dijous, 7 de gener de 2016

Irrational Man

Woody Allen
L'Abe és un reconegut professor de filosofia que arriba en plena crisi existencial a una petita però prestigiosa universitat.
"No sé si és que hem aconseguit crear un estil propi o és que ens estem repetint". No recordo ben bé de quin grup de música era el membre que va dir la sentència anterior, però crec que la finíssima línia que separa una visió de l'altra és la que separa també els seguidors i els detractors d'Allen. Deixeu-me aclarir que jo pertanyo al primer grup, però que puc entendre perfectament els segons.
L'autoria d' Irrational Man és indiscutible des del primer moment. Pel·lícula d'intensos diàlegs al voltant de l'existència, de la filosofia, de la culpa, de l'amor i de la mort. Això sí: sense ni una engruna, aquest cop, de comèdia, sense cap acudit. Ja s'ha dit, però corroboro que es tracta d'una pel·lícula emparentada amb Match Point, amb Delictes i faltes, amb El somni de Cassandra. 
Filmada amb el to clàssic, la llum i els espais -interiors i exteriors- que fan també tant identificable l'autor. Tot això es col·loca a la columna de l'"haver".
Però com ja fa uns quants anys, també és identificable la columna del "deure": Irrational Man no és una gran pel·lícula perquè està inacabada; si de cas, és un bon esborrany d'una gran pel·lícula, però en l'afany de signar una obra cada any, Allen es queda a mitges. Voluntat pròpia, pressió de les productores? Em produeix una sensació semblant a la dels darrers amb un altre artista admirat meu com és en Paul Auster. S'obren tants possibles camins a la pel·lícula, podrien haver-hi tants nous matissos, que el resultat final em sembla matusser, poc el·laborat, com aquells textos que no es reescriuen ni, sobretot, no es deixen reposar. Al final, de la pel·lícula, el record que em quedarà serà la interpretació d'en Joachim Phoenix.

3 comentaris:

  1. Crec que a Woody Allen li convindria aturar-se una estona i reflexionar. Està a temps de fer l'última gran pel·lícula.

    Molt bon any, Jordi!

    ResponElimina
  2. Hola Jordi, arribo tard perquè l'he recuperada en dvd...
    No m'atreveixo a considerar-la un Allen menor... trobo que porta una càrrega potent de burla considerable sobre tots els personatges que hi apareixen, mostrant una comunitat de classe mitja nord-americana de clixes tan típics i tòpics que fan vergonya aliena, començant pel professor de filosofia (aurea de maleït, alcoholisme, depresió, etc.), l'estudiant més jove enamorada (la realitat segur que supera la ficció en casos com aquest!) i la relació amb el novio guapo i perfecte, els pares intel·lectuals i comprensius... o la col·lega professora (de química i més de física...) ... tot ho veig com una gran parodia implacable de Woody Allen contra esteriotips pendants i culturetes del que le món universitari n'és ple.
    Amb tot això, la trama negre per a mi és el de menys. Vaig riure molt!

    ResponElimina