dilluns, 20 de maig de 2013

Spring Breakers

Harmony Corine
Quatre adolescents planegen anar de vacances a Florida, i faran el què calgui per aconseguir-ho.
High School Musical en versió gore. Viatge al fons del no-res. La buidor i la superficialitat del paradís adolescent. El costat fosc i salvatge del món Disney. Gandia Shore a Florida. O potser Saloufest a l'americana.
Totes aquestes expressions se m'acudeixen en pensar en la pel·lícula. Una pel·lícula que, com llegia en alguna crítica, més que una pel·lícula és una experiència. Més encara per com està filmada, com un llarg videoclip, amb moltes repeticions i anades endavant i endarrera, amb un tractament del color i la definició de la imatge que hipnotitza. De fet, narrativament, hi ha ben poca cosa, però és la manera com està filmada, l'opció fílmica del director el què crea una immersió de l'espectador en la història. També el text, repetitiu fins a semblar la lletra d'una cançó, augmenta aquesta sensació. En aquest sentit, Spring Breakers pot causar admiració, però s'entèn que pugui generar rebuig (jo estic dins el primer grup).
La pel·lícula és plena d'escenes memorables, però em quedo sobretot amb la de la cançó de Britney Spears, interpretada en un piano blanc a la vora de la piscina, a l'horabaixa, per un James Franco en el paper d'un modern Tony Montana, mentre les adolescents ballen al seu costat, amb el cap cobert amb passamuntanyes de color rosa i metralladores a la mà.
Brutal i hipnòtica, poc a poc, a mesura que avança la pel·lícula, es té la sensació que allò que semblava que començava com una superficial explosió colorista de l'univers pop va adquirint una trascendència cada vegada més profunda. 

2 comentaris:

  1. No se jo si aguantaria hora i mitja de videoclip...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, amb color rosa fosforeta i biquinis

      Elimina