Sherlock

Steven Moffat, Mark Gatiss

Recreació contemporània del personatge de Sherlock Holmes. En aquest cas Sherlock duu mòbil, s'orienta amb GPS i té una pàgina web. Estètica de video-clip, planificació acuradíssima en un Londres presidit per la nòria del London Eye, l'edifici-obús de Norman Foster, els grafitti de Banksy i els gratacels de Liverpool Streeet. Té moltes virtuds aquesta sèrie, i una d'elles ha estat la de fer-me remenar pels prestatges de casa i desempolsegar els tres o quatre reculls d'històries de Sherlock Holmes. Agafo la primera, Un estudi en escarlata, i ho poso de costat amb el primer capítol de la sèrie, Un estudi en rosa, per veure en què s'assemblen i en què no. El primer que cal dir és que a la sèrie no s'ha volgut posar en imatges les novel.les i històries que va escriure sir Arthur Conan Doyle sinó que s'han agafat elements d'aquí i d'allà per crear històries noves, actuals. Que ningú hi busqui una trasllació en imatges fidel a l'original literari. En aquest sentit, els creadors de la sèrie han fet el mateix que Spielberg amb el personatge de Tintín. Hi ha elements claríssims, com la presentació de John Watson, el seu retorn de l'Afganistan i la seva primera trobada amb Sherlock; d'altres, com les deduccions que fa sobre la família de Watson, que són extrets d'altres novel.les, en aquest cas El signe dels quatre. Però allò que és més important en les obres de Conan Doyle és el propi personatge de Sherlock, per damunt de la intriga detectivesca que s'hi desenvolupi. En aquest sentit, si per McLuhan el medi és el missatge, per Sir Arthur Conan Doyle el personatge és la història. Certament que Holmes fa aportacions, i importants, al que era la incipient narrativa detectivesca: l'aplicació de mètodes científics, l'ús de la deducció lògica. Però en la majoria de casos el lector -ara l'espectador- no té els elements suficients per seguir els raonaments del detectiu. Simplement es queda admirat quan, a posteriori, aquest refà el procés deductiu que ha seguit. El que fa el lector és admirar-se per aquest personatge misògin, cocainòman - a la sèrie de televisió és addicte al tabac- que es relaxa tocant el violí i que té una gran manca d'habilitats relacionals. A més, els seus interessos són tan peculiars com ell: no coneix els principis més bàsics del funcionament del sistema solar però és capaç d'identificar fins a un centenar de tipus diferents de cendra de tabac. A la sèrie es manté aquest subratllat de la personalitat de Sherlock, fins i tot exagerant-ne alguns trets fins el punt de convertir-lo en un personatge sovint repel.lent, desagradable, però alhora amb un fort magnetisme. En algun moment el seu germà el defineix com a algú amb síndrome d'Asperger, com el Sheldon de The Big Bang Theory.  També com en aquest cas, i com li passa a Watson, trobem a Sherlock insuportable i, malgrat això, no podem deixar d'estimar-lo, perquè és, alhora, fràgil. 
En canvi, si bé els creadors de la sèrie han mantingut com a principal focus de la història la personalitat del detectiu, han deixat de banda altres qüestions que formaven part del cor de la novel.la. En aquest cas, a Un estudi en escarlata hi ha un tema central que és el de la venjança i la justícia, tant humana com divina, tema que no apareix en absolut a la proposta televisiva on, en canvi, i a diferència de la novel.la, s'esmenta ja a Moriarty.

A tots els capítols hi ha enllaços amb les diferents obres de Conan Doyle: a Un escàndol a Belgravia, inspirat en Un escàndol a Bohèmia, hi apareix el personatge d'Irene Adler, l'única dona per la qual Holmes sent admiració. Al darrer capítol (per ara) és destacable com s'ho fan per, sense sortir de Londres, fer referència a les cascades de Reichenbach, unes cascades situades a Suïssa que és on l'escriptor va fer desaparèixer el detectiu - a El problema final-, abans que la indignació dels lectors l'obliguessin a ressucitar-lo. A la sèrie, les cascades apareixen en una pintura de Turner robada i retrobada per Holmes, i a la traducció d'un dels noms que adopta el seu adversari Moriarty. Solucions enginyoses, connexions ben trobades que ens porten constantment a l'obra original. 
Benedict Cumberbacht fa un excel.lent paper de Sherlock, amb Martin Freeman, futur Bilbo Baggins, com a perfecte contrapunt. Fins ara se n'han fet dues temporades, de tres capítols cadascuna (capítols llargs, d'hora i mitja de durada) i ja se n'anuncia una tercera. Amb tot, l'extensa obra holmesiana pot fer preveure que, si les coses rutllen tant bé com fins ara, encara hi hagi corda per més. Benvingut sigui. (Ah, i això sí: que sigui en versió original!)