dilluns, 18 de març del 2013

Argo

Ben Affleck
Iran, 1979. Després de la caiguda del xa i de la revolució islàmica, l'ambaixada nordamericana és assaltada i el seu personal retingut com ostatge per la guàrdia revolucionària. Sis persones aconsegueixen escapar i refugiar-se a la residència de l'ambaixador canadenc. Des dels EUA es prepara una operació per tal d'alliberar-los.
Al principi de la pel.lícula hi ha una introducció que ens situa en el context històric en què s'emmarquen els fets. Aquesta introducció no amaga el paper galdós jugat pels Estats Units i la Gran Bretanya en la història iraniana recent, però el fet que la veu en off que la narra sigui la mateixa que se li dóna a la portantveu dels revolucionaris iranians pot portar-nos a pensar que es tracta d'una visió esbiaixada de la història; qualsevol intent de crítica pot quedar aleshores justificat: "no sóc jo qui ho diu, això és el que deien ells!"
A partir d'aquí la pel·lícula es desenvolupa com un thriller, amb una tensió que va in crescendo i que fa que, tot i que l'espectador ja sàpiga abans de començar com va acabar tot plegat, no pugui deixar de moure's al seient, amb aquell "ai,ai,ai" que certifica que la pel·lícula està molt ben feta, almenys en aquest tram.
Però, què voleu que us digui, a mi em fa un tuf de propaganda que no m'he pogut treure de sobre. No pretenc que el director faci una tesi sobre l'imperialisme, però si es vol es poden introduir alguns elements que, com a mínim, facin pensar a l'espectador. Sobretot si un dels actius de la pel·lícula és això que agrada tant de "basada en fets reals". Només hi ha un moment en que la nostra mirada pot arribar a comprendre l'odi dels iranians envers els nordamericans, quan, a l'escena del mercat, un venedor els increpa tot cridant que va ser amb una arma nordamericana que el xa havia mort el seu fill. Aquesta falta d'elements crítics em feia venir al cap altres pel·lícules de tractament ben diferent sobre la història recent de les intervencions americanes, i pensava en la sensació tan diferent a la d'Argo que em produïen, per exemple, Missing, de Costa-Gravas, o Bajo el fuego, de Roger Spottiswoode. 
Aquí la pel·lícula es converteix en una pel·li de bons i dolents, sense matisos: tots els iranians apareixen bruts i mal afaitats, i als responsables de vigilar que ningú no s'escapi només els falta una cua i banyes (sí, ja sé que el director només volia fer un thriller, però si el situa en uns fets històrics, la pretesa neutralitat ideològica és una perversa opció ideològica). Potser si hagués llegit el meravellós Persépolis, de Marjane Satrapi, hauria entès millor els matisos del país en el qual situa la història.
El final és molt hollywoodià, en el pitjor sentit de la paraula, amb un retrobament entre el protagonista de la història, Tony Méndez, i la seva família, que no ve a sant de res (Curiosament, un dels millors moments ve després, en el pla de la prestatgeria plena de joguines).
Les interpretacions són correctes; Ben Affleck és del tot inexpressiu, però pel paper que ha de fer ja li va bé. Si haig de destacar algú, destacaria el gran, en tots els sentits, John Goodman.
Mai he fet cap mena de cas a això dels òscars, però de ben segur que hi havia pel·lícules molt més bones que Argo que se'l mereixien més. Però vaja, així va la cosa mainstream. Argo és una pel·lícula que funciona bé per veure un dissabte a la tarda per televisió, espatxurrat al sofà, però si heu de passar per taquilla hi ha opcions molt millors.
(Per cert, m'ho sembla només a mi, o és cert que, a Estambul, el protagonista entra a la Mesquita Blava i, tot d'una es troba dins de Santa Sofia?)

2 comentaris:

  1. La veuré algun dia, per això de que al final acabo veient totes les de l'oscar, però no tinc gaire pressa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tinguis pressa, no. I si el que vols és acció, millor tirar de Bourne!

      Elimina