dilluns, 16 de febrer de 2015

Whiplash


Damien Chazelle
L'Andrew vol arribar a ser el millor bateria del seu temps. Per fer-ho estudia a l'escola més prestigiosa, on es troba amb un despòtic professor.

Haig de dir, d'entrada, que no m'ha agradat la pel·lícula. No per si està ben feta o no, sinó pel missatge final que crec que dóna. La pel·lícula dóna molt de sí per a parlar dels conceptes d'èxit, de ser "el millor" -aquest concepte tant arrelat a la societat nordamericana- i sobretot del sentit de la música. El director, en el fulletó explicatiu que es dóna a l'entrada del cinema, explica com ell, quan estudiava música, es va sentir traumatitzat i aterrit per l'exigència cruel, per la por a perdre el tempo, el ritme, la pulsació. Una vivència musical basada en la por és antitètica a l'essència de la música, i diu molt (en contra) de la societat en què vivim i en com una expressió vital com és la música s'ha convertit en un producte i en com només el qui està al davant de tot se'n surt. 
I si no m'agrada la pel·lícula és justament perquè malgrat el director tingui clares totes aquestes qüestions, a l'hora de la veritat sembla que l'assoliment del l'èxit justifiqui tot aquest camí de tortura i la conclusió final de la història sigui beneir tot aquest procés cruel: en comptes de fotre-li les baquetes pel cap, li dedica un somriure de complicitat.  Ell mateix -el director- afirma que malgrat la seva carrera acabés amb premis, reconeixement i distincions, mai ha pogut treure's de sobre els malsons ni els terrors que encara ara l'assetgen. És justificable? I atenció, perquè no en faig tant sols responsable al professor; el protagonista jove de la pel·lícula, obsedit per ser el millor, participa d'aquest procés, i no dubta en desbancar els altres competidors ni dubta en afirmar que no li calen els amics per a res, mentre assoleixi l'èxit. I de tots els alumnes no n'hi ha ni un que s'aixequi i es rebel·li. Aquella aula és un fidel reflex de com la societat ens ha fet mesells. No dubto de que darrere de grans músics -o dansaires, o acròbates- hi hagi moltes hores d'esforç i de patiment, però jo entenc, vull entendre la música d'una altra manera.
Ah! Excepcional J.K. Simmons en el paper d'odiós professor.

1 comentari:

  1. Sento no coincidir amb tu aquesta vegada, Jordi. Estic d’acord que la música i totes les activitats artístiques, i, en general, totes les accions que fem a la nostra vida no poden estar guiades només per la competitivitat i el patiment. Però que no estiguem d’acord amb el comportament dels protagonistes d’una pel•lícula o d’un llibre no fa que aquestes obres no ens puguin agradar. Seria com si jo digués que no m’agrada El padrino, de Coppola, perquè no estic d’acord amb el comportament del seu protagonista ni amb els mitjans que fa servir.

    Ens agradi o no, existeixen aquests comportaments tan rígids i arribistes que descriu la pel•lícula, i el seu jove director i guionista no fa més que explicar-nos alguna cosa que, com tu recordes, ell va patir en pròpia carn i que, per tant, coneix perfectament. És ni més ni menys que un argument com qualsevol altre escrit o filmat, però el seu mèrit és com està narrat, cinematogràficament parlant. Jo crec que una pel•lícula és bona si té la força d’enganxar-te i deixar-te lligat a la cadira gairebé sense poder respirar. I la realització electritzant, el muntatge tan enèrgic i la interpretació superba de tots dos actors a fe que ho aconsegueixen, i amb escreix. I això és alguna cosa que no podem dir del 99% de les pel•lícules que es fan avui dia. Jo la recomano a tots els amants de la música, perquè demostra fins a quin punt pot arribar a apassionar el seu estudi i la seva interpretació.

    I, finalment, no estic tampoc d’acord en què ningú es rebel·li contra la forma tan autoritària d’actuar del professor, ja que el final, que no vull avançar pels que no l’hagin vist encara, al meu parer demostra tot el contrari. El que sí que puc dir és que el quart d’hora final del film, conté segurament el millor cine que he vist des de fa bastant temps.

    ResponElimina