Indiana Jones and the Last Crusade

Steven Spielberg

Indiana Jones, aquest cop amb l'ajuda del seu pare, ha d'anar a la recerca del Sant Graal. Fins aquí el resum. Ara, la pregunta: a sant de què ara ens posem a parlar de l'Indiana Jones? Doncs el motiu més immediat és la projecció que es va fer, divendres i dissabte passat, d'aquesta pel.lícula al cinema Urgell de Barcelona, dins la programació de Phenomena, una iniciativa que cal conèixer. Des de fa gairebé un any, amb una periodicitat mensual, es celebren unes sessions cinematogràfiques on es projecten, en sessió doble, alguns dels grans èxits cinematogràfics de finals dels 70 fins els 90. Totes en versió original i còpies en 35 mm. La iniciativa ha agafat una tal dimensió que les sessions, que varen començar en dijous, s'han traslladat als divendres i en alguns cassos s'han hagut de programar en dos dies. Fa goig veure el cinema Urgell, que amb gairebé 1800 localitats deu ser el darrer gran cinema de Barcelona, ple de gom a gom, amb un públic entusiasta, capaç de recitar de memòria els diàlegs de les pel.lícules i que aplaudeix fins el darrer nom dels títols de crèdit. Per aquí han passat Terminator, Alien, Jaws, The Shine, etc... Aquest darrer dia, a més de l'esmentat Indiana Jones, es va projectar Die Hard (La jungla de vidre), amb en Bruce Willis quan encara tenia cabell.

I ara parlem de l'Indiana. El 1928, el rus Vladímir Propp va publicar la seva anàlisi dels contes populars, identificant els elements que els són comuns i que els caracteritzen: l'heroi troba a faltar quelcom, algú li diu on ho pot trobar, .... Són els elements que, encara que no sempre hi siguin presents en la seva totalitat, fan que la història sigui, a més de previsible, fàcilment assimilable. I aquí rau la saviesa de Spielberg: ha sabut utilitzar aquesta estructura per muntar les seves pel.lícules. Evidentment algunes de les característiques dels contes populars s'han transformat (d'una boirosa edat mitjana passem a la meïtat del segle XX), però ha sabut també mantenir-ne una peça clau: la lluita del bé i el mal com a missatge de fons, i la fàcil identificació de bons i dolents, en un exercici de volgut maniqueïsme. En aquesta tercera entrega de la nissaga, torna a utilitzar els dolents més recurrents i que ja li havien donat bon resultat a la primera: els nazis. I com en els contes sempre hi ha un personatge que acompanya l'heroi i li fa de contrapunt, aquí hi situa la figura del pare de l'Indi, encarnat per un sublim Sean Connery. Algú podria pensar que Harrison Ford no dóna la talla; ben al contrari, el seu paper és encertadíssim, però és que aquí sembla menor per la dimensió que Sean Connery li dóna al seu personatge. Domina tota la pantalla i amb un sol gest de la cara és capaç de transmetre tot el que vol dir. Si a tot això li afegim una estructura formal clàssica, de presentació (on es desvelen alguns dels secrets de l'Indiana adult), nus i desenllaç, cadascuna en la proporció correcta, i un ritme trepidant, amb situacions còmiques que van amanint de somriures tota la història, entendrem per què la pel.lícula funciona tant bé. Jo, com a mínim, m'ho he passat pipa!!