diumenge, 3 de febrer de 2013

Homeland

Gideon Raff
Carrie Mathison, una agent de la CIA, rep, mentre està a Bagdad, una informació segons la qual Al Qaeda ha reclutat un presoner nordamericà per a la seva causa. Quan el sergent de marines Nicholas Brody és alliberat després de vuit anys de captiveri, l'agent Mathison creu que Brody és l'home a qui es referia la seva informació.
Homeland és la versió nordamericana de la sèrie israeliana Hatufim, produïda pel mateix Gideon Raff. Sempre que una producció nordamericana s'enfronta al tema del terrorisme i de l'actuació exterior del seu govern i del seu exèrcit, se'ns encèn el llum d'alerta davant la més que probable possibilitat de trobar-nos davant d'un pamflet justificatiu fet amb més o menys maniqueïsme, sobretot ara que des del cinema i des de la televisió s'intenta contrarrestar el relatiu desprestigi que agències com la CIA han anat acumulant més enllà de les fronteres dels Estat Units. Homeland no s'escapa d'aquest fet i navega sempre per un territori d'ambigüitat ideològica, però conté prou elements per fer-la, com a mínim, interessant. En aquest sentit apareixen més mal parats alguns elements del sector més dretà de la classe política nordamericana, els falcons més propers al poder, així com també els seus executors dins la pròpia agència d'intel·ligència, que no pas alguns dels considerats terroristes als qui, en alguns moments, se'ls deixa esposar les seves raons. Fins i tot es permet jugar amb la cínica dualitat de considerar l'assassinat de civils com a actes terroristes o com a danys col·laterals, i això en funció de quin és el bàndol que s'expressa, sigui quin sigui aquest bàndol. 
Certament, en cap cas -almenys en les seves dues primeres temporades-, es planteja el per què de la presència nordamericana a l'Iraq o l'Afganistan tot i que, al començament de la segona temporada, s'esmenta com a principal focus de tensió el conflicte entre Israel i l'Iran, i es parla del conflicte de Palestina.
En qualsevol cas, i malgrat que sigui un lloc comú poder criticar la filmografia americana d'escombrar cap a casa, no deixa de fer-me una certa ràbia que això es faci des d'aquí, com si entre nosaltres fos habitual denunciar al cinema i a la televisió els abusos de poder, les clavegueres de l'estat o la corrupció. (Deixo el tema, que em fa venir basques). 
Homeland té un dels seus punts forts en el dibuix dels personatges, personatges de gran complexitat psicològica, dels quals es subratlla la seva soledat, com a condició inevitable de la seva humanitat. Un dibuix arriscat i que es sustenta en l'excel·lent treball dels actors, tant el de Claire Danes com a Carrie Mathison com el de Damian Lewis en el paper de sergent Brody. Però si aquests personatges són els que porten el pes principal de la sèrie, el personatge que és la clau de volta de tot l'entramat és el de Saül Berenson, interpretat magistralment per Mandy Patinkin. El personatge de Berenson és el qui equilibra el discurs ideològic per la seva capacitat de tenir visions més polièdriques i plenes de matisos de la realitat en què es veuen submergits. A ell se li poden atribuïr algunes de les frases més bones de la sèrie: "Busca allò que els fa humans, no allò que els fa terroristes". "Quan hi ha problemes intento resoldre'ls, no eliminar-los". Berenson em recorda, salvant les distàncies, el Grissom del primer CSI, que amb una sola frase era capaç de difuminar la línia entre bons i dolents, entre bé i mal, i donar una dimensió diferent, més rica, més complexa, més inacabada, a la sèrie. Una opció així és arriscada perquè representa que l'espectador  ha d'elaborar una part del discurs, i això no és habitual a les produccions pensades per al consum massiu i defuig l'argument primari del "nosaltres som els bons perquè som nosaltres".
Un altre dels punts forts de la sèrie, a més de la seva brillant realització, rau en el ritme lent, de calma tensa, capaç de crear intriga de tal manera que mai acabem de saber exactament quin paper juga cadascú i que ens deixa, al final de cada capítol, amb el neguit de veure el següent. Aconsegueix, a un ritme lent, ser trepidant.
Pel que fa als punts més febles, al meu entendre es troben en algunes llacunes força evidents en el guió. Fins i tot l'orientació inicial de la sèrie (no l'interès, ni la tensió) es va perdent durant la segona temporada, probablement degut al fet de voler allargar una sèrie que ha triomfat, encara que sigui a costa de carregar-se'n l'essència; al cap i a la fi, el que volen els productors és guanyar, com més calers, millor. Això fa que esperem la tercera temporada amb l'ànsia de saber cap on aniran els trets però amb una certa prevenció per no saber si tot plegat s'anirà diluïnt, o reprendrà l'embranzida amb què va començar.

8 comentaris:

  1. Estem començant a veure la segona temporada, i la veritat és que ens ha enganxat bastant. Tens raó quan dius que en acabar un capítol et venen ganes de veure el següent, algun dia ho hem fet, això vol dir anar a dormir força tard.
    Quan acabem aquesta començarem amb Treme...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fantàstic, Salvador! Així podrem fer tertulia!

      Elimina
  2. Des de la gala dels Globus d'Or que la tinc com a pendent, però encara no he trobat el moment per veure-la. Amb la teva crítica encara tinc més cuquet, així que ja et diré quan li pugui ver un cop d'ull.

    ResponElimina
  3. Jordi, fas una anàlisi molt encertada. Com diu en Salvador, estem veient la segona temporada. Saps que, que cada nit hi sommio, potser és que la veiem abans d'anar a dormir. Aquests temes dels serveis d'intel·ligència i que saps que estàn succeïnt, m'esgarrifen. És d'aquelles sèries que no et deixen indiferent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A nosaltres també ens passava, Marta: si la vèiem a darrera hora, miau!, després no els la trèiem del cap. I vinga donar-hi voltes...

      Elimina