diumenge, 17 de novembre del 2013

Blue Jasmine

Woody Allen
La Jasmine, acostumada a una vida de luxe sens fre veu com, tot d'una, el seu món s'ensorra, i va a cercar refugi a casa de la seva germana, que viu a San Francisco.
Woody Allen va aquest cop a California. L'anterior vegada havia estat a Annie Hall, i el màxim que n'havia dit era que la principal aportació californiana a la cultura consistia en poder girar a la dreta amb els semàfors en vermell. Aquest cop s'ho mira amb molt més carinyo, potser perquè l'indret triat és San Francisco que, tal i com fa dir a un dels personatges, té un to molt més europeu que la resta de ciutats. I, malgrat ser el primer cop que hi filma, no cau en la temptació de fer una postal, com havia fet amb Barcelona, París o Roma. Hi surt, sí, el Golden Gate Bridge, i es veuen Chinatown i Alcatraz, però no passeja per les corbes de Lombard St., ni agafa el cablecar, ni surt la torre Transamerica ni tant sols fa una llambregada a la City Lights Bookstore. 
He sentit dir que Woody Allen és un gran director d'actrius. No crec que sigui una qüestió de direcció, sinó que els seus personatges femenins estan dotats d'una profunditat i d'una gamma de matisos que permet lluïr-se de debò a les actrius que els interpreten (i, tot i així, no puc deixar de recordar com em varen impressionar Colin Farrell i Ewan McGregor a Cassandra's Dream). En qualsevol cas, i sigui per la raó que sigui, el principal actiu de Blue Jasmine és la extraordinària interpretació de la Cate Blanchet, protagonista absoluta des del primer fins a l'últim moment, capaç d'expressar amb el cos, amb el gest, amb la cara o amb la paraula l'amplíssima paleta de matisos que el progressiu enfonsament moral del seu personatge requereix. És capaç de llençar-se al buit, de viure en un món progressivament allunyat de la realitat, i de fer-ho aguantant uns primers plans que no la incomoden gens ni mica, i que fins i tot sembla que l'estimulin en els seus monòlegs delirants. Al seu costat, excel.lents interpretacions de tota la resta d'actors. Destacar la Sally Hawkins en el paper de Ginger, la germana, i l'afecte amb què tracta tant el nòvio actual com l'ex d'aquesta, personatges primaris, senzills però que desprenen honestedat.

Caldria canviar Nova Orleans per San Francisco, i la calor humida del sud per la boira i el vent fred del Pacífic, però no he pogut evitar pensar en el tramvia anomenat desig, sense la tensió sexual de l'obra de Williams però amb el mateix desballestament psicològic de la protagonista, que vol seguir creient que viu en un món de mentida, irreal, tant de mentida i irreal com el seu propi nom, mentre sonen les notes de Blue Moon. Al final, la conclusió és senzilla: millor entomar la vida tal i com et ve. Crec que el Woody Allen de les grans ocasions ha tornat.




12 comentaris:

  1. No necessito gaires excuses: estic enamorat de Cate Blanchet. I també de Woody Allen.

    ResponElimina
  2. Tothom diu que es la típica peli del woody allen, però coi, està ben feta i mola :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt ben feta i sí, mola. A més, el millor d'una peli de Woody Allen és que sigui una típica peli de Woody Allen.

      Elimina
  3. És de les bones de Woody Allen. Per una vegada s'ha treballat el guió a fons i es nota. Efectivament és una intel·ligent i actualitzada relectura del "Tramvia" de Tennessee Williams.
    Un bon apunt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja tocava, després de les postals europees (exceptuant les londinenques). Un bon comentari l'he trobat a
      http://www.huffingtonpost.es/octavio-salazar/una-infanta-en-san-francico_b_4295178.html?ncid=edlinkusaolp00000003

      Elimina
  4. Respostes
    1. No us la perdeu. Sé que hi ha problemes de subtitolat, però crec que és imprescindible veure-la en VO

      Elimina
  5. No me la penso perdre. L'univers de Woody Allen és imprevisible encara que pugui semblar el contrari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvingut al bloc, Jeremias! Sens dubte té una creativitat fora de mida, tot i que sempre gira al voltant de les relacions entre les persones, la soledat i el perquè de la vida, així com també la culpa i el càstig. Déu n'hi do, no?

      Elimina
  6. Sí, totalment d'acord amb la resenya d'en Jordi i tots els comentaris. Cal dir que a mi els films d'Allen sempre em semblen interessants, però "Blue Jasmine" m'ha semblat del millor de la seva producció més recent. És veritat que a Woody mai li manquen idees ingenioses, però a vegades sembla com si tingués pressa per acabar els guions, cosa que aquí no passa. Sobretot construeix un personatge central enorme, ple de matissos, que serveix a Cate Blanchett per lluïrse i segurament endur-se'n el seu primer òscar. Una dona amb deliris de grandesa, plena de falsedat, però que traspassa la pantalla i ens acaba resultant commovedora.

    És magnífica la plasmació dels dos mons tan oposats que retrata. Però especialment m'ha agradat la crítica social que desprén el film sobre tots els prejudicis que tenim per la gent més humil i inculta, que resulten molt més honrats que els triomfadors corruptes (dels que tristement en tenim tants ben a prop). I també m'ha agradat força la crítica a tantes dones, el desig de les quals és només trobar un home ric i a qui el sometiment als seus marits els acaba tallant qualsevol oportunitat de realitzar-se quan es queden soles (carreres universitàries sense acabar i tantes altres inquietuts frustrades). Un gran film!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament: els personatges més humils, començant per la germana, se'ns apareixen sense cap afectació, primaris i honestos, persones que van de cara, persones de qui te'n pots refiar.

      Elimina