dijous, 8 d’agost de 2013

Diari d'hivern/ Winter journal

Paul Auster
Ed. 62
A les envistes del seu seixanta-quatrè aniversari, Paul Auster fa una mirada enrere i repassa alguns dels moments més significatius de la seva vida.
"Parla abans no sigui massa tard, i després espera poder continuar parlant fins que no quedi res més per dir. El temps s'acaba, després de tot. Potser val més que de moment deixis de banda les teves històries i intentis analitzar com ha estat viure en aquest cos des del primer dia que recordes ser viu fins a aquest. Un catàleg de dades sensorials. El que es podria anomenar una 'fenomenologia del respirar'."
No descobreixo res dient que Paul Auster escriu bé. Escriu molt bé, amb una prosa rica, pausada, ben organitzada, amb la traça de saber trobar a cada moment la paraula precisa. Per això el sol fet de deixar-se endur pel text ja representa un plaer en sí mateix. El que passa, al meu entendre, és que crec que a Auster li falta llenya per fer una gran foguera, li falta material per fer una gran novel·la. Ja fa temps que tinc aquesta sensació: als seus treballs hi ha moments, sovint històries laterals que surten del tronc principal, com si la seva narració tingués una estructura d'espina de peix, que són especialment brillants, que tindrien sentit en un recull de contes, però que no acaben de configurar un bloc de novel·la compacta. Diari d'hivern no és una novel·la, però tinc també la mateixa sensació. 
Paul Auster recorre, en alguns moments, al recurs d'organitzar el seu mirar enrere com si es tractés d'un inventari (m'agrada molt el recorregut per les diferents cases on ha viscut), i això està molt bé i és estimulant -al lector li venen ganes de fer el mateix- però de vegades sembla que fa llistats exhaustius només per acabar d'omplir.
El primer llibre de memòries realment punyent que recordo haver llegit, i que em va produïr un gran impacte per la cruesa amb què l'autor es despullava, va ser Coto vedado, de Juan Goytisolo. Després n'hi ha hagut d'altres, uns més superficials, els altres més profunds. Llegir les memòries d'altri sempre suposa un cert exercici de voyeurisme, i això es pot traduïr en morbo però, també, pot servir al lector per ajudar-lo en el camí de la seva introspecció. En el cas de Diari d'Hivern, diria que l'únic moment en què Auster toca el moll de l'os és en parlar de les dificultats que va tenir per expressar les emocions que li provocaven la mort de la seva mare, i els moments en què es sincera explicant la seva por a morir (por de morir, que al capdavall és segurament el mateix que dir por de viure) La resta, més banal. No em desprenc de la sensació que ja fa temps que escriu per omplir la quota d'un llibre per any. Ben escrit, això sí (i molt ben traduït!)

5 comentaris:

  1. Hola Jordi,
    No he seguit massa a Paul Auster, a part de ser fan de les pel·lícules "Smoke" i "Blue in the face", només he llegit "Leviatan" (crec que deu ser de quan encara tenia prou llenya per cremar) i farà tres anys que viag llegir "Invisible", que em va agradar també, però menys. Ara, casualment coincidint amb el teu escrit, aquests dies estic llegint "El palau de la lluna", me'l va recomanar una amiga quan li vaig demanar consell per regalar "un Auster" a la meva neboda de 18 anys, i me'l va recomanar tant que me'l vaig comprar també per a mi... i la veritat és que comparteixo això que diuen: escriu molt molt bé, el ritme és brutal i estic enganxadíssim a la història... El va escriure als anys vuitanta, deu ser del del feix de "Leviatán"... Quins són els teus preferits?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Eduard,
      A mi, el que més m'agrada de l'Auster és l'obra corresponent als inicis: aquestes que esmentes (Leviatan, El Palau de la Lluna) i, sobretot, la Trilogia de Nova York. Del més recent, em va agradar molt El llibre de les il·lusions i Bogeries de Brooklyn. De totes maneres, potser el que més m'agrada de tot és un conte curt, El conte de Nadal de Augie Wren, que és un dels moments més sublims de la pel·lícula Smoke, de la qual també em declaro fan.
      I si ampliem el cercle a la familia de l'Auster, m'agrada molt com escriu la Siri Hustvedt, la seva dona.

      Elimina
  2. Jó també sóc un gran fan de Paul Auster i ja fa bastants anys que no em perdo la seva aportació literària anual. Estic d'acord que des de "Bogeries de Brooklyn" a les seves novel·les els hi falta alguna cosa per ser rodones, però per a mi hi ha dues excepcions "Invisible" i "Sunset Park", que crec que recuperen la sublimació de les seves primeres obres que esmenteu. Pel que fa a "Diari d'hivern" és una autobiografia diferent a d'altres i encara que de vegades es faci una mica feixuga (com la descripció tan pormenortizada de las cases son ha viscut), recordo que em va plantejar moltes reflexions sobre la meva pròpia vida i la valoració dels moments que valen la pena i els afectes que sense adornar-nos anem rebem i repartim i que ens donen forces per tirar endavant. Jo ja estic esperant delerós la seva nova novel·la!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gustau, per mi el millor d'aquest diari és justament això, que convida al lector a fer el mateix exercici de mirar enrere (a part del plaer que representa llegir una prosa tan brillant). Però em segueix donant aquesta sensació d'haver de tancar un llibre massa aviat, com obligat per contracte; una sensació semblant he tingut amb creadors tan diferents com un director com Woody Allen o un escriptor com Andrea Camilleri. M'estimaria més que trigués més temps entre novel·la i novel·la, però que les mastegués més.

      Elimina
  3. Ara m'han vingut ganes de tornar a veure "Smoke"! El conte és preciós , amb una de les cançons més boniques de Tom Waits (de Tom Waits i del cançoner universal...), "Innocent when you dream".
    Buscaré alguna novel·la de la seva dona, gràcies!

    ResponElimina