dimecres, 16 d’abril de 2014

The Grand Budapest Hotel

Wes Anderson
Història, a través de diversos flaixbacs, de com Zero Moustafa va arribar a ser el propietari del Grand Hotel Budapest.
A l'escola, quan érem petits, ens encantaven les aventis. Històries fantàstiques on nosaltres érem els protagonistes i que passaven d'un escenari a un altre sense solució de continuïtat. Històries sovint mancades de coherència, però que ens tenien fascinats. Qui les explicava millor era en Brun (en aquella època, a l'escola ens coneixíem pel cognom). Tenia una capacitat de fabulació desbordant, i ens tenia a tots fascinats. 
Grand Hotel Budapest és, en part, una aventi filmada. Segons diu als crèdits inicials, es basa en narracions escrites per Stefan Zweig; clar que també podria ser una història basada en guions de Francisco Ibáñez (el de Mortadelo y Filemón), o una història de Tintín, o un conte d'animació, d'aquells que s'acaben amb la paraula koniek, però amb uns quants efectes dignes de Meliès. Una història situada en un lloc indeterminat de l'Europa central, amb reminiscències d'imperi austrohongarès, una Freedonia de Duck's Soup, amb escenografies pròpies de l'expressionisme. Realisme fantàstic, García Màrquez entre els Alps i els Càrpats.
N'hi ha prou amb els cinc primers minuts de la pel·lícula per veure per on va: un tsunami visual del món estètic i plàstic de Wes Anderson. Moviments de càmera inversemblants, colors saturats, explosius, escenografia recarregada, simetries, travellings laterals... No hi ha ni una sola imatge que no pugui ser una sensacional foto fixa per sí sola. Planificació meticulosa, tota al servei de la idea que Anderson té al cap. 
Justament aquesta preponderància de la forma per damunt de la història és a la base de les crítiques que ha rebut la pel·lícula. Se l'ha acusat de buida, d'haver disfressat la buidor d'idees amb una apoteosi visual. Francament, entenc que es pugui viure així, però no ho comparteixo. A mi m'ha encantat, potser perquè no n'esperava cap trascendència. O és que els contes de Cortázar són tots tractats filosòfics? 
A la prodigiosa enginyeria narrativa i visual cal afegir-hi el treball formal. El protagonisme el té un magnífic Ralph Fiennes, a qui és una meravella sentir declamar el seu paper -i quina veu!- Al seu costat, un també magnífic Tony Revolori i després una nòmina d'actors i actrius que fa perdre l'alè; alguns amb més paper, altres com a simples cameos d'encara no trenta segons. Però fixeu-vos: Edward Norton, Jeff Goldblum, Willem Dafoe, Jude Law, F. Murray Abraham, Adrien Brody, Tilda Swinton, Bill Murray, Léa Seydoux, Mathieu Amalric, Owen Wilson, Harvey Keitel...Si s'han decidit a participar en aquest joc és perquè el deurien trobar divertit. 
Que ningú es perdi tampoc la banda sonora, a càrrec d'Alexandre Desplat, amb una música protagonitzada per les balalaikes que reforça encara més el caràcter inversemblant i màgic de la pel·lícula.

6 comentaris:

  1. Trobo que li falta un pèl d'esperit tràgic; que vol ser europea però que li falta profunditat. I malgrat això, la pel·lícula és una joguina meravellosa que no es queda només en el plaer estètic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, Enric: un puntet d'esperit tràgic i blum!, cap amunt! M'agrada la definició de joguina

      Elimina
  2. les crítiques que deien justament això que només era part visual em feien una mica enrere, però la vaig veure i caram si em va agradar!

    ResponElimina
  3. Jordi, aquesta setmana l'hem anat a veure! Estic totalment d'acord amn la teva anàlisi. Ens ho varem passar d'allò més bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vista ara amb una mica de perspectiva, més divertida la trobo!

      Elimina