divendres, 30 d’agost de 2013

La veritat sobre el cas Harry Quebert /La Verité sur l'Affaire Harry Quebert

Joël Dicker
En Marcus Goldman, la nova sensació de les lletres nordamericanes, es troba en plena crisi creativa. Per mirar de superar-la, i de respondre a les exigències del seu editor, es refugia a la petita població d'Aurora, a casa del seu antic professor i mentor, el reputat escriptor Harry Quebert. Tot es complica quan l'atzar fa que es trobin, al jardí d'en Harry, les restes de la Nola Kellergan, una adolescent desapareguda fa ja vint-i-cinc anys. Tot sembla assenyalar Quebert com a culpable, però en Marcus, convençut de la seva innocència, intentarà esbrinar la veritat del que va passar.
Si d'alguna cosa no es pot dubtar és que La veritat sobre el cas Harry Quebert és un llibre addictiu, construït amb una precisió mil·limètrica, pensat i repensat en la seva estructura, allò que, en termes musicals en diríem la forma o, en termes cinematogràfics, el muntatge. Des d'aquest punt de vista, és impecable. Ara, a part d'això, poca cosa més. 
Recordeu Twin Peaks?. Doncs en aquella sèrie m'ha fet pensar el llibre. Posats a triar, però, em quedo amb la genial creació de David Lynch (almenys, mentre va ser seva).
No sé per què m'havia creat tantes expectatives al voltant d'aquest llibre. La veritat és que és culpa meva, perquè des del bloc de l'Espolsada ja havien advertit que no calia esperar-hi literatura (vegeu-ne la ressenya aquí), però potser per la campanya mediàtica, per les llistes de vendes, no ho sé, però el cas és que n'esperava molt més. I, de literatura, poca. Amb prou feines hi ha adjectius, qualsevol traça de descripció és inexistent, i no hi busqueu ni imatges, ni metàfores, ni res que s'hi assembli. Però, insisteixo, és addictiu i està construït amb tota la mala bava per tal de que ens enganxi: cada nou capítol ens fa girar la mirada cap a noves línies d'investigació, anant endavant i endarrere en la crònica dels fets, fins arribar als capítols finals en què l'autor, posseït per un Mal de Sant Vito literari ens fa anar de bòlit descobrint i desmentint cada dos per tres un nou culpable, igual que la trama ens porta de Lolita a El exorcista. Per rematar la jugada, Joël Dicker, escriptor suís, situa el cas a Nova Anglaterra, territori privilegiat de la gran novel·la nordamericana, com si s'hi volés colar. Tot plegat, molt estudiat. 
En Marcus Goldman s'acusa a sí mateix de ser un impostor. És un impostor Joël Dicker? No ho sé, però dues coses sí que li retrec: la primera, no aprofitar l'oportunitat que dóna la literatura policíaca, la novel·la negra, de fer sortir a la llum la part més secreta i amagada tant de les persones com de les societats, que és allò que ha fet entrar aquest gènere dins la gran literatura. L'altra cosa que li retrec és un cert aire de pedanteria -almenys a mi em fa aquest efecte- en dictar sentències sobre la literatura i l'ofici d'escriure. No tinc cap dubte que la gran indústria editorial, els grans grups, estan dirigits per economistes i no per editors ( i després hi ha les altres, les petites, les resistents, les que, evidentment volen vendre com més llibres millor però que posen com a criteri prioritari que allò que publiquen valgui la pena literàriament parlant). Estic convençut, doncs, que bona part del que diu és fonamentat però, no sé, em puja una mica la mosca al nas que aquest aire de saber-ho tot el dicti algú que ha escrit només un parell de llibres i que no arriba a la trentena.
Una de les darreres sentències-que comparteixo- diu: "Un bon llibre, Marcus, és un llibre que et sap greu que s'acabi". 
Cadascú hi pot dir la seva.

