dijous, 29 de desembre de 2011

The artist

Michel Hazanavicius
Tal i com sintetitzava un diari, té tots els ingredients perquè, a priori, no la vagi a veure ningú: és muda, és en blanc i negre i és francesa. I, en canvi, està encandilant a tothom arreu on la projecten. Podia semblar una broma, un divertimento, i no ho és. Què té, doncs, "The artist"?Jo crec que la paraula que millor la defineix és "encantadora". 
L'argument: George Valentin (magnífic Jean Dujardin) és una estrella del cinema mut. La casualitat el fa conèixer Peppy Miller (també magnífica Bérénice Bejo), una aspirant a actriu, a qui ajuda en els seus primers passos pel món del cinema. L'arribada del sonor a Hollywood marca el declivi de la carrera d'ell, mentre que Peppy Miller és converteix en el nou ídol del públic. Una història aparentment previsible però a la qual el director sap donar els girs adequats en els moments oportuns per tal que no ho sigui.
Cinema dins del cinema, la pel.lícula és, abans que res, un homenatge als orígens de Hollywood. L'argument porta a pensar, inevitablement, en "Singin' in the rain", però aquí s'acaba la semblança. Les clicades d'ull al cinema de la primera època daurada són constants, des de trets argumentals, com la gestualitat utilitzada o com l'amor pur i a distància que mantenen la parella protagonista, fins a les pròpies localitzacions: una de les cases que apareixen a la pel.lícula fou la casa de Mary Pickford i els estudis foren els estudis on varen treballar Chaplin, o Douglas Fairbanks.
I l'ús del blanc i negre i la manca de text parlat no fa més que reforçar l'expressivitat del llenguatge visual. En paraules del director, Michel Hazanavicius, "Vaig fer aquesta història per demostrar que el format és posterior a la història. És més fàcil que el públic accepti que va a veure una pel.lícula muda quan la trama és sobre un actor de cinema mut". Muda, però amb una intervenció decisiva del so, com en un malson brillantment executat o com al final (no dic res més...!). A més, la fantàstica música de Ludovic Bource, que per moments recorda les bandes sonores del cinema mut soviètic, reforça encara més el llenguatge visual, de manera que es fusionen i esdevenen un tot. 
La planificació de les seqüències és acuradíssima, i té moments d'una ressolució brillant: l'ascens de l'actriu a través dels crèdits de les pel.lícules, el pas del temps mentre Valentin i la seva dona són a taula, les escales on ells dos es troben als estudis, la trobada dels dos als estudis, separats per un decorat que només deixa veure les cames d'ella,... Cinema que s'adreça a les emocions i a la sensualitat del gest i l'expressió corporal.  Un parell de secundaris de luxe, com John Goodman, i James Cromwell, i que ningú s'oblidi de la gran interpretació del gos! 

3 comentaris:

  1. Totalment d'acord amb el terme "encantadora" adreçat a aquest film. Amb l'encant dels primitius, d'aquelles pel·lícules mudes tan expressives que van fer Murnau o Vidor en la dècada dels 20. I amb l'encant dels musicals més optimistes de l'època daurada de Hollywood, amb "Cantando bajo la lluvia" en primer lloc. M'han meravellat la frescura del guió, els actors (absolutament genials), la gran quantitat de referències i homenatges al cinema clàssic (de Fritz Lang a Orson Welles) i la demostració que el cinema mut i en blanc i negre poden arribar al gran públic i poden transmetre i expressar tant o més que les pel·lícules amb més efectes digitals del moment. Per a mi, el millor moment del film és sens dubte el tros del malson del protagonista. Un film molt, molt recomanable!

    ResponElimina
  2. sembla una aposta molt agosarada, cosa que és d'agrair

    ResponElimina
  3. la tinc pendent des de fa un temps. A veure si algun d'aquests dies de festa li puc fer un cop d'ull i et comento què m'ha semblat.

    ResponElimina