Los descendientes/ The descendants

Alexander Payne

Matt King és un ric advocat hawaià la dona del qual està en estat de coma degut a un accident. King té dues filles, de 10 i de 17 anys, de les quals, en realitat, sap ben poca cosa. A més, descobreix que la seva dona tenia un amant. Per acabar-ho d'adobar, King es troba en la tessitura d'haver de decidir la venda d'unes terres que són patrimoni familiar.

Al protagonista se li trastoca el present amb la situació de la dona, i se li enfonsa el passat en assabentar-se que aquesta tenia un amant. De manera transversal, però no menys important, hi ha la consciència que va adquirint d'haver de preservar un llegat que els hi ha estat concedit. Es tracta d'una història d'emocions i, com a tal, seria molt fàcil, amb tots els elements que conté, que caigués en un previsible melodrama. I en canvi, transcorre pel relat amb un ajustadíssim equilibri entre el drama i la comèdia; sempre té a punt una oportuna sortida que ho amaneix, que fa que, malgrat no es perdi ni un sol gram de dramatisme, no es visqui com una història de llàgrima fàcil. Les emocions hi apareixen amb naturalitat i amb recursos cinematogràfics que han de quedar gravats a la memòria: m'impressiona especialment el pla de l'interior de la piscina, quan la filla gran s'acaba d'assabentar que la situació de la mare és irreversible i expressa tot el seu dolor, tot el que la colpeja... a sota l'aigua! Els personatges estan dibuixats amb total versemblança: ens són propers per tal com riuen, pateixen, s'avergonyeixen o ploren com ho faria qualsevol de nosaltres. Fixeu-vos en com corre George Clooney: desgarbat, maldestre, sense cap glamur. El director fins i tot ens estalvia un possible discurs d'aquells més o menys previsibles, quan King s'adreça a la familia per comunicar-los la seva decisió sobre la venda dels terrenys familiars, i fa un canvi de pla que ens porta de nou a la llar per acabar-nos regalant una meravellosa escena final, sense paraules, només amb gestos. 

La crítica ha destacat el treball de George Clooney que s'expressa a través de petits gests,  de silencis (portem una temporada de grans actuacions silencioses: recordem Gary Oldman i Ryan Gosling). Cal afegir-hi també l'actuació de les dues filles, perfectes en el seu paper. Només estic en desacord amb la crítica en una cosa: s'ha dit que a la pel.lícula s'hi retrata un Hawai lluny de la seva imatge estereotipada d'indret paradisíac; doncs a mi m'han agafat unes ganes enormes d'anar-hi!