dissabte, 21 de desembre de 2013

Canadà

Richard Ford
Empúries
"Primer, parlaré del robatori que van cometre els nostres pares. Després, dels assassinats que van tenir lloc més tard". Així, sense concessions, sense deixar lloc a les sorpreses, s'inicia Canadà. En Dell Parsons explica en primera persona com, quan tot just ell i la seva germana bessona Berner tenien quinze anys, varen veure com la policia s'enduia els seus pares, acusats d'haver atracat un banc i com, a partir d'aquell moment, la seva vida va emprendre un rumb inesperat, fugint la Berner a Califòrnia i anant ell a parar al Canadà per evitar que els Serveis Socials l'internessin en un Centre de Menors. Allà haurà d'aprendre a agafar la vida tal i com ve, fent cas dels fets i deixant de costat les grans declaracions: "(...) fixa't només en el present. No descartis res i procura aconseguir sempre coses que després no t'importi perdre". I li imposa un aprenentatge encara més dur: "Si bé no tothom cometia delictes, tothom enganyava".
Un relat ple de detallisme, amb una enorme capacitat d'observació dels petits gests i detalls que configuren el paisatge de la memòria. Sempre cercant imatges que fan que les sensacions s'entenguin no tant amb la raó com amb la pell. "En realitat, durant aquelles primeres hores, quan vaig pensar en els nostres pares , no va ser per preguntar-me si havien robat el banc o no ho havien fet; sinó que més aviat era com si haguessin travessat un mur o una frontera i com si la Berner i jo ens haguéssim quedat a l'altre costat". Tot expressat amb una distància emocional, que no és exempta de melangia, fins i tot de tendresa, però que li dóna la pausa necessària per poder-ho assumir. Al cap i la fi, tal i com explica: "Hi ha persones que volen ser presidents de bancs. D'altres volen robar bancs". Amb el temps, la perspectiva li permet destriar allò que realment va ser important d'allò altre que, malgrat semblar-ho, en realitat només era accessori.
Un altre element de pes en la narració és el paisatge natural, que com en els casos de Wallace Stegner o Peter Mathiesen hi juga un paper protagonista molt important.
Una història que insisteix en que, malgrat totes les circumstàncies que ens envolten, el camí que hom segueix és el que un mateix es traça : "... adaptar-se, passar d'una manera de viure que no va bé a una altra que hi vagi". Què està bé i què no, on és la frontera entre la voluntat i el determini, quina és la consciència que es té de cap on ens mena el camí que estem seguint? "El que trobo fascinant és com s'anaven acostant al punt sense retorn (...) No eren delinqüents. És extraordinari fins on abasta la normalitat; com encara l'albires, com si fossis en un rai i t'anessis endinsant en el mar mentre el tros de terra es va fent cada vegada més petit." O, en un altre paràgraf: "El esdeveniments que canvien la vida sovint no semblen el que són".
Una novel·la on res no és gratuït, que s'ha de llegir a poc a poc. Una novel·la que, des del primer moment, ja dóna la sensació que s'està llegint quelcom important.
  

2 comentaris:

  1. Una novel·la hipnòtica...com se sol dir ara.
    Salutacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant! Des del primer paràgraf ja saps que tens entre les mans alguna cosa important.
      Bones festes!

      Elimina