dissabte, 27 d’octubre de 2012

Palestina. En la franja de Gaza

Joe Sacco
Planeta DeAgostini
Crònica de l'estada que l'autor va fer a Palestina durant l'hivern del 91/92, en l'època de la primera Intifada.
A través de les pàgines d'aquesta crònica Joe Sacco va dibuixant -en sentit literal- les seves experiències  a través dels territoris ocupats com si es tractés d'un diari de viatge, com si en comptes d'anar recollint material per després traduïr-lo a forma il.lustrada anés anotant les seves observacions a la Moleskine pròpia del viatger. I no ho dic en to pejoratiu, ans al contrari, perquè aquesta opció fa que el lector es senti més proper a la narració gràcies paradoxalment a la distància que aconsegueix crear, defugint cap postulat maniqueu. I això que Sacco no amaga, en cap cas, la seva simpatia pels palestins, sense que aquesta simpatia per les persones que constitueixen el poble palestí es pugui confondre amb simpaties per la "causa palestina". Sacco recorre Cisjordània, de la mà dels habitants de Ramallah, de Nablus, d'Hebron, i també la franja de Gaza, a les ciutats i als camps de refugiats, on va recollint, una darrera l'altra, la mateixa història: l'enderrocament de les cases, els morts a totes les families, l'abús sistemàtic i indiscriminat per part de l'exèrcit israelià, la presó i la tortura, l'agressió impune dels colons... Històries desesperançades, de frustració i dolor, històries explicades per àvies, per joves, per nens, sempre arraulits pel fred intens i la humitat, sobre terres de fang i sempre, sempre, amb un te a la mà. Però Sacco també ens explica l'opressió de les dones palestines, o el control de qualsevol dissidència ideològica i fins i tot l'assassinat dels suposats col.laboracionistes.
Coneixia l'existència del còmic Palestina però no va ser fins que el vaig fullejar casualment a la biblioteca que me'n vaig adonar que corresponia a una experiència viscuda el 1992, i això em va acabar de decidir perquè va ser aquest any, el 1992, que vaig estar a Israel, o a Palestina, encara no sé com n'haig de dir. Recordo la tensió que es respirava a l'ambient, un ambient que s'acostava molt a la paranoia; però clar, el pitjor que li pot passar a un paranoïc és que l'empaitin de veritat. A Tel Aviv uns coneguts israelians ens ensenyaven les mascaretes anti-gas que tenien preparades en previsió d'un atac iraquià. També a Tel Aviv ens varen desallotjar de la platja per una amenaça de bomba, i una noia d'Ashkelon que ens acollí a casa seva ens descrivia com  els projectils palestins llançats des de Gaza queien vora casa seva. Aquesta mateixa noia ens advertia horroritzada que no ens acostéssim a la Porta de Damasc, a Jerusalem, on en realitat els àrabs ens venien raïm i es feien fotografies amb nosaltres abans d'assaborir un magnífic i aromàtic cafè. Pels carrerons de la ciutat vella, a la zona àrab, els botiguers es queixaven del menyspreu amb què els soldats israelians els tractaven. Nosaltres, mentre travessàvem Cisjordània, patíem per no ser apedregats per la nostra matrícula groga, del cotxe llogat a Tel Aviv, diferent de les blaves dels cotxes palestins. I més al sud, passat Jericó, recordo els controls militars des dels quals es veien els filats dels camps de refugiats. Ja en aquell moment ens costava imaginar que allò es podria arreglar.
Han passat 20 anys des de llavors i les coses no tant sols no s'han arreglat sinó que han empitjorat notablement. La política expansionista d'Israel s'ha multiplicat de la mà de la progressiva dretanització del seu govern, i el radicalisme islamista s'ha fet amb el control dels territoris ocupats, inicialment governats per una Autoritat Nacional Palestina caracteritzada per la seva corrupció. No sembla que a l'horitzó hi hagi cap perspectiva de solució, i no sembla que el camí pel qual s'ha optat hi ajudi. A "Palestina", el propi Joe Sacco suggereix que potser la única, encara que gairebé utòpica, solució, fos l'existència d'un únic estat que aplegués jueus i palestins.
Amb un blanc i negre expressiu, detallista, de traç fi recolzat en un ús exacte de les trames, que fan recordar el còmic underground de Robert Crumb, "Palestina" resulta un excel.lent treball periodístic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada