps ha d'incloure des de cerveseria a una brasseria, sala d'exposicions i fins i tot una secció de producció de cervesa, que es podrà comprar a granel!! A la sortida, una cervesa i una tapa de patates braves a l'estil alsacià no han fet més que presagiar bons auguris.