dilluns, 13 d’octubre de 2014

Boyhood

Richard Linklater
Crònica de dotze anys de la vida d'en Mason, des de que tenia sis anys fins que en fa divuit.
Si alguna coordenada té amoinat en Richard Linklater, aquesta és la temporal. A la meravellosa trilogia dels Before..., l'acció de cada pel·lícula, protagonitzada pels mateixos personatges, estava separada per intervals de nou anys; en total, des del començament fins el final, divuit anys que són divuit anys reals en els personatges. A Boyhood ho fa diferent: durant dotze anys ha anat filmant, any rere any, l'evolució dels personatges de la història, de manera que els veiem fer-se grans de debò. Un exercici que, com el mateix Linklater reconeix, suposava un risc enorme de cara a aconseguir qui ho financés. El resultat era un misteri per un projecte de dotze anys. Al cap i a la fi, les pel·lícules de l'anterior trilogia són unitats en sí mateixes i el risc és gairebé el que qualsevol pel·lícula; en canvi, a Boyhood t'hi jugues la feina de dotze anys.
Diguem-ho sense embuts: el resultat m'ha semblat formidable. I no només pel malabarisme de la seva producció sinó, sobretot, pel farcit de la pel·lícula: és una pel·lícula on oficialment no passa res, però on en realitat passa tot, ja que viatja al centre mateix del sentit de la vida. Del "De què va tot?. De què va tot? No ho sé! Però el que compta és que sentis" que confessa en Mason pare, vital i esbojarrat enmig de l'ultraconservadora Texas, fins al molt més pessimista clam de la lluitadora i infatigable Olivia, ja cap al final: " Jo em pensava que hi hauria molt més!"

Com en tota la filmografia d'aquest director, la història desprèn una naturalitat extraordinària; hi ha una escena en què es celebra l'aniversari d'en Mason i li regalen un pastís. Un cop ha bufat les espelmes, tota la familia aplaudeix: jo vaig estar a punt d'aplaudir, també, de tant endins de la història com et fa sentir. Insuperables Ethan Hawke i Patricia Arquette, insuperables els sorprenents Ellar Coltrane i Lorelei Linklater. I atenció a la música. 
Una història amb uns personatges dels que aviat et sents formant part del seu entorn. De fet, un cop acabada -potser amb un quart d'hora menys de metratge també se n'hagués sortit- i just en sortir del cinema, ja els trobava a faltar. Per treure's el barret.


2 comentaris:

  1. Hola!
    M´apunto BOYHOOD, si m´ha agradat moltíssim la trilogia BEFORE... m´imagino que Boyhooh també.

    Com ho expliques em fa venir ganes de veure-la ara mateix. Com dius la temporalitat és una fixació de R. Linklater, amb uns bons resultats.

    Imma C.

    De la cartellera et recomano EL NIÑO.

    ResponElimina