L'Amaia i dues amigues seves han anat des del País Basc fins a Sevilla a celebrar el seu comiat de soltera. El comiat, però, no és gaire reeixit, perquè el nuvi l'ha plantat. A Sevilla, a més, l'Amaia coneix en Rafa. Ocho apellidos vascos és una pel·lícula de tòpics. O, més aviat, de tòpics sobre tòpics, feta de tal manera que els tòpics s'acaben anul·lant i en resulta una comèdia molt divertida, simpàtica, d'aquelles que deixen un somriure a la cara que dura una bona estona. Típica comèdia d'embolics, de suplantació de personalitats, està construïda seguint fil per randa el mestratge dels clàssics, a l'estil de Billy Wilder. La gràcia de l'autor ha estat dotar-la d'un guió fresc, d'uns diàlegs molt ben travats i d'un bon ritme. I això que ha de lluitar contra dos enemics interns molt poderosos: un muntatge força dolent, i una mediocre direcció de fotografia, que no sap treure profit ni de la llum de Sevilla ni dels colors del País Basc. Però la pel·lícula funciona molt i molt bé (només cal veure les xifres de taquillatge) malgrat aquestes pegues, i és que, a més del guió, compta amb una molt bona interpretació, destacant Dani Rovira en el paper més còmic, amb una gran habilitat pels canvis de registre i una gesticulació facial més continguda que la de l'insoportable Jim Carrey, i destacant també Karra Elejalde, aquest sí, tot un actoràs.
La pel·lícula no pretèn aprofundir ni molt menys en la realitat basca, però tampoc no amaga res i enfoca, sense complexos, les manifestacions per la independència, els cartells a favor dels presos, la kale borroka, com també la guàrdia civil i els espanyolistes. Hi són, actuen de decorat de la història, i ja està. I no hi ha millor teràpia que poder riure de tot el que faci falta. La pel·lícula té un fort component costumbrista, i caldria veure com pot ser rebuda, o entesa, més enllà de les fronteres de l'estat. Però em fan notar que això també passava amb la francesa Bienvenidos al norte, i bé que vàrem xalar.
Seria possible una pel·lícula així on el que s'enfoqués per desmuntar tòpics fos Catalunya? Sempre he pensat que, malgrat tota la violència que hi ha hagut, la distància entre Espanya i País Basc és menor que l'existent entre Espanya i Catalunya. Bascos i espanyols han compartit, en un percentatge elevat, un argumentari testosterònic: les coses es fan per collons. L'itinerari històric català s'ha aproximat més a la negociació, al pacte, i aquí on nosaltres hi veiem virtut, ells hi veuen feblesa. Com ho entomaríem? Una cosa és riure amb Polònia i l'altra que vingui un de fora a explicar-te com et veu. Perquè els tòpics s'han de trencar però, si cal, també assumir; al cap i a la fi en molts casos no són més expressions conductuals estadístiques. El que no s'han de convertir és en pre-judicis. Però estaria bé fer l'exercici, o almenys, intentar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada