divendres, 12 d’abril del 2013

En una sola persona /In one person

John Irving
Ed. 62
Des de la perspectiva dels seus més de seixanta anys, en William Abbott fa un recorregut per la seva vida, per la seva formació com escriptor i, sobretot, per la recerca de la seva identitat sexual.
Com deia fa poc l'Empar Moliner, la publicació d'un llibre de John Irving és, per a mi, un motiu de festa. En alguns fòrums he llegit que hi ha qui la considera la millor novel·la d'Irving des d'Una dona difícil. No ho sé; no m'agraden aquesta mena de classificacions ni sé quins criteris es poden objectivar per justificar-les. En qualsevol cas, crec que es tracta d'una obra magistralment escrita amb l'estil que és propi de l'autor, amb un registre de llenguatge que amb una naturalitat abassagadora tant pot fer una anàlisi minuciosa de Madame Bovary com descriure una felació, i amb un catàleg de personatges tant inoblidables com entranyables, des de la senyoreta Frost a l'avi Harry. També, com en els seus anteriors treballs, la línia narrativa va i ve, es desvia -aparentment- de la traça iniciada i dilata volgudament la resolució d'allò que vol explicar. Fins el final no acabes de copsar tota la magnitud del què explica, i entens per què ho explica com ho explica. A mi m'ha passat que, un cop acabat, l'he tornat a començar!! La traça narrativa és extraordinària i -almenys en el meu cas- enganxa irremeiablement. I també per l'excel·lència del llenguatge -i de la magnífica traducció de Marta Pera Cucurell-. Mireu quina descripció: "Fa una olor de llevat i, alhora, afruitada-com de mató, o de floridura, o d'orelles de gos molles". O aquesta altra: "El senyor Bovary portava els cabells pulcrament tallats, ben blancs, igual que les cerres curtes del seu bigotet circumspecte. Portava una camisa blanca ben planxada, de màniga curta, amb dues butxaques al pit -l'una per les ulleres i l'altra equipada de bolígrafs. Els pantalons de color caqui portaven la ratlla ben marcada; potser l'únic element modern de la imatge antiquada d'aquell vell primmirat eren les sandàlies. Eren la mena de sandàlies que porten els aventurers per travessar rius turbulents i remuntar corrents impetuosos -aquella mena de sandàlies que tenen la forma i la sola serioses d'unes sabates d'atletisme". Classicisme i riquesa de llenguatge, amb un ús magistral de les frases subordinades -tant com dels diàlegs (no és d'estranyar que Irving renegui de Hemingway). 
A En una sola persona apareixen, un cop més, alguns dels temes recurrents de l'autor, des de la iniciació sexual del protagonista a càrrec de persones més grans, fins a la sempiterna recerca del pare. També és habitual la localització a Vermont. John Irving en estat pur, en un llibre que crec que, per damunt de tot, és un contundent discurs a favor de la llibertat, de manera explícita de la llibertat de cadascú de triar l'opció de la seva sexualitat i, de manera implícita, de la llibertat en general. "Mira noi, no em posis cap etiqueta, sisplau; no em converteixis en una categoria abans de coneixe'm". Tota l'obra és plena de frases que conviden a aturar-se i reflexionar-hi. "Abans de poder escriure res, s'ha d'haver observat alguna cosa", diu, citant Auden : explica Irving en una entrevista que el que el va acabar de decidir a escriure la novel·la va ser el fet que el seu tercer fill fos homosexual. És especialment punyent la descripció que fa del procés i dels estralls causats per la sida, i carrega durament contra els dirigents -Reagan, especialment- que van girar el cap cap un altre costat aferrant-se al conservadurisme més ferreny. "Volen saber quan podria prendre'm seriosament, potser, la idea de servir el meu país?- vaig començar-. Quan es rebutgi la legislació local, estatal i federal que actualment criminalitza els actes homosexuals entre adults que hi consenten; quan s'eliminin les lleis arcaïques anti-sodomia; quan els psiquiatres deixin de diagnosticar-me, a mi i als meus amics com a clínicament anormals, monstres mèdicament incompetents que necessiten 'rehabilitació'; quan els mitjans de comunicació deixin de donar una imatge de nosaltres com a efeminats, marietes, mariques, pervertits que abusen dels nens!"
Segons Irving, tots tenim, a la nostra adolescència, en el moment del nostre despertar sexual, un ampli ventall de fantasies i pulsions, la majoria de les quals són considerades socialment i cultural com a inadequades de manera que, la majoria de vegades, les soterrem per enfilar els camins d'allò que s'anomena "normalitat". "Ens forma allò que desitgem", escriu. I afegeix. "La majoria de llocs que abandonem durant la infantesa esdevenen menys fantàstics, i no pas més". A En una sola persona, John Irving, de manera expressa, el que fa és no frenar -en els seus personatges- aquestes pulsions i deixar que es desenvolupin plenament. Per això el protagonista és bisexual; una condició, la bisexualitat, que és vista com a doblement perillosa pels qui no ho són: pels heteros, perquè un bisexual et pot deixar tant per una dona com per un home; pels homosexuals, perquè consideren que un bisexual no és més que un homosexual amb un peu encara dins l'armari. Una condició que incomoda durant molt de temps el protagonista, fins que no aconsegueix acceptar-se: "sempre m'he sentit sol, però l'odi a un mateix és pitjor que la soledat".
Tot elaborant una mena de paràbola genial, Irving trasllada el transvestisme, com a evidència de l'ambigüitat sexual, al camp del teatre i la literatura, on els diferents personatges poden adquirir identitats que no els són pròpies sense que això estigui censurat socialment. En aquest recorregut, l'escriptor fa unes lectures acuradíssimes i amb punts de vista poc habituals de les obres de Dickens, Shakespeare, Ibsen, Williams o Flaubert. 
Aquesta tarda he intentat anar a la biblioteca Jaume Fuster, a escoltar John Irving parlant amb Antonio Orejudo. No ho he aconseguit; la quantitat de gent que volia assistir a l'acte depassava, de molt, la capacitat del local i els organitzadors s'han vist obligats a tancar l'accés un cop omplert l'aforament. M'he frustrat, clar, però també m'he alegrat en pensar que hi havia tanta gent interessada en el tema. El que deia, una festa.



TV3 - Telenotícies - Entrevista amb John Irving per TV3

10 comentaris:

  1. D'entrada no li tenia gaires ganes (les últimes de l'Irving no m'han convençut gens), però m'has fet repensar-m'hi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Haig de dir que en sóc un devot lector. Potser l'anterior vaig pensar que no estava a l'alçada de les primeres però, per exemple, Fins que et trobi em va agradar molt.

      Elimina
  2. Hola Jordi, m'ha sorprès llegir una ressenya positiva d'aquesta última novel·la de l'Irving perquè les dues que havia vist fins ara eren foça dolentes, potser no hauria de llegir res més i anar directe al llibre... Tot el que he llegit d'ell, especialment Una dona difícil i Prínceps de Maine..., m'ha agradat moltíssim. Ara estic amb La última nit a Twisted River, que l'intercal·lo amb altres lectures perquè és llarg, com la majoria dels seus llibres, i trobo que recuperes fàcilment el fil. Em falta poc per acabar-la i també m'agrada molt.
    Sí que està bé això de que la visita d'un escriptor mogui tanta gent! Aquesta vegada no hi vaig anar, però quan va venir en Murakami, també a la biblioteca Jaume Fuster, em va passar com a tú, que em vaig quedar a les portes d'entrar, però content de que la cua sigui més llarga que, no sé, la del casting de Gran Hermano!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Toronto. Haig de dir que tot el que he llegit de l'Irving m'ha agradat: unes m'han agradat molt i altres m'han agradat moltíssim. Fins i tot aquest punt de vegades exagerat i poca-solta que, sense saber com, es converteix en un relat ple de sensibilitat i tendresa. Espero que quan et submergeixis a "En una sola persona" en gaudeixis tant com jo.

      Elimina
  3. Jo només he llegit una novel·la d'Irving "La Quarta ma" , i va ser en el Club de Lectura. Vaig fer-ne també un apunt, i haig de dir que no em va entusiasmar. Celebro les teves explicacions i veig que el tema de la sexualitat el fa sortir d'una manera recurrent com dius. També crec que són importants les traduccions, els exemples que poses són genials. Sobre la frustació de l'aforament de la Biblioteca Jaume Fuster, sempre passa el mateix. S'hi ha d'anar amb molt de temps i després córrer com adolescents com quan obren el Sant Jordi. Bé, ja no estem per aquestes coses! Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marta
      Jo vaig tenir la sort de començar a llegir Irving amb "Una dona difícil", i després amb "Prínceps del Maine, reis de Nova Anglaterra". M'hi vaig enganxar de seguida, i ara és un autor que, de tant en tant, rellegeixo.
      Una abraçada

      Elimina
  4. Reconec amb humilitat que no he llegit Irving (tants anys llegint, i quantes mancances!).

    Com que us conec a tots, menys la Marta, què hauria de llegir primer?

    Mentre espero, em pregunto si se'ls està posant o traient...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Enric
      Jo crec que el llibre fonamental d'Irving és "Una dona difícil". En aquest llibre hi apareix tot el seu univers, i diria que en tota la seva plenitud.

      Elimina
  5. Enric, no he llegit tants com en Jordi (per cert, felicitats!), però també diria "Una dona difícil", és el que més m'ha agradat fins ara i en guardo molt bon record. I la pel·lícula d'una de les parts, que es va dir "The Door in the floor" (què bonic el conte original que apareix a la mateixa novel·la!) , amb Jeff Bridges i Kim Basinger, no estava gens malament.

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies a tots dos.

    I, ostres, és veritat! Felicitats, Jordi!

    ResponElimina