dimarts, 29 d’octubre del 2013

Gravity

Alfonso Cuarón
Una missió espacial que té com a finalitat reparar el telescopi Hubble es veu alterada quan una pluja de deixalles espacials impacta la seva nau i deixa a la deriva els dos únics supervivents.
Ho tenia tot de cara: el Barça acabava de guanyar al Madrid, i totes les crítiques de la pel·lícula li eren favorables. Així que m'hi vaig posar ben arrepapat, amb la tranquil·litat addicional de saber que, en la foscor de la sala, ningú no veu la cara d'alienígena que es fa amb les ulleretes del 3D. I no, no va resultar tant com m'esperava. M'hauria d'haver alertat el fet que el Barça tampoc té el joc excels d'un temps enrere, o que calia espigolar, a les crítiques, el que es referia a la història del que feia referència a l'espectacle.
Perquè el que em va deixar més fred és la història, (a partir d'aquí hi ha spoilers; si us els voleu estalviar, aneu al següent paràgraf) una història absolutament inversemblant, amb uns recursos dramàtics dignes del Disney més pla, amb allò del ai, ai, ai, que estic a punt de morir, però no, al darrer moment em salvo, i així una darrere l'altra. El toc final el dóna la darrera heroïcitat de la protagonista, entrant a l'últim instant a la nau xinesa que ja ha iniciat la seva inexorable caiguda cap a la Terra, obeïnt, vès si no, a les lleis de la termodinàmica i de la gravitació universal. Hi ha un Bond, ara no recordo quin, però crec que protagonitzat per en Pierce Brosnan, en què en 007 és expulsat d'un avió, que inicia un picat cap a terra, però que en Bond aconsegueix, gràcies a la seva caiguda lliure en una posició ultra-aerodinàmica, encalçar-lo, entrar-hi, redreçar-lo i volar cap a casa. Doncs per aquí anaven els trets. Una altra de les històries de per riure és la consulta dels manuals per a pilotar una nau. Jo no tinc cotxe i, quan n'haig de fer servir un, el llogo, de manera que els models que porto solen ser sempre diferents. Us asseguro que consultar el manual d'un Toyota per esbrinar, posem per cas, com funciona la climatització o l'equip de so, requereix més estona que la que la Doctora Stone esmerça en saber com es pilota una nau...en xinès!! De la història en salvo les picades d'ullet a la Sigourney Weaver quan, fent de tinent Ripley, passeja per la nau amb només una samarreta i unes calces, i l'homenatge lacustre final a Planet of the Apes. Pel que fa a la meva dona, va opinar que li hauria agradat més que, posats a salvar algú, en Clooney i la Bullock s'intercanviessin els papers; ella, clar, és més d'en Clooney, tant si passeja per l'espai com si compra Nespresso.
Una altra cosa és l'espectacle. Aquí sí que em trec el barret, perquè és tant meravellós com al·lucinant -i també marejant. Crec que haver vist Gravity -ep, en 3D!!- és el més aprop que he estat de passejar per l'espai exterior. Més d'un cop vaig girar el cap i tancar els ulls per esquivar algun fragment de ferralla espacial que venia cap a mi. Uns efectes increïbles, i una decisió, pel que fa al punt de vista de la càmera, fantàstica, sobretot quan ens convertim en la Doctora Stone i giravoltem, ens asfixiem i ens maregem amb ella. Més que una pel·lícula, és una experiència virtual.
Són pocs els directors que han explorat les possibilitats -parlo de cinema comercial- del visionat en tres dimensions. Els millors referents que tenia fins ara eren els de Wim Wenders, amb Pina, i el de Werner Herzog, a Cave of Forgotten Dreams. Alfonso Cuarón també s'ha llençat de cap en l'exploració del món que obre el 3D i, almenys des del punt de vista visual, el resultat és extraordinari. Una altra cosa és la història. 

diumenge, 27 d’octubre del 2013

Sweet Jane

Lou Reed
No estava previst aquest post. Podria haver-ne fet molts d'altres, parlant del Berlin, Del Rock'n Roll Animal, del Live... Però en un altre moment, i per un altre motiu. Però no perquè s'hagi mort Lou Reed. Acabo de llegir-ho, i he trobat aquesta filmació, i d'aquí el títol. Jo, que no sóc bon lector de poesia, tinc a mà els seus poemes i cançons. Si algú ha d'anar a Nova York, a més de la Lonely Planet, també hauria d'escoltar Lou Reed. Algú que ha caminat pel costat salvatge amb Warhol i ha recitat els poetes catalans amb Laurie Anderson.
Mireu aquest video, que són els crèdits de Berlin The Movie, de Julian Schnabel. Hi canta Sweet Jane, i l'acompanya Steve Hunter, segurament el guitarrista que millor l'ha entès.  

