divendres, 30 d’agost de 2013

La veritat sobre el cas Harry Quebert /La Verité sur l'Affaire Harry Quebert

Joël Dicker
En Marcus Goldman, la nova sensació de les lletres nordamericanes, es troba en plena crisi creativa. Per mirar de superar-la, i de respondre a les exigències del seu editor, es refugia a la petita població d'Aurora, a casa del seu antic professor i mentor, el reputat escriptor Harry Quebert. Tot es complica quan l'atzar fa que es trobin, al jardí d'en Harry, les restes de la Nola Kellergan, una adolescent desapareguda fa ja vint-i-cinc anys. Tot sembla assenyalar Quebert com a culpable, però en Marcus, convençut de la seva innocència, intentarà esbrinar la veritat del que va passar.
Si d'alguna cosa no es pot dubtar és que La veritat sobre el cas Harry Quebert és un llibre addictiu, construït amb una precisió mil·limètrica, pensat i repensat en la seva estructura, allò que, en termes musicals en diríem la forma o, en termes cinematogràfics, el muntatge. Des d'aquest punt de vista, és impecable. Ara, a part d'això, poca cosa més. 
Recordeu Twin Peaks?. Doncs en aquella sèrie m'ha fet pensar el llibre. Posats a triar, però, em quedo amb la genial creació de David Lynch (almenys, mentre va ser seva).
No sé per què m'havia creat tantes expectatives al voltant d'aquest llibre. La veritat és que és culpa meva, perquè des del bloc de l'Espolsada ja havien advertit que no calia esperar-hi literatura (vegeu-ne la ressenya aquí), però potser per la campanya mediàtica, per les llistes de vendes, no ho sé, però el cas és que n'esperava molt més. I, de literatura, poca. Amb prou feines hi ha adjectius, qualsevol traça de descripció és inexistent, i no hi busqueu ni imatges, ni metàfores, ni res que s'hi assembli. Però, insisteixo, és addictiu i està construït amb tota la mala bava per tal de que ens enganxi: cada nou capítol ens fa girar la mirada cap a noves línies d'investigació, anant endavant i endarrere en la crònica dels fets, fins arribar als capítols finals en què l'autor, posseït per un Mal de Sant Vito literari ens fa anar de bòlit descobrint i desmentint cada dos per tres un nou culpable, igual que la trama ens porta de Lolita a El exorcista. Per rematar la jugada, Joël Dicker, escriptor suís, situa el cas a Nova Anglaterra, territori privilegiat de la gran novel·la nordamericana, com si s'hi volés colar. Tot plegat, molt estudiat. 
En Marcus Goldman s'acusa a sí mateix de ser un impostor. És un impostor Joël Dicker? No ho sé, però dues coses sí que li retrec: la primera, no aprofitar l'oportunitat que dóna la literatura policíaca, la novel·la negra, de fer sortir a la llum la part més secreta i amagada tant de les persones com de les societats, que és allò que ha fet entrar aquest gènere dins la gran literatura. L'altra cosa que li retrec és un cert aire de pedanteria -almenys a mi em fa aquest efecte- en dictar sentències sobre la literatura i l'ofici d'escriure. No tinc cap dubte que la gran indústria editorial, els grans grups, estan dirigits per economistes i no per editors ( i després hi ha les altres, les petites, les resistents, les que, evidentment volen vendre com més llibres millor però que posen com a criteri prioritari que allò que publiquen valgui la pena literàriament parlant). Estic convençut, doncs, que bona part del que diu és fonamentat però, no sé, em puja una mica la mosca al nas que aquest aire de saber-ho tot el dicti algú que ha escrit només un parell de llibres i que no arriba a la trentena.
Una de les darreres sentències-que comparteixo- diu: "Un bon llibre, Marcus, és un llibre que et sap greu que s'acabi". 
Cadascú hi pot dir la seva.

9 comentaris:

  1. La vaig trobar molt dolenta. Pobra d'argument i pobra de llenguatge. Em sap greu veure-la a les prestatgeries com si fos una gran cosa mentre molt bons autors es floreixen per aconseguir una publicació. També beu de Psicosi i de L'exorcista i és estranyissim que una setmana que la parella passa a l'illa de Marthas Vineyard no desprengui ni la més mínima sensualitat.
    Això és enganyar al públic. una mala novel·la.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Completament d'acord, Glòria. És que crec que no en sap més, que és un bluf

      Elimina
  2. Un producte que han volgut crear per fer diner amb quatre ingredients trasnotxats i un auytoret jove i bufó.
    Eh! Que no som ases, eh?
    Celebro que coincidim, Jordi.

    ResponElimina
  3. Ui, doncs jo prefereixo que els llibres vagin al gra, directes a l'acció sense descripcions pesades. Alta literatura amb estil? no, gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una opció ben legítima, faltaria més! Ara, aquest va el gra passant per uns quants revolts marejadors

      Elimina
  4. L'he començat a llegir i ja m'estic avorrint... per cert, Jordi, ja estic marejada de tants revolts i per això, de tant en tant, me'n salto uns quants!

    ResponElimina