diumenge, 28 d’abril de 2013

Bona gent

David Lindsay-Abaire
Daniel Veronese (direcció)
Teatre Goya 
La Margaret viu en un dels barris més deprimits del sud de Boston. Tota sola s'ha de fer càrrec de la seva filla deficient. Quan es queda sense feina, va a trobar Michael, originari també del barri, però que ara és metge i viu en una situació acomodada.
Tenim llibertat per triar, o estem lligats a tants condicionants socials que la possibilitat de triar és gairebé irrellevant? Dibuixem el nostre destí, o aquest ens ve ja donat pel lloc i la circumstància amb què naixem, com si la nostra vida no fos més que un esbòs a llapis i nosaltres només poguéssim acolorir-lo, sense sortir dels marges? Poden establir-se mecanismes, no ja tant sols d'ajuda, sinó de comunicació, entre persones que comparteixen un mateix origen però als qui el decurs de la vida ha portat a estrats socials diferents? Podem dir que, probablement, totes i cadascuna de les decisions que ha pres la Margaret a la seva vida han estat equivocades, però, li podem recriminar res si aquestes decisions les ha pres sota la pressió de lluitar per tenir una vida només una mica digna?
De fet, la resposta, o l'actitud que prenguem davant qüestions com aquestes són les marquen la frontera per dir-ho a la manera de Norberto Bobbio, entre la dreta i l'esquerra: les persones són lliures per triar el seu destí, i només les seves capacitats i el seu esforç fan que aquest sigui un o un altre, o, per contra, hi ha uns condicionants socials -per tant, històrics- que fan que aquesta hipotètica tria no sigui tant lliure; que es jugui amb les cartes marcades, per entendre'ns.
Aquestes reflexions em vénen al cap després de veure Bona gent. Una intensa i dramàtica obra que, per contra, fa riure, i molt, l'espectador. Per què? No sé si és per l'obra tal i com està escrita, o per la direcció, però crec que, en algun moment, li falta un punt de pausa, algun silenci sobtat, d'aquells que fan que se't glaci el somriure a la cara i t'enfronti a tot el dramatisme de la situació. Si no és així, tot plegat adquireix un to de comèdia -ep, res en contra de les comèdies- que li resta profunditat. De fet, ja a la primera aparició de la Mercè Arànega, el públic esclata en una gran riallada, i jo que em quedava amb cara de babau: osti, sí que fa riure, però això que està explicant és molt bèstia! I més si tenim en compte el moment que estem vivint: fa tanta gràcia veure com estan despatxant algú?
He parlat de la Mercè Arànega. M'ha semblat extraordinària. Deu acabar baldada, perquè es passa l'hora i mitja de la funció parlant, però és capaç d'omplir el seu personatge de molts matissos: mireu quin subtil canvi experimenta la seva expressió quan, a l'escena del bingo, sent a parlar d'en Michael. Fantàstica. Ella porta el pes de l'obra, però cal destacar també l'Àlex Casanovas, en el paper de Michael. 

dijous, 25 d’abril de 2013

Broadchurch

Chris Chibnall
Broadchurch, un petit poblet de la costa sud d'Anglaterra, es veu sacsejat per l'assassinat del petit Danny Latimer. De la investigació del cas se n'encarregarà l'inspector Alec Hardy, a qui ajudarà la sergent Ellie Miller, de la policia local.
Broadchurch, una població imaginària localitzada als espectaculars penya-segats de Dorset, ens apareix al començament com un indret idíl·lic on pels matins tothom somriu i es saluda (recorda fins i tot el poble irreal de El Show de Truman). Però a mesura que la investigació avanci aniran apareixent els secrets, les misèries, les mentides que s'amaguen darrere aquesta aparença. Res d'especial, no hi ha ni vampirs ni zombies, simplement allò que és comú a tota comunitat humana, una condició de la qual no se'n lliuren, naturalment, ni els mateixos policies encarregats del cas.
La ressolució del cas és sorprenent, però al llarg de tots els capítols tampoc no hi ha cap voluntat de donar pistes en un sentit o en un altre; hi ha picades d'ullet, senyals, que ens fan pensar que si fulanet o menganet, però no és un joc detectivesc el que proposa la sèrie, sinó l'evidència del que comentava abans, la presència, a la vida de tothom, de llums i ombres, i la necessitat de conviure amb això. De fet el final del cas es produeix per l'entrega voluntària de la persona culpable, incapaç de sobreviure arrossegant el pes de la culpa. Un culpable dostoievsquià, que porta un dels protagonistes de la història a dir-li:"Jo venia disposat o odiar-te, però ara només et compadeixo". 
La temporada -se n'ha anunciat ja una segona- dura vuit capítols, centrats tots en aquest únic cas. La realització és sòbria, amb un excel·lent treball d'actors i una fotografia molt expressiva, reforçada per un tractament de color també molt expressiu (diria que augmentant la temperatura de color).



