diumenge, 8 de setembre de 2013

La paix impossible

Don McCullin
Église des Dominicains, Perpinyà
Visa pour l'Image 2013
Don McCullin. Sensesostre irlandès
Retrospectiva del treball d'un dels darrers mites del fotoperiodisme, que mai abans havia exposat a Perpinyà. La selecció, organitzada per Robert Pledge, aplega des dels primers treballs de McCullin, a la seva Anglaterra natal, fins els darrers treballs a Síria, passant per tots els grans escenaris dels conflictes del darrer terç del segle XX i del que portem del XXI: Xipre, Irlanda del Nord, Berlín, Vietnam, Líban, Biafra, Bangladesh..., i encara amb una mirada als seus veïns anglesos més marginats i desposseïts. 
Tal i com es presenta l'exposició, a Don McCullin se l'ha anomenat "el Goya de la fotografia", per tal com és capaç de mirar directament als ulls dels éssers atrapats per l'horror. Susan Sontag digué d'ell que feia un "recorregut heroïc a través de les regions marcades per l'horror i el patiment". I aquest viatge no deixa intacte el fotògraf, que malgrat que un cop i un altre es sent atrapat pel xuclador vertiginós que el porta a reflectir en imatges allò del què hem de fugir, allò que hem de rebutjar, arriba a plantejar-se, davant la reiteració de la barbàrie humana, si de debò serveix per a res, el seu esforç i el seu compromís. Potser per això, per trobar una llacuna de pau en el seu esperit, fotografia, també -i l'exposició ho recull- el suau paisatge anglès. Però la crida és massa forta i McCullin, amb 78 anys, tornava el desembre passat a Síria!
Don McCullin. Anglaterra
Don McCullin. Vietnam
Don McCullin. Xipre
Don McCullin
Vint-i-cinquena edició de Visa pour l'Image. Puc dir, orgullós, que n'he estat fidel seguidor des de la primera edició i que només he fallat, en contra de la pròpia voluntat, en dues o tres edicions. Crec fermament que, per aprendre a fotografiar, s'han de veure moltes fotografies i el festival aplega, cada any, obres dels mestres, i els qui som aficionats a la fotografia, o considerem la fotografia el nostre mitjans d'expressió tenim al Visa una oportunitat única per fer una immersió en aquest llenguatge visual.
Al llarg d'aquests anys el festival s'ha consolidat fermament, malgrat uns temps actuals en què l'ofici de fotoperiodista es troba en una autèntica cruïlla davant la realitat digital i l'esclat de les xarxes socials. Recordo encara com havíem de descobrir on era el Convent dels Mínims, un espai que queia a trossos, literalment, i el descobríem al capdamunt del barri de Sant Jaume, aquells carrers en pujada on escoltàvem parlar en català a les famílies gitanes que l'habiten. Ara Perpinyà s'ha endreçat, s'ha rentat la cara i ha anat guanyant espais rehabilitats any rere any.
La capital del Rosselló se'ns presenta amable i acollidora, tant si anem a veure un partit de l'USAP com si anem al Visa.
Vint-i-tres exposicions repartides majoritàriament per un radi relativament petit. La pluja torrencial que va caure el dia que hi vàrem anar va impedir que en veiéssim algunes que havíem destacat, però tot i així en vàrem veure un bon gruix. Per qui hi estigui interessat, destaco els treballs de Pascal Maitre sobre Kinshasa, la de Michael Nichols sobre els lleons del Serengeti, la de Majid Saeedi sobre l'Afganistan, la de John G. Morris sobre l'avenç aliat a França el 1944 i una gran retrospectiva sobre Joao Silva, a més de la ja esmentada de Don McCullin.
Com ja he dit, una de les exposicions d'aquest any és la que recupera un treball -inèdit fins ara- de John G. Morris realitzat l'estiu de 1944, acompanyant l'avenç de les tropes aliades per França. Un treball impecable emmarcat dins del més gran conflicte bèl·lic que ha patit la humanitat. Precisament pensant en la magnitud d'aquesta barbàrie em va fer pensar molt un comentari del meu fill, fet com aquell qui no diu res: malgrat la brutalitat que va representar la II Guerra Mundial, les imatges mostrades, tot i no estar exemptes de l'horror de la guerra, no li provoquen -deia ell- l'efecte de crueltat i de violència desfermada d'imatges de conflictes actuals, sigui a Síria, a l'Iraq o a on sigui. Què és el que ho fa, això, em pregunto: la guerra és diferent? És diferent la mirada dels fotògrafs que la documenten? O és l'exigència de l'espectador, cada vegada més insensibilitzat per l'abundància d'imatges, la que demana del fotògraf unes imatges cada cop més cruentes?. Jo no sé respondre. 

6 comentaris:

  1. Molt bona crònica Jordi. A nosaltres aquest any ens va fer mandra de pujar-hi, l'any passat ens vam cansar com a burros de tant caminar i veure imatges. Però possiblement l'any vinent hi tornarem. Val la pena.
    Salut i fins aviat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben retrobat, Salvador!
      Recordo que l'any passat en vares fer una crònica al teu bloc. Certament, és cansat de fer en un dia. Ja fa uns anys que trio prèviament a quines exposicions vull anar, i la resta, si no hi ha algú que m'hi estira molt imperiosament, les bandejo, no perquè no puguin ser interessants, sinó per prioritzar; un excés d'exposicions significaria que al final no recordaria res. Nosaltres, a més, hi anem des del Port de la Selva, de casa d'uns parents, i el camí es fa més curt.

      Elimina
  2. Si us ve de gust veure'n una petita selecció: http://artimatges.blogspot.com.es/

    Per mi va ser la primera vegada i gratament encantada. Tot i que penso que es una feina poc reconeguda i molt arriscada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant arriscada! Crec que aquest any les xifres de corresponsals morts als diferents conflictes que cobreixen són esgarrifoses. Any rere any augmenten.

      Elimina
  3. Un bon motiu per viatjar a Perpinyà.

    Crec que han canviat les actituds. Crec que hi ha un punt de vista massa premeditat, ideològic, fins i tot. Tant per part del fotògraf com de l'espectador. I si m'apures, et diria que també els retratats sabem que són centre d'un espectacle. Crec que el fotoperiodisme ha perdut aquell punt d'ingenuïtat que va tenir fins els anys 70.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt interessant la reflexió que proposes, Enric

      Elimina