dijous, 2 de maig de 2013

Searching for Sugar Man

Malik Bendjelloul
Sixto Rodríguez era un cantant de Detroit. Un dia que cantava en un antre ple de fum"al costat del riu Detroit", el varen anar a veure un parell de productors que es varen quedar sorpresos de la qualitat de l'artista. "Com a mínim, com en Dylan". I varen gravar un disc en el qual es varen dipositar moltes esperances, i que va ser un fracàs de vendes. La desfeta comercial del segon disc de Rodríguez va dur-lo a abandonar la carrera artística. Corria la veu que s'havia suicidat dalt d'un escenari, després d'una actuació desafortunada; el que ningú no sabia era si ho havia fet disparant-se un tret o calant-se foc. Rodríguez havia desaparegut del mapa.
Però, mentrestant, a Sudàfrica, Rodríguez s'havia convertit en el músic més popular del país. Les seves cançons, que reflectien el desesper de la classe treballadora de la castigada Detroit, eren preses com a cants d'alliberament a la Sudàfrica de l'apartheid, fins el punt que les autoritats d'aquell estat feixista feien malbé les pistes del disc que consideraven subversives, abans que arribessin a les botigues.
Aquesta popularitat, afegida al misteri que envoltava la persona de Rodríguez (i no només la persona, sinó les circumstàncies de la seva desaparició), varen dur dos fans seus, un periodista i un venedor de discs, a investigar sobre què se n'havia fet, de Rodríguez.
Fascinant documental, que va guanyar el Festival In-Edit, que barreja la investigació gairebé detectivesca amb el retrat de les duríssimes condicions dels desheretats de Detroit, i dels oprimits de Sudàfrica. Tot amb unes imatges, sovint fetes amb càmeres casolanes, documents de l'època, i amb enormes dosis de poesia i d'honestedat. I amb un final sorprenent, que ara no desvetllarem, però que ens  exemplifica tant el conte de la Ventafocs com l'existència de realitats paral·leles.  

4 comentaris:

  1. Hola Jordi,
    Just ahir vaig veure aquest mateix documental! De tot el que mostra, em quedo amb en Rodriguez artista (qué bones cançons, quines lletres! quina veu!) i sobre tot en Rodriguez persona compromesa, passant de la fama i els diners, honesta, un exemple a segur sens dubte. I el que més m'agrada també és que mai ha perdut l'elegància del rocker autèntic, un príncep, un dandy i un cavaller a l'escenari, a l'obra i a allà a on vagi. No sé si ho sé o puc transmetre prou, però em va encantar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que ho has expressat perfectament, i comparteixo totes les teves sensacions. No coneixia, en absolut, Rodríguez, i em vaig quedar, com tu, parat per la veu, per la música, per la potència i poètica de les lletres, i també per la honestedat i coherència de la persona.

      Elimina
  2. Poques vegades m'he vista tan assetjat amb una oferta cinematogràfica. Tots els companys de la blogosfera en parleu meravelles. Caldrà anar-la a veure!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Assetjament benintencionat, però... No et decebrà

      Elimina