diumenge, 28 d’abril de 2013

Bona gent

David Lindsay-Abaire
Daniel Veronese (direcció)
Teatre Goya 
La Margaret viu en un dels barris més deprimits del sud de Boston. Tota sola s'ha de fer càrrec de la seva filla deficient. Quan es queda sense feina, va a trobar Michael, originari també del barri, però que ara és metge i viu en una situació acomodada.
Tenim llibertat per triar, o estem lligats a tants condicionants socials que la possibilitat de triar és gairebé irrellevant? Dibuixem el nostre destí, o aquest ens ve ja donat pel lloc i la circumstància amb què naixem, com si la nostra vida no fos més que un esbòs a llapis i nosaltres només poguéssim acolorir-lo, sense sortir dels marges? Poden establir-se mecanismes, no ja tant sols d'ajuda, sinó de comunicació, entre persones que comparteixen un mateix origen però als qui el decurs de la vida ha portat a estrats socials diferents? Podem dir que, probablement, totes i cadascuna de les decisions que ha pres la Margaret a la seva vida han estat equivocades, però, li podem recriminar res si aquestes decisions les ha pres sota la pressió de lluitar per tenir una vida només una mica digna?
De fet, la resposta, o l'actitud que prenguem davant qüestions com aquestes són les marquen la frontera per dir-ho a la manera de Norberto Bobbio, entre la dreta i l'esquerra: les persones són lliures per triar el seu destí, i només les seves capacitats i el seu esforç fan que aquest sigui un o un altre, o, per contra, hi ha uns condicionants socials -per tant, històrics- que fan que aquesta hipotètica tria no sigui tant lliure; que es jugui amb les cartes marcades, per entendre'ns.
Aquestes reflexions em vénen al cap després de veure Bona gent. Una intensa i dramàtica obra que, per contra, fa riure, i molt, l'espectador. Per què? No sé si és per l'obra tal i com està escrita, o per la direcció, però crec que, en algun moment, li falta un punt de pausa, algun silenci sobtat, d'aquells que fan que se't glaci el somriure a la cara i t'enfronti a tot el dramatisme de la situació. Si no és així, tot plegat adquireix un to de comèdia -ep, res en contra de les comèdies- que li resta profunditat. De fet, ja a la primera aparició de la Mercè Arànega, el públic esclata en una gran riallada, i jo que em quedava amb cara de babau: osti, sí que fa riure, però això que està explicant és molt bèstia! I més si tenim en compte el moment que estem vivint: fa tanta gràcia veure com estan despatxant algú?
He parlat de la Mercè Arànega. M'ha semblat extraordinària. Deu acabar baldada, perquè es passa l'hora i mitja de la funció parlant, però és capaç d'omplir el seu personatge de molts matissos: mireu quin subtil canvi experimenta la seva expressió quan, a l'escena del bingo, sent a parlar d'en Michael. Fantàstica. Ella porta el pes de l'obra, però cal destacar també l'Àlex Casanovas, en el paper de Michael. 

2 comentaris:

  1. si diem que venim recomants de part teva ens faran descompte? :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. xxxt, però ho has de dir fluixet...:)

      Elimina