dijous, 24 d’octubre del 2013

August

John Williams
Ed. 62
Retrat de l'emperador Octavi Cèsar August, confegit a partir de suposats (i ficticis) documents, que van des de fragments de memòries de diferents personatges, a intercanvi epistol·lar, passant per lleis i decrets.
Se'm fa difícil dir res d'una obra mestra com aquesta sense semblar pedant. Què puc dir jo, pobre mortal, davant un treball d'aquesta categoria? Per més fictici que pugui ser, i això ja ho adverteix l'autor al pròleg, llegir el primer paràgraf suposa ja una immersió al fascinant món de la Roma imperial. Tot i algunes concessions (referències topogràfiques, sistemes de mesures) de les quals també ens adverteix, l'efecte de salt en el temps és immediat, i amb un llenguatge precís, gens barroc, d'una bellesa extrema, l'autor ens fa tornar dos mil anys enrere, des de la perspectiva privilegiada del qui s'ho mira sabent el final del guió. No he pogut -ni he volgut- evitar que el cap viatges fins a dues altres referències literàries  que s'ocupen del mateix univers romà: el Claudi de Robert Graves, i l'Adrià de Marguerite Yourcenar.
En aquest cas, però, l'autor defuig la proposta narrativa clàssica per presentar el retrat d'August a través de les múltiples mirades d'aquells que varen estar amb ell -o contra ell, amb un equilibri perfecte entre l'àmbit públic i el privat.
El primer bloc, o llibre primer, abasta des de l'assassinat de Juli Cèsar i les posteriors intrigues per fer-se amb el poder, fins a la consolidació d'Octavi, un cop derrotat Marc Antoni. Un periode en què Octavi, menystingut pels seus contrincants, troba la seva força justament en la seva hipotètica feblesa: "mai no he presumit de ser més fort ni més savi que cap altre home. Aquest coneixement ha esdevingut una de les meves fonts de poder". El segon plana damunt el llarg cicle d'estabilitat política, no exempta d'intrigues i lluites per la seva successió, amb un especial èmfasi en la relació amb la seva filla Júlia. Tots dos llibres desemboquen en un tercer, fantàstic, cim de tot l'anterior, en que és el propi August el qui, mitjançant una carta al seu amic Nicolau Damascè fa un repàs de la seva vida, així com una reflexió sobre el sentit d'aquesta: "...la meva decisió de canviar el món no va ser per idealisme fàcil ni perquè em considerés moralment superior -raons que, tot sigui dit, estan irremissiblement condemnades al fracàs-. Tampoc no ho vaig fer per ser més ric ni més poderós, perquè la riquesa que ultrapassa la comoditat pròpia sempre m'ha semblat la més avorrida de les possessions, i el poder que ultrapassa la utilitat, la més menyspreable. El que em va venir a buscar a Apol·lònia aquella tarda de fa gairebé seixanta anys va ser el destí, i senzillament vaig optar per no esquivar-ne l'abraçada". Un destí que el lligarà a Roma per sempre, i que marcarà la seva vida: "...Octavi Cèsar és Roma, i aquesta és, probablement, la tragèdia de la seva vida".A més, conclou amb una projecció de quin creu que pot ser el futur de Roma quan ell hagi desaparegut: "No puc evitar que Tiberi em provoqui altra cosa que no sigui menyspreu. Al bell mig de la seva ànima hi ha una amargura que ningú no ha desxifrat, i posseeix una crueltat inherent que no persegueix cap objectiu. Malgrat tot, no és un home feble ni estúpid, i en els emperadors la crueltat és un defecte menys greu que la feblesa o l'estupidesa. Així doncs, he deixat Roma a mercè de Tiberi i de les circumstàncies del temps. No tenia alternativa".
Una novel·la que, per tal com està escrita, és model d'escriptors (i, per com està traduïda per Albert Torrescasana, model de traductors!). Però, per contingut, va molt més enllà de la simple crònica històrica i cerca en el sentit de la vida. Llegiu aquesta portentosa reflexió "L'home jove, com que encara no sap el futur que l'espera, veu la vida com una mena d'aventura èpica, una odissea a través de mars estranys i illes ignotes on ha de posar a prova i demostrar els seus poders, alhora que descobreix la pròpia immortalitat. L'home de mitjana edat que ha viscut el futur que va somiar veu la vida com una tragèdia, perquè ha après que la seva força, per gran que sigui, no prevaldrà sobre l'atzar i la natura, als quals ell dóna noms de divinitats, i ha après que és mortal. Però l'home gran, si interpreta com cal el paper que li han assignat, només pot veure la vida com una comèdia; els seus triomfs i els seus fracassos es barregen, de manera que no n'hi ha cap que representi un motiu d'orgull o de vergonya superior a l'altre, i ell no és ni l'heroi que s'enfronta a aquestes forces ni el protagonista que és destruït per les forces en qüestió. Quan només queda una trista ombra de l'actor que va ser, s'adona que ha interpretat tants papers que ja no és ell".
Hi ha autors que, no sé perquè, triguen molt en arribar a les nostres llibreries, malgrat tinguin una qualitat literària indiscutible. Penso ara en els casos de Wallace Stegner o de Robertson Davies. Amb John Williams ha passat tres quarts del mateix. Mort el 1994, no va ser fins l'any passat que va arribar Stoner, una novel·la extraordinària, i aquest 2013 ha aparegut August. També aquest he vist que s'ha publicat la tercera de les novel·les de John Williams, Butcher's Crossing. Ens hi haurem de posar.

