dilluns, 22 d’octubre de 2012

Looper

Rian Johnson
L'any 2074 els viatges en el temps són possibles però és gairebé impossible desfer-se de ningú. Per fer-ho, els gàngsters envien l'individu que volen eliminar al passat, on uns sicaris, anomenats loopers, s'encarreguen de fer-lo desaparèixer. Però aquests mateixos gàngsters no volen deixar testimonis incòmodes i arriba un dia en què cada looper es veu obligat a assassinar el seu propi jo del futur.
Les paradoxes temporals han donat molt de joc en el terreny de la literatura i el cinema de ciència ficció, i Looper n'és un clar exponent. Tota ella és centrada en aquesta paradoxa, i en la possibilitat, o no, de que des del futur es pugui modificar el passat -amb la qual cosa el futur que ha de modificar el passat canvia, i ja no podrà fer-ho: heus aquí la paradoxa. Tancats en un bucle -loop, d'on deriva el nom de la pel.lícula- els actors de la història, tenen capacitat per trencar-lo? La presència recurrent de rellotges ens recorda quin és l'eix al voltant del qual gira la història.
Una història que comença de manera trepidant, que absorbeix l'espectador en un xuclador vertiginós durant la primera mitja hora de la pel.lícula per després ralentir-se i, llàstima, adoptar unes coordenades més estandaritzades i previsibles. Al final es recupera el tempo, però ja dins d'un esquema que es correspon més al cinema d'acció i no tant a la proposta inicial. Em queda el dubte de saber si és aquest el camí triat inicialment pel director o, com en tantes altres ocasions, són els productors els qui l'han imposat.
És inevitable, al llarg de tota la pel.lícula, establir connexions amb altres referents cinematogràfics o literaris. Tot i defugir l'estètica de Blade Runner, el futur que ens presenta ens hi fa pensar, un futur, en aquest cas, sense pluja ni to blavós, sinó més àrid, polsós i de colors torrats, i on la societat s'endevina sense control, on els desheretats sobreviuen com poden per uns carrers on les armes esdevenen argument. La referència a Terminator també és recurrent, com fins i tot a Total Recall/Desafio Total, però crec que hi ha lloc per trobar elements de les pel.lícules de superherois -els poders telequinètics podrien ser un precedent de X-Man?- , d'estètica de Matrix i, posats a fer, la seqüència de la grangera intentant treure la soca davant la mirada del nen em va recordar Shane. Més referències al western? Des dels noms dels personatges: Joe, Jesse, Kid... fins als pistolots que duen. Clar que els pistolots també ens parlen de Dirty Harry/Harry el Brut... No hi manca la persecució pel mig d'un camp de panís, com feia Cary Grant a North by Northwest/Perseguit per la mort.
Pel que fa als actors, Joseph Gordon-Levitt interpreta magníficament el seu paper, amb un punt de l'hieratisme del Ryan Gosling de Drive; al davant, un Bruce Willis més pausat, però que no renuncia a la seva escena Die Hard/ La jungla de vidre, suat, amb samarreta i engegant trets a tort i a dret. La tercera en discòrdia és Emily Blunt, correcta però eclipsada pels dos protagonistes masculins.
Una pel.lícula, malgrat aquesta sensació d'anar de més a menys, com a mínim interessant.




4 comentaris:

  1. Mira, acabo de llegir la ressenya a ca n'Allau (http://allausz.blogspot.com.es/2012/10/assassinar-el-teu-futur.html), un imprescindible que et recomano. Li deia que m'havia deixat amb ganes. Li donaré satisfacció al cos, ara que m'acabes d'empènyer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es una bona proposta argumental i cinematogràfica. Ja ens explicaràs què...

      Elimina
  2. Es bona! Cal dra reveure-la mes endavant

    ResponElimina
  3. Saps perfectament que estic d'acord amb la teva crítica. Bona aquesta referència que trobes amb el western; no me l'havia plantejat.

    ResponElimina