Torres i gratacels: de Babel a Dubai

Caixafòrum

Recorregut històric per la pretensió humana de superar els límits del possible en la seva fascinació per la verticalitat i l'apropament al més enllà. Comença l'itinerari amb la Torre de Babel, paradigma de la inassolible ambició dels humans d'acostar-se a la divinitat, una Torre de Babel situada hipotèticament en terres de l'Orient Mitjà, i es clou al mateix indret, a Dubai, amb la torre Burj Khalifa que, amb els seus 828 metres d'alçada (dues vegades el World Trade Center de Nova York!!), és, en la seva desproporció enmig del desert, el màxim exponent del no-límit actual i, qui sap, si d'un cert despropòsit. Pel camí visitem primer catedrals i mesquites que, amb agulles i minarets, competeixen per veure qui arriba més amunt, una pretensió que des del punt de vista laïc també pretenen les grans torres dels ajuntaments o dels palazzos. Una dualitat que retrobem a la Barcelona actual, on la Torre Agbar de Jean Nouvel posa, en l'skyline barceloní, el contrapunt laïc a la Sagrada Família de Gaudí. 

La Torre Eiffel dóna pas al món contemporani i als primers gratacels que evidencien que la supremacia es trasllada d'Europa als Estats Units. Un camí, però, que és d'anada i tornada, ja que els gratacels són deutors primer de l'art déco francès però que es racionalitzen posteriorment sota la influència de l'escola de la Bauhaus alemanya i de Mies Van der Rohe en particular. 

Arribem finalment a l'expansió a nivell planetari dels gratacels que deixen de ser patrimoni nordamericà per assolir un paper primordial a l'Extrem Orient (Hong Kong, Tòquio, Xangai, Kuala Lumpur) i a l'Orient Mitjà.
L'exposició està composta de gravats, pintures, dibuixos, fotografies i, sobretot, moltes maquetes, en un magnífic equilibri que la fan alhora amena i profitosa, didàctica i visualment atractiva. És una exposició que agrada no només a amants de l'arquitectura sinó a tot el públic en general. Llàstima que aquesta ressenya sigui tant tardana i quedin pocs dies per gaudir-ne!!

Per completar la jornada arquitectònica, es pot visitar l'exposició dedicada als cellers modernistes o, simplement, dedicar-se a gaudir del propi edifici de la Fàbrica Ramoneda (quina entrada més fantàstica que té!). Travessant l'avinguda, què més voleu, el Pavelló alemany per a l'Exposició de 1929, de Mies Van der Rohe. El que es fa pot agradar més o menys però el que no es pot negar és que, a casa nostra, arquitectònicament parlant, hi passen coses, com ho demostra l'exposició "Vogadors", present a la Biennal de Venècia.
(Un apunt personal: tinc una foto a casa que té un regust especial. És del dia 14 d'agost de 2001 i en ella se'ns veu a la meva dona, el meu fill i a mi dalt de la torre 2 del World Trade Center de Nova York. El meu fill llueix orgullós una espasa de samurai que havíem comprat als comerços xinesos del voltant de Canal Street per "txúdola". Havíem fet tres quarts d'hora de cua al vestíbul, sota l'esguard de l'immens tapís de Joan Miró que ens feia sentir una mica com a casa. Un cop a l'ascensor vàrem trigar un minut i set segons en arribar dalt. A la foto, que ens varen fer uns catalans que vàrem trobar a dalt, fem tots la cara de turista satisfet que es fa en aquest casos. Menys d'un mes més tard, la cara se'ns havia baratat a una altra d'incredulitat davant del que estàvem veient pel televisor. És una cara que crec que no se'ns ha esborrat del tot, en algun lloc de dintre nostre. Avui, en veure les fotos de les torres altre cop m'ha rebrotat aquesta sensació, com aquell regust agre que ens deixa allò que no s'ha acabat de païr bé.)