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Breakfast at Tiffany's

Blake Edwards
Crec que mai no l'havia vist en pantalla gran i, ni molt menys, en versió original. Potser sí, que no és tan rodona com jo la recordava, però em sembla que encara hi ha un bon grapat de raons que la fan memorable:
L'Audrey Hepburn. Sens dubte, l'argument principal. No hi ha cap altra persona al món que pugui portar aquells barrets, aquelles ulleres de sol i aquell collaret de perles i que segueixi essent tan meravellosa. No cal ni parlar, ja, dels guants, del vestit negre i de la boquilla més llarga de la història del cinema. Definitivament, tothom s'enamora d'Audrey Hepburn.
La música. Moon River deu formar part ja del Patrimoni Sonor de la Humanitat. La parella Edwards-Mancini començava a donar uns fruits que, poc després, es repetirien a The Pink Panther
La història. Una història dura, un Truman Capote directe -tot i que amb final feliç- . Història de perdedors, o de perduts. Una història que també és una història de Nova York i la superficial i frívola societat de l'Upper East Side. Una història on la protagonista, la Holly, és una supervivent que no pot ajudar-se a sí mateixa i només pot deixar descansar el seu neguit enmig del món irreal i fictici dels diamants de Tiffany's. Una història on la Holly fuig de la possibilitat de poder estimar, sota la ficció que és lliure. Una història on Paul (George Peppard) ha de fer valer els seus ulls blaus per arribar on no arriba com a escriptor. Una història on potser l'únic que grinyola és l'excessivament apallassat personatge interpretat per Mickey Rooney.
El gat. Poques vegades un animal ha representat tant, encara que simbòlicament, en una història. Per cert, amb una magnífica interpretació.
El títol. Un cop més reivindico la traducció que Ramón Folch i Camarasa va fer del títol original: "Desdejuni a Can Tiffany".
Una nova i fantàstica proposta de Phenomena, completada, en programa doble, amb Singin' in the Rain, que va proporcionar una sessió cinematogràfica inoblidable.

dimecres, 16 d’octubre del 2013

The Bridge

Meredith Stiehm
Elwood Reid
Un cadàver apareix a la frontera entre Estats Units i Mèxic, just sobre la línia que separa El Paso i Ciudad Juárez. Amb mig cadàver a cada costat, les policies dels dos estats hauran de cooperar i treballar juntes per resoldre el cas. Per part mexicana se'n encarregarà del cas el detectiu Marco Ruiz, encarnat per l'actor mexicà Demián Bichir, mentre que per part nordamericana ho farà la detectiu Sonya Cross, interpretada per l'actriu alemanya Diane Kruger.
Final de la primera temporada. Final desconcertant per tal com sembla fet a corre-cuita. Si durant el desenvolupament de la temporada havien anat quedant alguns elements del guió penjats, el final encara reforça més aquesta sensació. El cas principal podem dir que queda resolt, almenys aparentment, al capítol onzè; podríem allargar-ho, a tall d'epíleg, fins el que fa dotze, però la impressió al final del darrer, el tretzè, és que han tallat per on ha sortit, improvisadament. Sembla ser que fins no fa gaire no es va signar la producció d'una segona temporada, i això deu haver fet trontollar els guions.
Filmada amb correcció (m'agrada especialment el títol de crèdit), amb pausa, sense estridències ni efectes espectaculars. Tot i així, potser per l'adaptació forçada de l'original escandinau, potser per la poca química que mostren tenir els protagonistes entre sí, o més probablement pels imperatius de producció i la dependència de l'audiència (perdoneu el rodolí), no passarà a la història com una de les grans sèries.
La sèrie té el seu interès des del vessant policíac però, sobretot, el punt fort amb què juga és amb la relació entre dos policies provinents de cultures tant diferents, sobretot pel que fa als conceptes de justícia, corrupció i relacions familiars i socials. Aquest intent d'aprofundiment en la personalitat dels dos protagonistes es veu encara més reforçat pel fet que el personatge interpretat per Diane Kruger (actriu per la qual, d'ençà que la vaig descibrir a Copying Beethoven, sento una certa debilitat), pateix de la Síndrome d'Asperger, una situació que la fa brillant en alguns aspectes intel·lectuals, però sense cap habilitat social ni relacional.  Sembla que, darrerament, aquest -protagonistes amb problemes psicològics- és un recurs de moltes sèries: ho hem vist a The Killing, a Homeland, al Sherlock britànic, sense oblidar l'entranyable Sheldon Cooper de The Bing Bang Theory. Però no es pot trivialitzar: he conviscut amb alumnes meus afectats d'Asperger, i m'han fet patir molt, per tal com els he vist patir a ells, i els he estimat molt, per tal com és l'única clau que et permet accedir al seu món. 
No he vist l'original fet a mitges entre suecs i danesos (Bron/Broen, amb crítiques magnífiques) que va donar peu a la rèplica nordamericana. En aquest cas, un element important en el desenvolupament del guió, que juga un paper més actiu que el de simple teló de fons, és la història dels feminicidis de Ciudad Juárez (inevitable pensar en Bolaño i 2666), i el tema de la frontera/mur entre els dos estats, dos móns. Un tema ben actual, doncs, encara més si no cau en els tòpics que poden atribuïr aquesta tragèdia en el desgavell del no-estat mexicà i deixa en l'aire la pregunta sobre quina part de responsabilitat hi ha als dos costats de la frontera.

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Bioko

Marc Pastor
Amsterdam llibres
A finals del segle XIX, el barceloní Moisès Corvo, soldat rebel i indisciplinat, és enxampat dedicant-se al contraban d'armes amb els berbers. Deslliurat pels pèls de ser afusellat és enviat, qui sap si com a càstig encara més cruel, a l'illa de Bioko, també coneguda com a Fernando Poo.
La principal virtud de la novel·la de Marc Pastor és que no pretèn ser més del què és: una novel·la d'aventures. Situada com està en una època, la colonial, i un indret, l'Africa equatorial, seria fàcil caure en la temptació de fer una tesi sobre els efectes devastadors del colonialisme, i no ho fa; alhora, però, no embelleix ni amaga res. Simplement, ho pinta tal com creu que era, i cadascú que en tregui les seves conclusions. Enmig de plantacions, soldats, poblats, matances, vaixells de vapor, calor i molta, molta selva, Marc Pastor té temps d'introduïr-hi elements de paradoxes temporals, que acaben d'allunyar del lector la pretensió de realisme i porten la novel·la a la confluència de la novel·la d'aventures, novel·la negra i novel·la de ciència ficció, tot tractat amb just equilibri i bona traça narrativa.
He dit al principi que es tracta d'una novel·la d'aventures, i no podem deixar de trobar-hi rastres de Conrad, de l'Adèle Blanc-Sec de Tardi i, d'Stevenson i, fins i tot, de Corto Maltés, sobretot en la caracterització del seu personatge, un individu lliure, independent, que es crea el seu propi codi moral, la qual cosa el fa sospitós als ulls de tothom i el converteix en un ésser solitari. 
Una novel·la ben escrita, entretinguda i que proporciona una bona estona de lectura. 

