dijous, 27 de juny de 2013

Después de Mayo/ Après Mai

Olivier Assayas
Gilles és un estudiant de batxillerat que viu als afores de París. Amb els seus companys tot just surt de l'adolescència per incorporar-se a les escorrialles de la revolució que, tot just tres anys abans, havien protagonitzat els seus germans grans tot cercant la platja sota les llambordes. 
Gilles surt, de cop, al món, a la recerca del propi jo, del seu propi llenguatge, de la possibilitat de reinterpretar el món. I juntament amb la ventada de lluita política, de consignes, de panflets ciclostylats, es veu arrossegat també per l'onada d'amor lliure, de droga, de contracultura, en un món trasbalsat per l'energia dels joves que a França, però també a la resta del món occidental, qüestionaven el model de societat que se'ls (se'ns) havia imposat. 
Mentre veia la pel·lícula em semblava veure un documental sobre mi mateix, sobre el meu món d'aquells anys. Amb Olivier Assayas compartim gairebé l'edat, i les vivències dels setze, dels disset anys, s'assemblen molt, malgrat la considerable distància entre la França de després del 68, i l'Espanya tardofranquista. Però hi és tot: les manifestacions, els cops de porra, les consignes, el naixement de la lluita armada, però també Katmandú, els porros, les primeres xeringues, els viatges a Londres -a la pel·lícula, a Amsterdam- per avortar, les nits fent l'amor a les platges de Grècia o d'Eivissa, sense oblidar aquells que fent equilibris pel costat salvatge, que diria Lou Reed, es varen quedar pel camí. I també, clar, el canibalisme patètic dels diferents grupuscles d'esquerra, amb amenaces incloses a qui s'atrevís a qüestionar l'ortodòxia. 
Una pel·lícula sobre l'adolescència, la individual i la social, molt trista en alguns moments, perquè reflecteix meravellosament bé la innocència de tota una generació que, en un tres i no res, va veure les utopies engegades a l'abim. Olivier Assayas ha bastit un ampli, i precís, catàleg de personatges, amb els quals, d'una manera o altra, ens podem sentir identificats. Un món de joves, de joves provinents sobretot de les classes mitjanes, també de sectors més acomodats, rarament de la classe obrera, als qui ja no servia l'ordenament del món amb què s'havien trobat. Pel·lícula que té un dels seus punts més forts en la sensació de sinceritat que desprèn; el meu únic dubte és quina serà la recepció que tindrà entre un públic que no pugui establir aquesta identificació. 
Fa uns dies el Cor Espígol, del qual tinc el plaer i l'honor de formar part, vàrem estrenar l'espectacle "Cançons que van canviar el món". Hi ha una mica de tot: de Pete Seeger a Leonard Cohen, de Brassens a Moustaki, i de Dylan a The Mamas and the Papas. Mentre veia la pel·lícula pensava que podríem posar-hi la banda sonora. Per si us abelleix, aquí us la deixo 

2 comentaris: