dissabte, 22 de desembre de 2012

Lo imposible

Juan Antonio Bayona
La família Bennet passa les vacances de Nadal del 2004 en una illa tailandesa, quan es veu sorpresa pel tsunami que va arrasar les costes del Mar d'Andaman i de bona part de l'Oceà Índic.
M'ha costat anar a veure Lo imposible. Al principi era la temàtica, ja que això del cinema de catàstrofes no és, a priori, un tema que m'entusiasmi massa. Després s'hi va afegir el rumor que corria entre les persones que l'havien anat a veure respecte de la quantitat de desmaïs que s'anaven produïnt a les diferents sessions. Això va acabar d'allunyar la major part de potencials acompanyants. Però el fet que es tractés d'una història basada en fets reals protagonitzada per una família espanyola, i fins tot la cadena de casualitats que varen permetre que la història viscuda per María Belón arribés a les mans de J. A. Bayona em va remoure el cuquet i, finalment, ens hem llençat al buit amb en Toni i hi hem anat. I m'ha agradat.
Cal aclarir, abans de res, que s'ha de ser conscient de què es va a veure. Cal saber que es tracta d'un melodrama i que, malgrat que la història acabi bé, et fas un fart de patir.
En la línia del millor Spielberg J. A. Bayona basteix una història que va puntejant hàbilment de moments lacrimògens i de moments de suspens, arribant al punt culminant en la -forçada- seqüència del desencontre familiar a l'hospital. El director utilitza alternativament primers plans, que l'ajuden a elaborar el discurs emocional, - la carícia del nen que troben que, pel que sembla, va ser espontània- i grans plans generals, que l'ajuden a demostrar la magnitud de la tragèdia. I ho fa amb mestria, utilitzant grues que es van enlairant poc a poc per ensenyar-nos que darrere d'un mur de fang i troncs hi ha quilòmetres i quilòmetres de ...més fang i més troncs; això amplifica la sensació d'impotència i desesperança. També el director alterna imatges d'un cru realisme amb d'altres en què la imatge només es suggereix, i això també ajuda al pols dramàtic de la narració.
S'ha criticat que J.A. Bayona no hagi ampliat la història més enllà de la de la família Bennet/Belón; per mi això és un encert, perquè no juga brut (a més, estic segur si hagués pres l'opció contrària també se l'hauria criticat: en aquest país no hi ha res que s'odii més que l'èxit d'un altre). Com a totes les històries en què l'ésser humà es troba en situacions límit, aquí també apareix el millor i el pitjor de la humanitat, de l'egoïsme més extrem fins la generositat més despresa.
Impressionant la posada en escena, amb una especial menció per la seqüència del tsunami; en tot moment el so hi juga un paper importantíssim, així com la música.
Pel que fa al treball d'actors, magnífica Naomi Watts i extraordinari Tom Holland en el paper de Lucas, el fill gran. Pel que fa a Ewan McGregor el trobava una mica fora de lloc fins que es desmunta tot trucant per telèfon a la família: només amb aquesta escena ja compensa el balanç de tota la pel.lícula.
Què voleu que hi faci: a mi això de que aquesta pel.li hagi sortit de l'Escac em fa gràcia.


9 comentaris:

  1. Nosaltres també vam caure en la temptació d'anar-la a veure ja fa dies, una mica per allò de que tothom ens parlava de la peli. Realment és un melodrama i, com be dius, hi ha moments d'angoixa, per a mi massa llargs, amb el final feliç. Però el que més em va sorprendre és com redimonis està feta tècnicament amb aquesta imatge tant real del tsunami... no ho puc acabar d'entendre. Es realment impressionant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He vist algun video de com s'ho varen fer, en una enorme piscina i en una platja d'Alacant. Segons com, és més alliçonador veure com ho fan, perquè aleshores ets conscient de com de trampós és el cinema...que és la seva gràcia!!! Bon Nadal!!

      Elimina
  2. Respostes
    1. Jo tampoc sóc gens aficionat a històries d'aquestes, però al final em va picar el cuquet. Hi ha també un punt en què, més enllà de la història, m'agrada veure els recursos que utilitza per explicar-la

      Elimina
  3. Em sembla, Jordi, que no l'aniré a veure. És probable que si la veies li trobaria bondats, però sabut de què va, no li sé veure l'interès a una tensió dramàtica que per molt ben feta que estigui juga amb unes emocions que estan en boca de tothom.

    ResponElimina
  4. Impressionant 'Lo impossible'!! Vaig poder-la veure a Sitges i la tensió es notava a tot l'auditori. Quina manera de passar-ho malament!!

    ResponElimina
  5. uff, a mi no m'ha cridat gens l'atenció aquesta pel·lícula, no m'agrada passar-ho malament, m'hagués agradat un altre enfoc, ja que es fa un drama, es podria fer una pel·lícula de totes les famílies autòctones que hi van perdre la vida i d'altres la llar i la família.

    ResponElimina
  6. Hola Jordi!

    Gràcies pel teu comentari al blog, soc la Noemi de www.ultimaprojeccio.com i estic molt d'acord amb tu.
    A mi, i al meu company ens va passar una cosa semblant, la vem anar a veure tard, desconfiant de tot el rebombori que havia aixecat. Però la pel·lícula és excel·lent, ben feta i no és tan sentimentalista com m'esperava. Comparteixo la vostra desconfiança en veure-la i per això us la recomano, ara que encara es pot veure en cinema, que és on la peli guanya moltíssim. No crec que us en penediu.

    Felicitats pel blog!

    ResponElimina
  7. Gràcies, Noemi! Segueixo atentament el vostre bloc. Fins aviat!!

    ResponElimina