divendres, 12 d’abril de 2013

En una sola persona /In one person

John Irving
Ed. 62
Des de la perspectiva dels seus més de seixanta anys, en William Abbott fa un recorregut per la seva vida, per la seva formació com escriptor i, sobretot, per la recerca de la seva identitat sexual.
Com deia fa poc l'Empar Moliner, la publicació d'un llibre de John Irving és, per a mi, un motiu de festa. En alguns fòrums he llegit que hi ha qui la considera la millor novel·la d'Irving des d'Una dona difícil. No ho sé; no m'agraden aquesta mena de classificacions ni sé quins criteris es poden objectivar per justificar-les. En qualsevol cas, crec que es tracta d'una obra magistralment escrita amb l'estil que és propi de l'autor, amb un registre de llenguatge que amb una naturalitat abassagadora tant pot fer una anàlisi minuciosa de Madame Bovary com descriure una felació, i amb un catàleg de personatges tant inoblidables com entranyables, des de la senyoreta Frost a l'avi Harry. També, com en els seus anteriors treballs, la línia narrativa va i ve, es desvia -aparentment- de la traça iniciada i dilata volgudament la resolució d'allò que vol explicar. Fins el final no acabes de copsar tota la magnitud del què explica, i entens per què ho explica com ho explica. A mi m'ha passat que, un cop acabat, l'he tornat a començar!! La traça narrativa és extraordinària i -almenys en el meu cas- enganxa irremeiablement. I també per l'excel·lència del llenguatge -i de la magnífica traducció de Marta Pera Cucurell-. Mireu quina descripció: "Fa una olor de llevat i, alhora, afruitada-com de mató, o de floridura, o d'orelles de gos molles". O aquesta altra: "El senyor Bovary portava els cabells pulcrament tallats, ben blancs, igual que les cerres curtes del seu bigotet circumspecte. Portava una camisa blanca ben planxada, de màniga curta, amb dues butxaques al pit -l'una per les ulleres i l'altra equipada de bolígrafs. Els pantalons de color caqui portaven la ratlla ben marcada; potser l'únic element modern de la imatge antiquada d'aquell vell primmirat eren les sandàlies. Eren la mena de sandàlies que porten els aventurers per travessar rius turbulents i remuntar corrents impetuosos -aquella mena de sandàlies que tenen la forma i la sola serioses d'unes sabates d'atletisme". Classicisme i riquesa de llenguatge, amb un ús magistral de les frases subordinades -tant com dels diàlegs (no és d'estranyar que Irving renegui de Hemingway). 
A En una sola persona apareixen, un cop més, alguns dels temes recurrents de l'autor, des de la iniciació sexual del protagonista a càrrec de persones més grans, fins a la sempiterna recerca del pare. També és habitual la localització a Vermont. John Irving en estat pur, en un llibre que crec que, per damunt de tot, és un contundent discurs a favor de la llibertat, de manera explícita de la llibertat de cadascú de triar l'opció de la seva sexualitat i, de manera implícita, de la llibertat en general. "Mira noi, no em posis cap etiqueta, sisplau; no em converteixis en una categoria abans de coneixe'm". Tota l'obra és plena de frases que conviden a aturar-se i reflexionar-hi. "Abans de poder escriure res, s'ha d'haver observat alguna cosa", diu, citant Auden : explica Irving en una entrevista que el que el va acabar de decidir a escriure la novel·la va ser el fet que el seu tercer fill fos homosexual. És especialment punyent la descripció que fa del procés i dels estralls causats per la sida, i carrega durament contra els dirigents -Reagan, especialment- que van girar el cap cap un altre costat aferrant-se al conservadurisme més ferreny. "Volen saber quan podria prendre'm seriosament, potser, la idea de servir el meu país?- vaig començar-. Quan es rebutgi la legislació local, estatal i federal que actualment criminalitza els actes homosexuals entre adults que hi consenten; quan s'eliminin les lleis arcaïques anti-sodomia; quan els psiquiatres deixin de diagnosticar-me, a mi i als meus amics com a clínicament anormals, monstres mèdicament incompetents que necessiten 'rehabilitació'; quan els mitjans de comunicació deixin de donar una imatge de nosaltres com a efeminats, marietes, mariques, pervertits que abusen dels nens!"
Segons Irving, tots tenim, a la nostra adolescència, en el moment del nostre despertar sexual, un ampli ventall de fantasies i pulsions, la majoria de les quals són considerades socialment i cultural com a inadequades de manera que, la majoria de vegades, les soterrem per enfilar els camins d'allò que s'anomena "normalitat". "Ens forma allò que desitgem", escriu. I afegeix. "La majoria de llocs que abandonem durant la infantesa esdevenen menys fantàstics, i no pas més". A En una sola persona, John Irving, de manera expressa, el que fa és no frenar -en els seus personatges- aquestes pulsions i deixar que es desenvolupin plenament. Per això el protagonista és bisexual; una condició, la bisexualitat, que és vista com a doblement perillosa pels qui no ho són: pels heteros, perquè un bisexual et pot deixar tant per una dona com per un home; pels homosexuals, perquè consideren que un bisexual no és més que un homosexual amb un peu encara dins l'armari. Una condició que incomoda durant molt de temps el protagonista, fins que no aconsegueix acceptar-se: "sempre m'he sentit sol, però l'odi a un mateix és pitjor que la soledat".
Tot elaborant una mena de paràbola genial, Irving trasllada el transvestisme, com a evidència de l'ambigüitat sexual, al camp del teatre i la literatura, on els diferents personatges poden adquirir identitats que no els són pròpies sense que això estigui censurat socialment. En aquest recorregut, l'escriptor fa unes lectures acuradíssimes i amb punts de vista poc habituals de les obres de Dickens, Shakespeare, Ibsen, Williams o Flaubert. 
Aquesta tarda he intentat anar a la biblioteca Jaume Fuster, a escoltar John Irving parlant amb Antonio Orejudo. No ho he aconseguit; la quantitat de gent que volia assistir a l'acte depassava, de molt, la capacitat del local i els organitzadors s'han vist obligats a tancar l'accés un cop omplert l'aforament. M'he frustrat, clar, però també m'he alegrat en pensar que hi havia tanta gent interessada en el tema. El que deia, una festa.



