Autoretrat

Alberto García-Alix
La Virreina

Alberto García-Alix ens proposa un recorregut a través de la seva obra tot seguint, com a fil conductor, a ell mateix. 
Si l'obra d'Alberto García-Alix ja és tota ella impregnada de la seva personalitat, en aquesta proposta aquest fet es fa encara més evident. El nom de l'exposició, Autoretrat, es refereix no només a la imatge del propi autor, que pot ser la cara, però també, la mà, el peu, com aquelles imatges que formen part del seu mirar, les més properes, el sostre d'una habitació, un retrat, el barri que s'endevina més enllà de la galeria. 

García-Alix es despulla i se'ns presenta sense concessions, sense edulcorants. Heroïna i motos, tatuatges  i vànoves rebregades configuren un univers de vegades sòrdid, però ple de poesia, d'aquella poesia propera a Jean Genet. Un exercici, aquest, tant destinat a permetre que entrem al seu món, com a entendre's a sí mateix. En qualsevol cas, tant pel que fa als autoretrats, diguem-ne, clàssics, com a la resta d'imatges, constitueixen tots junts el paisatge íntim del fotògraf. Un paisatge que esdevé més explícit quan ens és explicat pel propi artista en els vídeos que formen part de l'exposició. 
Una reflexió final: en una entrevista recent, feta amb motiu de l'exposició, García-Alix explicava que sempre treballava amb material analògic, i ho feia per fugir de la manipulació que es pot fer a través del format digital. Crec que es pot fer un ampli llistat d'avantatges i inconvenients d'un material o d'un altre, i ara no hi entraré, però discrepo pel que fa a la possibilitat de manipular la realitat. És obvi, i prou conegut, que les imatges fotogràfiques s'han manipulat des de sempre: recordem com Trotsky apareixia i desapareixia per art del laboratori, i d'Stalin. El propi fet d'utilitzar pel·lícula en blanc i negre, ben legítim, és per obtenir una major força expressiva. Però és que, a més, crec que la pròpia fotografia, per se, és ja una distorsió de la realitat. Crec, com deia Susan Sontag, que tota imatge fotogràfica és, intrínsecament, una manipulació de la realitat pel sol fet de triar un enquadrament que es descontextualitza del seu entorn. Només per aquest sol fet, la imatge fotogràfica ja adquireix un nou significat, i justament aquest fet és el que l'artista utilitza per expressar el què vol, i això val, en major o menor grau, per a qualsevol tipus de fotografia.