dissabte, 10 d’agost de 2013

La Pantera Rosa/ The Pink Panther

Blake Edwards
La Pantera Rosa és un fabulós diamant que pertany a la princesa Dala. Un misteriós lladre, el Fantasma, pretèn robar-lo. L'inspector Clouseau intentarà impedir-ho.
Es pot dir res, de La Pantera Rosa? Només per aquesta pel·lícula, Blake Edwards ja hauria de passar a la història del cinema (però és que, a més, ja havia signat Breakfast at Tiffany's i Days of wine and roses!). Es pot millorar, el treball de Peter Sellers? Com s'ho fa per expressar tant amb una gesticulació tan subtil, amb la seva sola presència? No us desperta, l'inspector Clouseau, un progressiu sentiment de compassió? Es pot ser més seductor que David Niven, tenir més sang freda que Capucine, ser més simpàtic que Robert Wagner, més bella que Claudia Cardinale? 
Tot recolzat en la inoblidable banda sonora de Henry Mancini. No cal ni parlar del tema principal: poques músiques són capaces de ser reconegudes sense ni tant sols acabar el primer compàs. Però, així com després de veure Some like it hot arribes a casa xiulant el tango "La Cumparsita", després de veure The Pink Panther acabes xiulant "Meglio Stasera". Recordem-la

dijous, 8 d’agost de 2013

Diari d'hivern/ Winter journal

Paul Auster
Ed. 62
A les envistes del seu seixanta-quatrè aniversari, Paul Auster fa una mirada enrere i repassa alguns dels moments més significatius de la seva vida.
"Parla abans no sigui massa tard, i després espera poder continuar parlant fins que no quedi res més per dir. El temps s'acaba, després de tot. Potser val més que de moment deixis de banda les teves històries i intentis analitzar com ha estat viure en aquest cos des del primer dia que recordes ser viu fins a aquest. Un catàleg de dades sensorials. El que es podria anomenar una 'fenomenologia del respirar'."
No descobreixo res dient que Paul Auster escriu bé. Escriu molt bé, amb una prosa rica, pausada, ben organitzada, amb la traça de saber trobar a cada moment la paraula precisa. Per això el sol fet de deixar-se endur pel text ja representa un plaer en sí mateix. El que passa, al meu entendre, és que crec que a Auster li falta llenya per fer una gran foguera, li falta material per fer una gran novel·la. Ja fa temps que tinc aquesta sensació: als seus treballs hi ha moments, sovint històries laterals que surten del tronc principal, com si la seva narració tingués una estructura d'espina de peix, que són especialment brillants, que tindrien sentit en un recull de contes, però que no acaben de configurar un bloc de novel·la compacta. Diari d'hivern no és una novel·la, però tinc també la mateixa sensació. 
Paul Auster recorre, en alguns moments, al recurs d'organitzar el seu mirar enrere com si es tractés d'un inventari (m'agrada molt el recorregut per les diferents cases on ha viscut), i això està molt bé i és estimulant -al lector li venen ganes de fer el mateix- però de vegades sembla que fa llistats exhaustius només per acabar d'omplir.
El primer llibre de memòries realment punyent que recordo haver llegit, i que em va produïr un gran impacte per la cruesa amb què l'autor es despullava, va ser Coto vedado, de Juan Goytisolo. Després n'hi ha hagut d'altres, uns més superficials, els altres més profunds. Llegir les memòries d'altri sempre suposa un cert exercici de voyeurisme, i això es pot traduïr en morbo però, també, pot servir al lector per ajudar-lo en el camí de la seva introspecció. En el cas de Diari d'Hivern, diria que l'únic moment en què Auster toca el moll de l'os és en parlar de les dificultats que va tenir per expressar les emocions que li provocaven la mort de la seva mare, i els moments en què es sincera explicant la seva por a morir (por de morir, que al capdavall és segurament el mateix que dir por de viure) La resta, més banal. No em desprenc de la sensació que ja fa temps que escriu per omplir la quota d'un llibre per any. Ben escrit, això sí (i molt ben traduït!)

diumenge, 4 d’agost de 2013

¡Puta guerra! /Putain de guerre!

Jacques Tardi, Jean-Pierre Verney
Norma Editorial
Jacques Tardi ens endinsa en l'horror de la guerra -de la Gran Guerra, però podria ser de qualsevol guerra- en un extraordinari treball gràfic que reflecteix sense concessions la irracionalitat i el malson que es va viure entre els anys 1914 i 1918. El treball es centra en la lluita a les terres de França, tot i que sabem que es va extendre per tot Europa, l'Àfrica colonial, l'Orient Mitjà i encara l'Extrem Orient. 
El treball, complementat amb un dossier explicatiu que ens situa en el desenvolupament històric dels fets i que conté una excel·lent tria de fotografies, es centra sobretot en el patiment dels combatents, fossin del costat que fossin, contraposat a la irracionalitat, supèrbia i fatxenderia dels polítics i dels comanaments militars que jugaven amb la vida dels altres, sense oblidar la reraguarda i la lluita del món obrer per aturar la carnisseria. 
Tardi -ho explica al DVD que acompanya l'edició de col·leccionista- ha triat fer una narració sense diàlegs, sense globus, tot seguint, més o menys, la trajectòria d'un personatge que bé podria ser el seu avi. El desenvolupament de la història s'articula tot dividint-la en sis capítols, un per cada any amb l'afegitó d'un capítol dedicat a 1919 especialment brillant, en què fa una recapitulació de tot el què havia passat per acabar-se acomiadant, assegut en un bar i mirant frontalment al lector. Com a punts de referència, el personatge narrador va trobant-se, al llarg de la guerra, amb el mateix  soldat alemany fet que li serveix, a més, per a subratllar l'absurditat de tot el què estava passant. 
Gràficament tria un format que gairebé es repeteix a totes les pàgines -dividides cadascuna en tres franges- i té un tractament del color que cerca augmentar la potència expressionista del dibuix. 
Tardi ha esmerçat en aquest projecte prop de 30 anys, des del primer moment en què se'l va plantejar, i amb l'ajut documental de Jean-Pierre Verney basteix un impactant treball que, com s'ha exposat en alguna crítica, hauria de constituïr-se en llibre de text, de la mateixa manera que Maus hauria de servir per narrar la II Guerra Mundial i l'Holocaust.
PS: Tardi, conseqüent amb la crítica que efectua contra el poder, va refusar aquest mateix 2013 la Legió d'Honor francesa. Vegeu la notícia aquí.

divendres, 2 d’agost de 2013

Con faldas y a lo loco /Some like it hot

Billy Wilder
Joe i Jerry (Tony Curtis i Jack Lemmon) són dos músics que malviuen al Xicago de l'any 29. Involuntaris testimonis de la matança del dia de Sant Valentí, han de fugir i es refugien en una orquestra formada exclussivament per noies, adoptant la personalitat de Josephine i Daphne.
Nova pedra dels amics de Phenomena per edificar el monument al cinema, ara que les sales tanquen i els ives s'apugen. No m'agraden les ordenacions del tipus "la millor pel·lícula..." o "el millor disc..." o el què sigui; per tant, no qualificaré Some like it hot de cap altra manera que no sigui la de dir que és una obra mestra, que hauria de ser patrimoni de la humanitat, que és el cànon de la comèdia i que poder-la veure en pantalla gran i versió original -i amb una cervesa a la mà- és un dels plaers pels quals aquest estiu serà recordat. El títol original, Some like it hot, fa referència a la música de jazz que interpreta la inoblidable orquestra de senyoretes Sweet Sue and Her Society Syncopators, on una Marilyn Monroe en tot el seu esplendor canta i toca l'ukelele. Una pel·lícula farcida de diàlegs sense desperdici:
- Amb qui éreu el Dia de Sant Valentí?
- Escoltant "Rigoletto".
- Vinga! Nom, adreça!
- És una òpera, imbècil!
No sé d'on va sortir la versió castellana del títol, Con faldas y a lo loco; recordo, sí, que des de la televisió catalana es va llençar un concurs d'idees per trobar-li el títol en català, guanyant finalment la proposta d'anomenar-la Ningú no és perfecte, que és la darrera frase del film.
Una frase, aquesta -Nobody's perfect-, que respon a la desesperada confessió de Lemmon -I'm a man!-  i que arrodoneix una comèdia en la qual Billy Wilder escarneix sense manies el paper galdós dels homes en el seu paper d'assetjadors i entabanadors d'innocents noies. Una de les millors i subtils caricatures és la que correspon a l'escardalenc grum que pretén seduïr Josephine (Tony Curtis).
Com a curiositat, dir que, si bé a la ficció de la pel·lícula l'acció de la segona meïtat passa a Florida, en realitat està filmada a San Diego, al luxós Hotel del Coronado, un indret que es pot visitar i que constitueix un punt de peregrinació cinèfila.