TV3 - Telenotícies - Entrevista amb John Irving per TV3

dilluns, 1 d’abril de 2013

Los últimos días

Alex Pastor, David Pastor
Una misteriosa epidèmia d'agorafobia s'escampa per tot el món. Al principi només es tracta d'uns quants casos aïllats; més endavant, el nombre d'afectats va creixent fins abastar la totalitat de la població. Les persones que es troben en un espai obert pateixen un sobtat atac d'ansietat que els duu, si no es refugien en un lloc tancat, a la mort. Per això tota la vida de la ciutat es concentra a l'interior dels edificis, i les úniques vies de comunicació són les xarxes subterrànies, ja siguin de transport com de clavegueram. 
En aquesta situació, en Marc, un enginyer informàtic, inicia un periple subterrani per tal d'anar a trobar la Júlia, i ho fa acompanyat d'Enrique, un tipus aparentment dur i sense escrúpols que, abans de l'epidèmia, es dedicava a liquidar personal d'empreses com a especialista en aquest eufemisme que s'anomena "recursos humans".
Estem acostumats a veure Nova York, Los Angeles o Tokyo sota els efectes de desastres apocalíptics, però allò que més ens sobta de Los últimos días és veure en aquest estat Barcelona.
La pel·lícula admet moltes lectures metafòriques. La més evident és la de que ens trobem en un món que s'aboca directament al desastre i que només un xoc de dimensions apocalíptiques pot donar lloc a un renèixer, a un reset que permeti començar de nou, sota uns altres paràmetres, sota uns altres paradigmes. Des d'aquest punt de vista, és una pel·lícula que manté la flameta de l'esperança, igual que la manté Enrique, que va recollint llavors pensant en un hipotètic futur.
La narració em feia pensar, inevitablement, en el Mecanoscrit d'en Pedrolo, i encara en l'Assaig sobre la ceguesa, de Saramago, per tal com la vida es converteix en una lluita despietada per la supervivència. Amb aquest darrer comparteix el descens als inferns de l'abominació humana, però també l'explosió de moments -pocs- on apareix la solidaritat i la cooperació.
Filmada amb una certa estètica d'spot publicitari, els protagonistes van passant per un circuit ple de dificultats: han de fugir, d'empaitar, de fer punteria, de córrer, de saltar, de lluitar; si fos una producció americana el llençament de la pel·lícula vindria acompanyat del llençament del videojoc corresponent.
Els dos protagonistes són antagònics al principi però acaben necessitant-se l'un a l'altre. En Marc és una persona immadura, indecisa, que no s'atreveix a assumir les responsabilitats de l'adult; en Quim Gutiérrez l'interpreta amb una certa falta d'energia i d'expressivitat, sobretot perquè al costat té un immens José Coronado, en el paper d'Enrique, que es menja ell solet la pantalla.
Los últimos días m'ha semblat una pel·lícula més que digna, amb força picades d'ullet a l'espectador local (m'agrada especialment la referència al transbordament de Sants, com a indret a evitar, o l'ús del Palacio del Cinema, un dels darrers grans cinemes de la ciutat, ara amb un futur incert).
Potser el més fluix és el final (no el què diu, que ara no explicaré, sinó com ho diu). Final ple de flous i amb estètica d'anunci de "vuelta al cole en el Corte Inglés" en una  Barcelona presa per la vegetació com si es tractés d'Angkor Bat. 
Les pel·lícules localitzades a llocs que coneixes bé són perilloses precisament per això. No em vaig poder empassar el que va fer Woody Allen i, en canvi, allò que aterroritzava de REC era que aquella escala era com la de casa meva. En el cas de Los últimos días crec que la connexió funciona perfectament bé. També és cert que no sé com pot funcionar la pel·lícula projectada per a públics no barcelonins, i si hi connectaran de la mateixa manera. Pel que fa a nosaltres, vàrem sortir del cinema mirant Aribau amunt, per si de cas.