dissabte, 19 d’octubre de 2013

Breakfast at Tiffany's

Blake Edwards
Crec que mai no l'havia vist en pantalla gran i, ni molt menys, en versió original. Potser sí, que no és tan rodona com jo la recordava, però em sembla que encara hi ha un bon grapat de raons que la fan memorable:
L'Audrey Hepburn. Sens dubte, l'argument principal. No hi ha cap altra persona al món que pugui portar aquells barrets, aquelles ulleres de sol i aquell collaret de perles i que segueixi essent tan meravellosa. No cal ni parlar, ja, dels guants, del vestit negre i de la boquilla més llarga de la història del cinema. Definitivament, tothom s'enamora d'Audrey Hepburn.
La música. Moon River deu formar part ja del Patrimoni Sonor de la Humanitat. La parella Edwards-Mancini començava a donar uns fruits que, poc després, es repetirien a The Pink Panther
La història. Una història dura, un Truman Capote directe -tot i que amb final feliç- . Història de perdedors, o de perduts. Una història que també és una història de Nova York i la superficial i frívola societat de l'Upper East Side. Una història on la protagonista, la Holly, és una supervivent que no pot ajudar-se a sí mateixa i només pot deixar descansar el seu neguit enmig del món irreal i fictici dels diamants de Tiffany's. Una història on la Holly fuig de la possibilitat de poder estimar, sota la ficció que és lliure. Una història on Paul (George Peppard) ha de fer valer els seus ulls blaus per arribar on no arriba com a escriptor. Una història on potser l'únic que grinyola és l'excessivament apallassat personatge interpretat per Mickey Rooney.
El gat. Poques vegades un animal ha representat tant, encara que simbòlicament, en una història. Per cert, amb una magnífica interpretació.
El títol. Un cop més reivindico la traducció que Ramón Folch i Camarasa va fer del títol original: "Desdejuni a Can Tiffany".
Una nova i fantàstica proposta de Phenomena, completada, en programa doble, amb Singin' in the Rain, que va proporcionar una sessió cinematogràfica inoblidable.

10 comentaris:

  1. Vinc de ca l'Allau, genial la pel.lícula (quin final!) i el programa doble (no coneixia Phenomena, visc a la figuera!), em sembla que em veuràs rondant per aquí :)
    A l'Audrey la veig sovint, tinc el cartell de la peli al passadís de casa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvinguda, Gemma. Potser hauré de fer el mateix i posar el cartell de la pel·li per casa.

      Elimina
  2. La vaig veure fa poc a la Filmoteca també en versió original. Ja l'havia vist a la seva època, però la vaig tornar a trobar genial. Quan va acabar el públic més aviat jove la va aplaudir fortament! Tu parles de l'Audrey però en George Peppard ens tenia ven encantades!

    ResponElimina
  3. La vaig veure per primera vegada fa uns mesos i em va encantar!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs en pantalla gran i versió original...!

      Elimina
  4. No l'he vista mai en versió original, però diria que no és una pel·lícula gaire bona. Se salva per l'immens encant de la Hepburn i per la cançó "Moonriver". Però la versió de la novel·la de Capote està dolcificada i fins i tot tergiversada (el personatge de Peppard en el llibre es correspon al propi Capote qui, per descomptat, no podia tenir cap relació amorosa amb Holly). El japonès que fa Mickey Rooney és d'un repugnant racisme que actualment es fa difícil de suportar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com ja he comentat, la recordava més rodona. Tot i així, m'agrada, per les raons que he comentat abans. Coincideixo plenament amb l'aversió cap el personatge interpretat per Mickey Rooney, encara que, el veig tan ridícul, que no se m'acut ni tant sols de qualificar-lo de racisme. Pel que fa a la relació llibre/pel·lícula, tens tota la raó: es va endolcir -o ensucrar i adequar al que es considerava que el públic podria admetre, cosa molt habitual a Hollywood, i més enllà. El llibre el vaig llegir fa tants anys, que gairebé és com si no l'hagués llegit mai. Però, ai, l'Audrey...!

      Elimina
  5. Tot el que diu l'Allau podria estar signat per mi. Afegeixo que la novel·la de Capote és molt millor sense que arribi massa enlaire. Estem d'acord en qu'e és difícil no enamorar-se d'Audrey Hepburn. L'escena en que s'arreegla per sortir és un ballet. En qualsevol pel·lícula era senzillament deliciosa i quan canta el Moon River, que Henry Mancini li va escriure expressament, se l'estima des de qualsevol sexe.
    Bonica crònica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Gloria. Tal i com comentava a l'Allau, el llibre el vaig llegir fa tant de temps que és com si no l'hagués llegit mai. Potser si l'hagués de tornar a llegir ho faria estant-me uns quants dies d'hivern a l'Hotel Trias, de Palamós, que es veu que és on s'estava en Capote.

      Elimina