diumenge, 6 d’octubre del 2013

El crèdit

Jordi Galceran
Dir. Sergi Belbel
La Villarroel
El director d'una oficina d'una entitat bancària (Jordi Bosch) es veu en la tessitura d'haver de negar un crèdit que li demana l'Antoni (Jordi Boixaderas) perquè no reuneix els requisits exigits.
Impressionant. Vertiginosa. A hores d'ara encara em fan mal les barres de tant riure....i haver-me d'aguantar perquè, en el fons, la història que presenciem a la Sala Villarroel és molt trista, com la punyetera realitat que estem vivint. Rabiosament actual.
Al principi em pensava que només em passava a mi però després, parlant amb altre gent, amics, coneguts, he comprovat que a tothom li ha passat algun cop: trobar-se amb algun treballador, o treballadora, d'un banc o d'una caixa que s'adreça al client, o parla de l'entitat, talment com si els diners fossin seus. I, ben mirat, és clar que tothom qui hi treballa té, com tots els treballadors, l'espasa damunt del cap. Ja fa molt de temps que ha passat a la història allò de voler pels fills que entressin a la caixa, que això sí que és un futur i mira que ben col·locat que està el nen; ara mateix, mentre escric això, no puc deixar de pensar en un parell d'amics que fa mesos que dormen malament perquè no saben si d'aquí ben poc seran a la llista dels del copet a l'espatlla i gràcies pels anys treballats. Però no em refereixo a que facin o no la seva feina bé, que ho han de fer, sinó a l'actitud (com l'actitud que de tant en tant, sortosament no gaires cops, també trobem en aquell metge, aquell mestre, aquella dependenta...).
M'hi feia pensar en Jordi Bosch, en tot això. I també el discurs ferotge, despietat, deshumanitzat,  contra el sistema en el qual vivim, o contra el qual sobrevivim. Però malgrat aquest aspecte, hem de tenir en compte que el pes fonamental de l'obra rau en una sàtira, gairebé esperpent, de les relacions entre homes i dones, i en el paper més aviat patètic, galdós, que hi juguem els de gènere masculí. Per a reflexionar-hi, mentre et cargoles de tant riure.
Els dos Jordis estan sublims en els seus papers, en una allau verbal de gairebé hora i mitja que els ha de deixar, a ells, ben baldats, i a l'espectador sense forces després del tsunami patit. La recordaré -amb un somriure- molt de temps. Ah, i gràcies, Gustau, per recomenar-me-la!

Coral Glynn

Peter Cameron
Libros del Asteroide
Coral Glynn és una infermera que troba feina per tenir cura d'una senyora gran, malalta, que viu amb el seu fill en una casa de camp anglesa.
La Coral Glynn és un personatge si més no desconcertant, amb aparença de perdut, sense trobar el seu lloc al món i que sembla moure's només atenent a allò més immediat. La història narrada és la de la seva estada a la casa dels Hart, una estada que ve precedida per una fosca història que només queda lleument apuntada i que té un pes essencial en el capteniment de la infermera. L'ambient en què es desenvolupa la història (situada poc després de la segona guerra mundial), l'entorn, una petita comunitat rural del nord d'Anglaterra, afavoreixen l'opció estilística de l'autor, un estil costumista només esquitxat esporàdicament per algun estirabot que, potser, en trenca l'harmonia. L'estil ens porta, visualment, a imaginar-lo fàcilment traslladat a la televisió en forma d'una d'aquestes sèries britàniques formalment tan perfectes.
El problema amb el que m'he trobat amb la novel·la suposo que deu ser d'empatia amb la intencionalitat de l'autor. Em va passar amb la seva novel·la més coneguda, Algún dia este dolor te será útil, i m'ha tornat a passar ara. Són novel·les ben escrites però que no han aconseguit enganxar-me. Per què? Jo diria que es tracta d'històries que no m'han absorbit, que, per dir-ho amb més contundència, no m'han interessat. Del personatge protagonista d'aquesta novel·la, potser el que més m'agrada és la descripció de com la vida se li llença al damunt: "El mundo pasaba muy deprisa. Si lo mirabas directamente, de lado, no era más que un borrón; la única forma de verlo era mirar al frente para ver cómo se avecinaba. Pero desaparecía en cuanto llegaba". Ben escrit, no diré pas el contrari, però no m'ha interessat. Ho sento, Peter Cameron.