La trama matrimonial/ The marriage plot

Jeffrey Eugenides
Ed. Empúries

La Madeleine, en Mitchell i en Leonard són tres estudiants, els tres vèrtex d'un triangle amorós que s'entortolliga en les seves vides, just quan comencen a intentar esbrinar què volen fer amb elles. 
Si ens haguéssim de guiar pel títol i per l'horrible dibuix de la coberta, més propi de Corin Tellado que de l'obra que ens ocupa, mai agafaríem aquest llibre de la prestatgeria. Però l'autor és Jeffrey Eugenides i, encara que la seva obra sigui breu, és impressionant. El primer treball va ser Les verges suïcides, que Sofia Coppola es va encarregar de portar magistralment al cinema; la segona, Middlesex, és una de les millors novel·les dels darrers anys. 
El títol fa referència al treball que Madeleine, estudiant de literatura, està fent: un estudi de la temàtica amorosa en les novel·les victorianes, en què el nucli de la trama es centra en la recerca de la parella adequada i el casament dels protagonistes.
Pere Antoni Pons, en una crítica al diari Ara, explica que, simplificant molt, la novel·la nordamericana oscil·la entre la postmodernitat pura i dura, la de David Foster Wallace, i el classicisme de Jonathan Franzen, i que Jeffrey Eugenides es trobaria situat just en un punt mig entre aquests dos pols. 
També la novel·la es situa entre aquests dos pols: la protagonista, Madeleine, fa el treball sobre la literatura del segle XIX, amb la qual es troba còmoda -era meravellós, quan una frase era la continuació lògica de la frase precedent- però assisteix a seminaris sobre estructuralisme: es mou entre Jane Austen i Derrida. (Dels estudiosos de la semiòtica també se'n fot: "Fer-se un estudiós de la semiòtica significava per a Zipperstein portar jaqueta de cuiro, volar a Vancouver per veure retrospectives de Douglas Sirk i lligar amb totes les noies sexis i desemparades dels seus cursos. En comptes de deixar la dona, Zipperstein havia deixat el Departament d'Anglès. En comptes de comprar-se un cotxe esportiu, havia comprat la desconstrucció". Un món universitari descrit devastadorament per l'autor: "Dues de les coses que feia el transtorn eren tenir-te despert tota la nit i permetre la pràctica il·limitada del sexe: si fa o no fa una definició de la universitat mateixa". I encara més dels estudis literaris:"Perquè no tenien l'hemisferi esquerre del cervell prou activat per a la ciència, perquè la història era massa àrida i la filosofia massa difícil, perquè la geologia s'orientava massa cap al negoci petrolier, perquè les matemàtiques eren massa matemàtiques, perquè no les motivaven la música, l'art o les finances, o en realitat perquè no eren massa intel·ligents, aquelles persones aspiraven a aconseguir títols acadèmics sense fer res de diferent del que ja havien fet a primària: llegir històries. L'anglès era allò que triava per estudiar la gent que no sabia què estudiar."També, i donant sentit, un altre sentit, al títol, Madeleine es mou entre Leonard, un científic brillant i de personalitat inestable, un maníac depressiu, i Mitchell, un torturat estudiant de teologia.
Una gran traça en construïr l'edifici narratiu i un domini absolut en les descripcions, en les imatges. Un domini que va de concises frases: (...l'aspecte saludable de Madeleine semblava sospitós, com un vot a favor de Reagan) fins a l'extraordinària descripció de la Casa dels Indigents Moribunds de Calcuta.

En alguns casos, la descripció té un to irònic, com el que utilitza per parlar de París: "La finestra tenia vista a teulades de color gris clar i a balcons, a cadascun dels quals hi havia el mateix test amb flors i el mateix felí adormit. Era com si tota la ciutat de París s'hagués posat tàcitament d'acord per emmotllar-se a un gust únic. Cada veí i veïna feia el que li corresponia per atenir-se a la pauta, i era difícil perquè l'ideal francès no estava clarament perfilat com la pulcra verdor de les gespes nordamericanes sinó que s'inclinava més aviat a favor d'una pintoresca deixadesa. Calia coratge per deixar que les coses es fessin malbé tan formosament". Tampoc se n'escapa Nova York: " És meravellós anar descalç per Nova York. És com caminar damunt d'una tomba gegant". En d'altres, és d'una cruesa esfereïdora, com en intentar explicar què sent un maníac depressiu:  "Deixa'm que t'expliqui què passa si una persona està clínicament deprimida (...) Passa que el cervell emet el senyal que està moribund. El cervell deprimit emet el senyal, i el cos el rep, i al cap d'un temps el cos es pensa que també està moribund. I comença a baixar la persiana. Per això la depressió fa mal, Madeleine. Per això és físicament dolorosa. El cervell es pensa que es mor, i aleshores el cos es pensa que es mor, i el cervell ho registra, i així amunt i avall, com un bucle de realimentació". Una esgarrifosa descripció que no exclou tampoc la crítica punyent a les teràpies utilitzades: "El liti anava molt bé per induir un estat mental en el qual prendre liti semblava una bona idea".
Hi ha autors l'estil dels quals ens és proper, ens fa sentir en una zona de comoditat. Si, a més, la seva habilitat narrativa és tan extraordinària com la d'Eugenides, el plaer de la seva lectura és garantit (amb menció especial per a la traducció d'Emili Olcina). En aquest cas, el plaer de gaudir d'una gran experiència literària ha vençut l'inicial poc interès que la temàtica em despertava. Com explica el mateix Eugenides a la novel·la, referint-se a Madeleine, "Volia que un llibre la dugués a llocs on no podria anar per sí sola".