dissabte, 17 de maig del 2014

Lawrence of Arabia

David Lean
Si alguna vegada el cinema ha estat espectacle, Lawrence of Arabia n'és un dels seus màxims exponents. Espectacle visual construit no sobre la pirotècnia d'efectes especials -en contra dels quals, tot sigui dit, no tinc res- sinó sobre la història d'un personatge fascinant i, sobretot, construit sobre la creença total en la potència d'un paisatge. 
Certament, T.E. Lawrence és un personatge fascinant, però em fa l'efecte que el grau de coneixement que tenim d'ell és desproporcionat respecte de la importància històrica que va tenir. La responsable d'aquest fet és, sens dubte, la pel·lícula de David Lean. Com Bentley, el periodista de la història, que buscava un heroi per poder confegir una història, també Lean el va saber trobar. I és que el personatge, sobredimensionat o no, no deixa indiferent:
- Ep, això fa mal!
- Clar, que fa mal.
- I quin és el truc?
- El truc és que no t'importi que faci mal.
Amb aquesta guia, Lawrence es llença on d'altres ni tant sols s'haurien imaginat, i capgira el mandrós devenir dels fets.
- Per a alguns res no està escrit fins que no ho escriuen ells mateixos.
Un Lawrence a qui dóna vida un Peter O'Toole en un dels papers de la seva vida, i que sap dotar al seu personatge d'una profunditat psicologica extraordinària, amb una interpretació on es posa a la pell d'un Lawrence (Orens, que li deien els beduïns) shakespearianament torturat i que constitueix, al meu parer, i malgrat tenir un bri d'histrionime, una de les grans interpretacions de la història del cinema.
Lawrence of Arabia és també tot un manual sobre els efectes del colonialisme. De manera subtil, anem veient com es desfila el cabdell de la conxorxa de les potències europees, com es reparteixen el món, com traeixen les expectatives d'alliberament dipositades en elles. Entre Lawrence of Arabia i Queimada, de Gillo Pontecorvo, es podria fer una tesi doctoral sobre colonialisme. A més, veiem perfectament la impossibilitat de sobeposar unes estructures polítiques i administratives de motlle occidental damunt unes altres estructures tribals. A Lawrence of Arabia queden més clares que mai les divisions i disputes d'uns grups tribals que després han col·lapsat la possibilitat de tirar endavant tot l'aglomerat d'estats en què s'ha dividit el mitjà orient. En un pla anecdòtic, alguns personatges, especialment el d'Auda (el personatge interpretat per Anthony Quinn) semblen sortits de Tintín al país de l'or negre. En un pla més seriós, els qui han volgut impedir que el món àrab esdevingués una potència només han hagut d'alimentar la seva divisió. D'això, l'estat d'Israel n'ha fet magisteri.
Lawrence of Arabia és també una banda sonora, prodigiosa, de Maurice Jarre. Una banda sonora que ja forma part de la memòria musical col·lectiva. Fa uns quants anys vaig veure en directe el propi Jarre dirigint l'OBC a l'Auditori de Barcelona; era tant gran el poder d'evocació d'aquella banda sonora que, tancant els ulls, l'Auditori es convertia d'immediat en Wadi Rum. 
Wadi Rum, el desert d'Arabia, Aqaba... La potència extraordinària del desert i la meravellosa fotografia de la pel·lícula són els altres grans protagonistes de la història. Impossible quedar-se indiferent. I això que els propis beduïns li deixen ben clar a Lawrence que a ells no els agrada el desert, i se'n foten d'ell:
- No deus ser un d'aquests anglesos romàntics enamorats del desert?
Potser sí, però també s'acaba enamorant de la gent que l'habita.
Fa uns anys -massa: de tot fa massa anys!- vaig tenir l'oportunitat meravellosa d'anar pel desert del Sinaí, a lloms de dromedari, per uadis i oasis, i dormint al ras. Érem quatre blanquets i tres beduïns. Els beduïns ens explicaven que el seu somni era anar algun dia... a Dinamarca! S'imaginaven -amb raó- que allà tot era verd. Nosaltres, pel nostre costat, des de dalt del dromedari -res d'anar eixarrancat: cama dreta plegada sota l'esquerra- de tant en tant deixàvem que la mirada es perdés infinit enllà i, aixecant el braç tot assenyalant-lo, dèiem, emocionats: "Aqaba!"

4 comentaris:

  1. Vaig recuperar-la al Novedades als anys 80, amb les seves dues parts i el seu pròleg simfònic amb la cortina tancada: una forma de veure el cinema espectacular que malauradament ja no tornarà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ep, doncs ahir, al cine Comèdia, va ser així, en la modalitat Roadshow: introducció musical amb pantalla fosca, mitja part i música de final. Còpia restaurada DCP de l'original de 70 mm. Impressionant!

      Elimina
    2. Espero que fos a la sala gran. Saps si es repetirà?

      Elimina
    3. No, la projecció de Lawrence ja no la tornaran a fer. Però val la pena anar seguint el que fan la gent de Phenomena. Et passo l'enllaç:
      http://www.phenomena-experience.com/

      Elimina