diumenge, 7 de desembre de 2014

Interstellar

Christopher Nolan
El planeta terra es troba amenaçat per violentes tempestes de pols i per plagues que acaben amb els conreus. La NASA envia naus a explorar més enllà de la galàxia per tal de trobar algun planeta on sigui possible reprendre la vida humana.
Quan Christopher Nolan s'hi posa, no s'hi posa per poc. Faci una pel·lícula sobre Batman o una de ciència ficció sempre busca llençar un missatge trascendent, explorar les contradicciones filosòfiques i morals que el tema li aporta. Se'n sortirà mes o menys, però ho intenta. Jo crec que, a Interstellar, se'n surt més que menys. Només té un problema i és que, com tots els novel·listes nordamericans que porten anys intentant escriure La Gran Novel·la Nordamericana, Nolan cerca fer La Gran Pel·lícula Definitiva Que Ho Expliqui Tot, i en aquest intent toca tants temes que es crea un inevitable desequilibri entre el resultat de cadascun d'ells. Tot i així, probablement a Interstellar és on millor se n'ha sortit. 
Es podria pensar que el leitmotiv d'Interstellar és el de la paradoxa temporal que la Relativitat i les més recents teories de la Física Quàntica posen sobre la taula ("sóc físic: no temo la mort; temo el temps", diu un dels personatges); però també, en un pla molt més proper, es pot adduir que el tema principal de la pel·lícula sigui el de les relacions entre un pare i la seva filla ("els pares estem aquí per construir records pels nostres fills", diu un altre personatge). O, potser, sobre el bé individual enfrontat al col·lectiu. O potser es tracta només d'una pel·lícula d'aventures, aventures, això sí, més properes a Conrad que a Verne. 
En qualsevol cas, és una llarguíssima pel·lícula a la qual no li fa por ser lenta i reflexiva quan li cal, evitant el recurs trepidant que sí que utilitza en una segona part que ho exigeix, per arribar a un final en el qual l'habitació blanca de 2001 es converteix en el darrere d'una biblioteca. Magnífic espectacle visual, i unes interpretacions igualment magnífiques, amb un Matthew McConaughey a qui ja li ha quedat la cara -i la veu, quina veu!- de True Detective, encapçalant un repartiment on tothom brilla a una gran alçada.

6 comentaris:

  1. Hoola!
    no l'he vista, però la veuré, també d'altres que has comentat últimament al blog.

    BON ANY NOU!!!

    Espero anar passejant per l'Estació de Servei. Sort i Salut!

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Imma. Darrerament la tinc una mica abandonada, l'estació. Molt bon any nou!!

      Elimina
    2. No et perdis MAGICAL GIRL de Carlos Vermut. Intrigant, inquieta, encara ara no lligo caps, però s´ha de veure.

      Imma C.

      Elimina
    3. Gracies, Imma. Se m'acumula la feina, i m'emprenya el poc que duren les pel·lis a la cartellera

      Elimina