dijous, 20 de febrer de 2014

Nebraska

Alexander Payne

En Woody, un home ja gran amb senyals evidents de demència i a qui li agrada una mica massa el mam, s'entesta en anar des d'on viu, a Hawthorne, Montana, fins a Lincoln, a Nebraska, a més de mil quilòmetres, convençut que ha guanyat, en un sorteig, un milió de dòlars. Veient que no hi ha manera de convence'l del contrari, i davant la tossuderia d'en Woody, el seu fill David decideix acompanyar-lo. 
Em resulta difícil parlar gaire de Nebraska, perquè senzillament no em surt altra cosa que dir que m'ha encantat. L'he trobat tendra, plena de detalls d'una gran sensibilitat, un punt trista, emotiva. Potser perquè tots plegats no estem tan lluny de situacions amb les que ens podem identificar, m'ha tocat la fibra.
Nebraska, estructurada en forma de road movie, parla de la família, de les il·lusions i les mesquineses, de les relacions entre les persones i del que sabem o deixem de saber de les vides de les persones que tenim més properes. En aquest sentit m'ha agradat moltíssim com en David va reconstruint, com si fossin les peces d'un trencaclosques incomplert, la vida del seu pare i com, a partir d'aquest coneixement, va evolucionant la visió que en té d'ell. Dramàtica però sense perdre un punt d'humor, el viatge, també metafòric, va acostant cada cop més el fill en la comprensió del pare. Tot això filmat en un bellíssim blanc i negre que ajuda a subratllar el món aïllat, lluny del glamur i del somni americà, el món fred, gairebé a mig fer (genial la visita al Mont Rushmore) de l'Amèrica profunda (un món, per altra banda, ben conegut de Payne, fill de Nebraska).
En Bruce Dern, veterà amb un enorme currículum, fa aquí el paper de la seva vida, en la pell d'en Woody. Ell du el pes principal de la pel·lícula, però tota la resta del repartiment està a la mateixa alçada, i el repartiment inclou un treball de càsting digne dels millors Coen (atenció als dos cosins d'en David!). Boníssima, també, la música de Mark Orton. Fins ara, Nebraska donava nom a un dels grans títols d'en Bruce Springsteen; ara, a més, dóna nom a una gran pel·lícula.


2 comentaris:

  1. Ahir la vam anar a veure. Totalment d'acord amb el teu comentari. Potser faré també algun apunt!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una pel.licula tendra. L'anterior d'en Payne, Los descendientes, també em va agradar molt.

      Elimina